​Perdura la vocació de servei?

En la meva època de formació juvenil, els meus mentors donaven una gran importància al servei als altres. Tant era així que consideraven que el veritable valor de les persones no es trobava en les seves capacitats econòmiques, artístiques, esportives, científiques... Ni tan sols en el talent personal o en la seva conducta bondadosa, sinó en la capacitat de lliurar-se als altres, en la seva vocació de servei.

De vegades, a un li sorgeixen dubtes de si, avui dia, perdura aquesta idea, quan veus que es formen tantes agrupacions per “defensar els interessos de...”, o les darreres actuacions de molts polítics i sindicalistes. Però, si observem amb atenció, segurament allunyats del que escriuen els mitjans o del que corre per les xarxes socials, podrem veure que no hi ha res perdut. La tragèdia de València ens ha fet conèixer les dues cares dels éssers humans: una d’horrible que no comentaré en aquesta secció, però una altra de meravellosa, quan joves de tot Espanya s’han agrupat per donar el seu suport de manera absolutament desinteressada a les víctimes de la gota freda.

Com que un va créixer a Granollers, i en aquesta ciutat també ha conegut grans persones, habitualment anònimes, que han viscut amb aquesta idea de valentia i de servei, sovint sense ser-ne conscients, vull parlar de tres d’elles, membres de tres generacions diferents de vallesans. A les tres he tingut la satisfacció de conèixer-les, encara que desgraciadament dues ja han traspassat.

Francesc Campaña

Precisament, aquests dies, la notícia de la mort de Francesc Campaña ha omplert de dolor l’ànima de molts granollerins. Els nostres lectors ja han conegut la seva trajectòria a través de la nostra publicació. Es va incorporar a la guàrdia urbana quan Llobet era alcalde; el socialista Ballús li va encarregar la direcció de la policia municipal, i va continuar treballant en aquest càrrec sota mandats de socialistes i convergents. El normal és que qui ocupa aquest lloc es vagi guanyant enemics, i no; tot el contrari. Mai no vaig sentir cap queixa de la seva tasca per part de ningú.

Probablement ha estat l’alt funcionari, incloent-hi tots els polítics, millor valorat del nostre municipi. ¿El seu secret? Sens dubte ho afirmaré: el seu esperit de servei, el seu amor per Granollers i els seus ciutadans; la seva convicció personal que el seu valor s’havia de mesurar per la seva capacitat de fer, dins de les seves atribucions, que els granollerins visquéssim en una ciutat millor.

Núria Sánchez Lafuente

Vaig assistir recentment al seu casament. Es tracta d’una dona granollerina, filla d’una estimada professora del nostre Institut de Batxillerat, Glòria Lafuente, i que ja vaig afirmar fa un temps que era la personificació del lema “val qui serveix” de l’organització juvenil a la qual sempre ha servit.

El seu afany la va portar a graduar-se com a assistenta social, treballant sense ingressos en multitud d’activitats socials, en agradables campaments infantils i juvenils, però també vivint terribles situacions als barris més degradats de Catalunya, com a Can Tunis.

Un dia, la seva inquietud la va portar a El Salvador, un petit país germà que vivia una situació de gran violència i que, a més, va patir una gran tempesta que va comportar greus inundacions. Aviat va comprendre que allí hi havia el seu lloc, amb la gent humil, i allí també hi va trobar el seu amor, Andrés, amb qui es va casar fa uns dies al Pla de Sant Tirs. Allí es va reunir amb amics procedents de tota Espanya que comparteixen amb ella els mateixos valors. I des d’allí marxa de nou a les Amèriques, no per enriquir-se, sinó per establir-hi la seva residència, per viure, com algú va afirmar, amb el seu company de casa i de causa.

Jaume Viñallonga

I perdonin-me, pacients lectors, que acabi citant el meu pare. Evidentment, em mou la meva passió filial, que no puc ni vull amagar. Però, sense dubte, crec que mereix que qui el va conèixer li dediqui uns minuts del seu record. Un company d’escola em va dir no fa gaire que li hauria agradat tenir un pare com el meu. I és que algú que practicava el pluriocupació per mantenir els seus cinc fills, anés a les set del matí a entrenar un equip d’handbol aleví del col·legi Pereantón en un descampat, diguin-me si no mereix atenció.

No és gaire conegut que, tenint participacions de loteria d’un número, un cop sortejat i sabent que havia obtingut un bon premi, en lloc de quedar-se el talonari que encara tenia en el seu poder, va anar a vendre’l a persones que va considerar que ho necessitaven.

Un dia, treballant al Sindicat de l’època, va rebre l’encàrrec de crear una associació de veterans del treball, és a dir, de jubilats. I, caram, com va complir amb el seu encàrrec! No es va limitar a fer manifestacions reivindicatives, sinó que a més es va posar mans a l’obra, creant l’ASVAT, on es van reunir milers de persones en jornades festives. No existia l’Imserso tal com es coneix ara, però vaig ser testimoni de com Montserrat s’omplia de veterans amb 60 autocars procedents de tota la nostra comarca.

He citat tres persones, en representació de moltes altres. Tant en èpoques de bonança com en les més tortuoses, sempre hi haurà qui, amb vocació de servei, farà una societat millor.