En memòria del veritable Vargas Llosa
Haver llegit moltes de les obres del recentment traspassat Mario Vargas Llosa, Premi Nobel de Literatura el 2010, concedeix el regal no només d’una visió literària amplíssima sobre la condició humana, les seves contradiccions i les seves injustícies, sinó que permet descobrir un lluitador constant contra el poder opressiu, la corrupció i els règims autoritaris que han assolat l’Amèrica Llatina i que avui són una amenaça, des del populisme de dreta i d’esquerra, per al món sencer.
Per això, sorprèn la crítica gratuïta que després de la seva desaparició es vessa sobre la seva memòria i actitud des de determinats sectors ideològics que pretenen titllar-lo, com tot últimament en aquests temps, de fatxa, carca o conservador. Res més lluny de la realitat.
La de l’escriptor peruà nascut el 1936 és una personalitat complexa la qual obra escrita és, precisament, una crítica ferotge alhora que una invitació a la reflexió sobre militars autoritaris com el seu general Trujillo de La Festa del Boc o el seu altre general Odría de Conversa a la Catedral. O també sobre fanàtics religiosos de tint apocalíptic representats pel predicador Antonio Conselheiro, protagonista de La guerra de la fi del món.
Vargas Llosa així espremeix, per narrar-les amb cruesa, les injustícies socials d’un Perú –i per extensió de tota l’Amèrica Llatina–, des d’una perspectiva de rebuig justament a tot populisme aliè a la raó humana, a qualsevol sectarisme i al racisme contra la població indígena, sempre sotmesa i apartada de les oportunitats socials per les classes benestants descendents dels primers colonitzadors, en aquells llocs on aquestes han dominat països i recursos naturals en benefici propi amb el suport de militars i clergues, amb la violència de l’espasa i a través de la por a les sotanes.
I per això en les pàgines de les seves novel·les detectem la seva defensa de personatges com Dionisio i Adriana, indis quítxues que s’enfronten atrapats a Lituma als Andes, d’una banda, a la nova estructura de poder que els imposa una suposada modernitat que alhora els margina de l’educació o la justícia, mentre que, d’altra banda, pateixen la falsa alliberació de la revolució fanàtica de Sendero Luminoso, el grup guerriller maoista que va sembrar el terror al Perú des de finals dels 70 i principis dels 90 del segle passat. Com trobem també la idea de protegir la identitat i cultura de tribus indígenes com els machiguengues a El parlador de la mà del jove Saúl Zuratas i la seva fascinació creixent per les tradicions ancestrals de la tribu.
Però si hi ha una obra que, tot i ser la primera escrita per Vargas Llosa, descriu perfectament la seva postura davant l’abús de poder, la deshumanització d’aquest, l’absurd de la jerarquia cega, de la corrupció insensible, aquesta és La ciutat i els gossos, una novel·la sobre la violència institucionalitzada en una acadèmia militar on els cadets són desposseïts de la seva dignitat com a persones, alienats en una falsa uniformitat de l’estament militar on, tanmateix, persisteixen les diferències i distàncies entre classes socials segons la procedència dels estudiants. On apareixen la humiliació i la destrucció de la individualitat com a eines d’un model polític i social de masculinitat forta i que fomenta l’obediència sense qüestionar les ordres que es reben d’un superior.
Vargas Llosa ofereix fins i tot l’avantatge d’amanir la seva perspectiva literària amb la seva pròpia experiència personal, amb una evolució ideològica des del marxisme de la seva joventut universitària, única via en aquell moment per combatre pobresa, desigualtat i corrupció, escenari generalitzat de l’Amèrica Llatina de la segona meitat del segle XX, fins al liberalisme clàssic a partir de la seva darrera dècada, conscient del fracàs de la revolució cubana, que va recolzar inicialment, i de les seves versions populistes exportades a altres països.
No debades va ser candidat a la Presidència de la República del Perú el 1990 en un moment d’extrema convulsió social, en unes eleccions que va acabar guanyant sorprenentment Alberto Fujimori, la petjada populista del qual i les nefastes conseqüències de l’autoritarisme antidemocràtic disfressat de fals liberalisme coneixem de sobres. Així trobem en la seva obra La civilització de l’espectacle una visió exacta de com el populisme comunicatiu, tant en la cultura com en la política, simplement banalitza i destrueix principis coherents construïts des de l’experiència humana de dècades al servei d’una societat cada cop més pobra intel·lectualment i irreflexiva.
La lectura de novel·les i assaigs de Vargas Llosa no donen, per tant, i davant del que molts pretenen, una imatge d’algú conservador, sinó profundament progressista i reflexiu sobre un temps de pèrdua de referents, però que alhora els busca, i els troba, en elements que s’han intentat oposar a la modernitat liberal mal entesa, com l’arrelament a la terra i als ancestres de les poblacions indígenes americanes, la rebel·lió silenciosa de les classes marginades davant les poderoses i hereves de la riquesa usurpada en les societats postcolonials, o la crítica a la superficialitat d’una cultura que només busca entretenir, però no formar ni generar mentalitat crítica.
Segurament amb aquestes línies descobreixen vostès un admirador de Mario Vargas Llosa. No ho nego. Però els asseguro que aquesta admiració per un dels grans escriptors en la nostra llengua és fruit de la meva sorpresa en cadascun dels seus llibres en arribar a l’última de les seves pàgines, que, per descomptat, els recomano. I no pas per descobrir qui n’ha estat l’autor, sinó per pensar sobre tantes possibles respostes a preguntes com les de Zavalita a Conversa a la Catedral, caminant cap a la Plaça San