Quan els Nombres També Menteixen: els trucs del PIB espanyol
En l’escenari econòmic turbulent espanyol, la manipulació de xifres s’ha convertit en un art refinat. L’últim truc del govern: presentar el creixement del Producte Interior Brut (PIB) com un èxit històric, ignorant l’impacte devastador de la inflació acumulada.
Segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el PIB per càpita d’Espanya el 2024 se situa entorn dels 28.756 euros. Una xifra que, a primer cop d’ull, podria fer somriure més d’un polític oficialista. No obstant això, la realitat és tan complexa com enganyosa.
Retornem a 1975. El PIB per càpita espanyol rondava els 15.000 euros. A simple vista, semblaria que hem duplicat la nostra riquesa. Però aquí és on comença el gran frau estadístic.
La inflació no és un número abstracte. És un martell que colpeja sistemàticament el poder adquisitiu de milions de famílies espanyoles. Els càlculs són demolidores: des del 1975 fins al 2024, la inflació acumulada supera el 1600%. Cada euro d’aleshores equival a una quantitat irrisòria en l’actualitat.
Fem els comptes que el govern prefereix ignorar. Aquells 15.000 euros de 1975, ajustats per inflació, tindrien un valor real d’aproximadament 1.800 euros en l’actualitat. El suposat creixement es desvaneix com un miratge en el desert econòmic.
Però la manipulació va més enllà de simples nombres. Darrere de cada estadística hi ha famílies que lluiten per arribar a final de mes, joves que no poden emancipar-se, treballadors que encadenen contractes precaris. El PIB no explica aquestes històries. El PIB no sent el dolor de la desigualtat creixent.
Els economistes més crítics assenyalen una dada esfereïdora: mentre el PIB nominal creix, la distribució de la riquesa es fa cada cop més desigual. Els més rics concentren una porció cada vegada més gran de la riquesa nacional, mentre la classe mitjana es dessagna en un degoteig imparable de precarietat.
No es tracta només de nombres. Es tracta de vides. D’expectatives trencades. De promeses incomplertes. Quan un polític compara xifres sense explicar el context, està mentint. No amb paraules, sinó amb estadístiques.
La inflació és un impost silenciós que ningú vota, però que tothom pateix. Cada vegada que es comparen xifres sense ajustar per inflació, es comet un frau intel·lectual. És com comparar taronges amb pomes podrides, i esperar que el poble no noti la diferència.
Espanya mereix un debat econòmic honest. Necessitem polítics que expliquin la realitat, no que la maquillin amb estadístiques manipulades. Necessitem transparència, no propaganda.
Els nombres poden mentir. Però els ciutadans saben llegir entre línies.