L’esperit del liberalisme i el seu enemic cultural: dues visions cinematogràfiques
El cinema, més que un simple entreteniment, és un reflex de les tensions ideològiques que travessen les nostres societats. En el cor d’aquest art, trobem relats que exposen la grandesa de l’esforç individual i la llibertat, així com narracions que, sota el vestit de la justícia social, amaguen un verí corrosiu per a l’esperit de l’autonomia i el mèrit. En aquest article, explorarem dues pel·lícules que representen aquests pols oposats: Pretty Woman, que encarna l’ideal del liberalisme basat en l’esforç i l’autodeterminació, i El diable vesteix de Prada, que exhibeix els estralls del marxisme cultural en la psique col·lectiva.
Pretty Woman (1990): L’exaltació de l’esforç individual i la llibertat
Dirigida per Garry Marshall i protagonitzada per Julia Roberts i Richard Gere, Pretty Woman modernitza el conte de Ventafocs en el context del capitalisme nord-americà. Edward Lewis (Richard Gere), un empresari d’èxit, contracta Vivian Ward (Julia Roberts), una prostituta d’esperit lliure, com a acompanyant durant una setmana. A mesura que es coneixen, Vivian demostra intel·ligència, encant i una gran capacitat d’adaptació, mentre que Edward comença a qüestionar el seu enfocament fred i calculador de la vida i els negocis.
La història celebra la capacitat de l’individu per superar-se mitjançant l’autodisciplina i l’ambició. Vivian no és presentada com una víctima del sistema, sinó com una persona amb el potencial de canviar el seu destí a través de l’esforç i l’oportunitat. La pel·lícula no imposa un discurs de lluita de classes ni de victimització, sinó que subratlla el valor del treball, la superació personal i la importància de l’elecció individual.
La transformació de Vivian simbolitza la possibilitat d’èxit per a aquells que busquen millorar les seves vides sense esperar concessions externes. La seva història és l’afirmació de l’esperit americà de llibertat i autodeterminació: qui treballa dur i s’adapta, prospera.
El diable vesteix de Prada (2006): La corrosió de l’esperit liberal pel marxisme cultural
Dirigida per David Frankel i protagonitzada per Meryl Streep i Anne Hathaway, El diable vesteix de Prada explora el món de la moda d’alta gamma a través del prisma de l’ambició, l’esforç i el sacrifici personal. Andrea "Andy" Sachs (Anne Hathaway), una jove periodista, aconsegueix una feina com a assistenta de Miranda Priestly (Meryl Streep), la temuda editora de Runway. Inicialment desinteressada per la moda, Andy s’esforça al màxim, s’adapta i demostra la seva vàlua, aconseguint ser reconeguda en un món altament competitiu.
Tanmateix, la pel·lícula introdueix una narrativa que desvirtua la filosofia de l’esforç. Andy s’enfronta a un dilema moral en què el seu desenvolupament professional es presenta com un sacrifici de la seva “autenticitat” i de la seva relació amb una parella poc ambiciosa, qui, amb 30 anys, se sent ignorat perquè ella no arriba a temps per al seu aniversari.
En lloc d’exaltar l’autonomia d’Andy i la seva evolució professional, la pel·lícula opta per demonitzar l’exigència laboral i glorificar un sentimentalisme que premia la mediocritat per sobre de l’excel·lència.
Més enllà d’una simple narració de sacrifici personal, El diable vesteix de Prada introdueix una perillosa visió de la vida laboral, on l’excel·lència es converteix en un defecte. El treball dur, el perfeccionisme i l’exigència són presentats com a sinònims d’opressió i alienació. La manca d’ambició i la comoditat d’una vida ordinària són enaltides com l’opció moralment superior. Es suggereix que aquells que exigeixen alt rendiment són els veritables “dolents”. S’implica que aspirar a la grandesa comporta un preu massa alt.
A més, la història introdueix matisos subtils de marxisme cultural, retratant el món del luxe i el poder com intrínsecament opressius, insinuant que l’èxit en l’elit només pot aconseguir-se a costa de la felicitat personal i l’autenticitat. Aquest enfocament dilueix el missatge de meritocràcia i reafirma una visió col·lectivista, on el sacrifici personal per un ideal més gran és vist com una traïció als valors “humans”. Això perpetua un adoctrinament ideològic que mina l’esperit lliure dels Estats Units. En última instància, la pel·lícula ven la falsa idea que l’èxit i la felicitat són mútuament excloents, subvertint l’ètica de l’autosuperació i la responsabilitat individual.
Conclusió
El cinema és una eina poderosa per modelar la percepció del món. Mentre Pretty Woman celebra la llibertat individual i la cultura de l’esforç, El diable vesteix de Prada introdueix una narrativa que, disfressada d’autodescobriment, menysprea el mèrit i glorifica la victimització. Una ensalça la capacitat de l’individu per forjar el seu propi destí sense dependre d’estructures externes. L’altra promou una mentalitat conformista i ressentida que rebutja l’excel·lència en favor d’una igualtat artificial.
Aquesta lluita entre dues visions del món no és merament estètica o narrativa, sinó una batalla de valors que definirà el futur de les nostres societats. La pregunta és: Permetrem que el verí del col·lectivisme segueixi corrompent l’essència del mèrit i l’autodeterminació, o reivindicarem el cinema com un espai d’inspiració per a l’esperit lliure?