ROBERTO GIMENEZ
Qualsevol persona que vulgui conèixer la història de Granollers, a través del periodisme, necessita llegir els “Gairebé trenta anys i un dia. Memòries d'un director”, de Roberto Giménez Gracia. És una brillant col·lecció de 14 llibres, en què el director que ho va ser de la “Revista del Vallés” durant tres dècades (1984-2013), desgrana els principals esdeveniments de la nostra ciutat i també els secrets del periòdic que va arribar a liderar el rànquing de la premsa comarcal catalana. Amb una escriptura amena (prohibit avorrir, com a lema) no es deixa res en el tinter, per a alegria de molts i per a desgràcia de masses. Al meu entendre -subjectiu- Roberto Giménez ha estat el millor periodista de la història de la premsa de Granollers. I ho avala -això ja no és opinió- la seva trajectòria convertint una revista l'únic patrimoni de la qual era la capçalera i una màquina d'escriure (utilitzant a més un petit despatx cedit per l'empresa de publicitat) i cap professional amb plena dedicació en plantilla, a obtenir una audiència de 70.000 lectors (segons les enquestes de la Diputació). Major mèrit, a més, perquè en un món -el de la premsa comarcal (ultrasubvencionada pel poder autonòmic i local) mai va voler rebre cap obsequi de la política. Clar que, potser, és aquest el secret del seu èxit, ja que va portar la llibertat d'expressió a la seva màxima esplendor.
CATÀLEG 1882-1982
Mentre escric aquestes línies consulto els dos toms rubricats pel sacerdot Joan Subirá “La premsa a Granollers (1882-1982)”. Es tracta d'un catàleg bastant complet, però en el qual es dona gairebé la mateixa rellevància a una revista escolar que al setmanari més llegit i longeu del segle XX, i en els comentaris s'inclou algun error d'embalum que no es pot atribuir al desconeixement dels fets per part de l'autor.
En qualsevol cas, és un índex útil per a poder endinsar-se en la història del periodisme local.
EL DEGANAT
Que jo sàpiga no existeix la institució del deganat de la premsa comarcal. En la meva joventut, Ferrán Salamero es va atribuir aquest títol amb tota justícia. Als seus més de 80 anys continuava escrivint. Va aconseguir tenir una carrera molt extensa gràcies a que mai va crear massa polèmiques, ni abans ni durant ni després del franquisme, per la qual cosa no es va crear enemics -i això en un periodista és gairebé impossible-.
En l'actualitat, la majoria del periodisme subvencionat i oficial considera com el seu degà a l'últim director de “Revista del Vallés” (capaç d'enfonsar-la en només sis mesos, després de substituir a Giménez), d'una manera molt esbiaixada. En realitat, qui mereixeria tots els honors, és, sens dubte, Josép Mas. Que ningú ho confongui amb aquell osonenc director de “El Nou Nou” amb qui només comparteix nom i cognom.
Josep és un granollerense enamorat de la seva ciutat, mestre -que no professor- en el Cervetó, servidor de la Creu Roja i que ha cobert mil etapes, de forma absolutament discreta, com a periodista. Sense cap parenceria ni afany de protagonisme va fer treballs d'una gran qualitat, com aquest extra d'estiu entrevistant a tots els directors de totes les escoles de Granollers. O aquestes cinc dècades descrivint els successos amb absoluta transparència i respecte a les situacions. I en aquest treball li va tocar redactar informacions com la del xoc de trens de Les Franquesas, avions que s'estavellen al Montseny, atracaments, etc, sense cap pretensió sensacionalista.
LA LLIBERTAT D’EXPRESIÓ
Quan vaig començar a escriure es reclamava llibertat d'expressió, i he tingut la sort d'haver-la pogut exercir, i volgués poder continuar tenint-la, en un moment que negres nuvolots l'amenacen, fins i tot amb la complicitat de part de la professió, la qual cosa no succeïa en els meus anys mossos.
En qualsevol cas, he volgut col·locar al periodisme -a part d'ell- com a comentari positiu, perquè, sàpiga el lector, que a “El Coll de la Manya” es relaten bones vivències, encara que s'aportin també notes crítiques.
