Ferrán Castillo agafa el seu fusell (12 gols) i el Granollers remunta al Bidasoa a falta de 5 segons
Qui va dir que seria fàcil? Segur que cap aficionat de l’handbol espanyol, i menys un aficionat del Granollers o del Bidasoa d’Irun. El partit viscut al Palau d’Esports de la capital del Vallès Oriental va oferir un d’aquells enfrontaments que mai s’han de deixar de presenciar, si pot ser en directe. Si diem que el Granollers va guanyar al Bidasoa per 36-35, òbviament, no mentim. Però si diem que qualsevol dels dos equips podia tant guanyar com perdre, tampoc mentim. Això és handbol!
L’encontre va començar amb un petit homenatge a l’home que ha anunciat que es retira al final de temporada, el capità Antonio García, que va rebre l’estima d’una afició entregada. Un cop es va donar el xiulet inicial i tothom als seu lloc, els cor van començar a bategar a 150 pulsacions per minut i els jugadors es van posar a demostrar per què a aquest encontre se li denomina “el clàssic.” Lluita sense treva.
Fixeu-vos com és un partit entre aquests dos valents equips: el Granollers va aconseguir la seva màxima diferència del partit amb el 2-0 al minut 1 amb 43 segons. I també va assolir la seva última diferència favorable d’1 gol amb el 7-6 al minut 11:22. A partir d’allà, la travessa pel desert i la constatació que els irundarres no venien de passeig a terres vallesanes, sinó a endur-se el partit i els dos punts.
Tanta era la igualtat que el Granollers va estar, en diverses ocasions, amb tres gols de desavantatge, però sempre aconseguia posar-se a només un gol ràpidament i, fins i tot, empatar. En qualsevol cas, va haver d’esperar pràcticament 25 minuts per tornar-se a situar per davant dels guipuscoans, ja al minut 5:30 de la segona part (24-23). A partir de llavors, un amunt, empat, un avall per a qualsevol dels dos equips. Alternança pura. Nervis. Defenses fortes però atacs encara més forts que, com un martell piló, incidien una i altra vegada fins a aconseguir l’objectiu del gol o el penal (els irundarres, els vallesans i els àrbitres repetien acció i xiulaven jugada rere jugada, pràcticament).
Amb una excepció: mentre el Granollers tenia la sort de comptar amb un excepcional i brillantíssim Ferrán Castillo, que fins al minut 50 i després d’11 gols de 11 llançaments consecutius, no va fallar el primer tir del partit fins al seu dotzè intent (Chapeau, mestre!). El Bidasoa basava el seu atac en les faltes tècniques (penals) més que recurrents al seu pivot Esteban Salinas (ex-Granollers) o en les penetracions del seu central Gorka Nieto i el seu extrem esquerre, el cubà García. Si el Granollers aconseguia frenar aquest atac, tenia mig gol fet perquè la recuperació local solia acabar en ràpid contraatac i en gol. Però si no era així, ja us ho dic: a seguir suant i encaixant.
I així es va arribar fins que, amb empat a 34 després d’un golàs de Ferrán Castillo (minut 25:50) i després d’una sèrie de 4 mini avantatges d’un gol per als irundarres i l’esforç posterior local per empatar, van passar una sèrie de 4 fets consecutius que vàren marcar el partit, quan semblava que els visitants estaven millor situats sobre el parquet o aquella superfície de colors en la que es juga ara.
Primer, Rodrigo Salinas perd la pilota en l’atac visitant (m. 26:40). Ferrán Castillo falla el ¡seu segon! llançament en tot el partit (27:32) després d’una bona aturada del porter Maciel. Torna a llançar el lateral dret del Bidasoa, Rodrigo Salinas, des de 9 metres, i aturada espectacular de Roberto Rodríguez (m. 28:16). El rebot queda a mans de Tao-Gey i Roberto Rodríguez torna a fer una altra aturada espectacular, aquesta vegada a un llançament des de l’extrem (m. 28:24). I en la ràpida transició cap a la porteria basca, Antonio García fa gala de la seva categoria i clava un torpede a falta d’1 minut i 24 segons per al final (35-34), amb tan mala sort que el Bidasoa “copia” la velocitat de servei des del centre i empata a 35 quan falten 1:04 minuts o 64 segons.
Pateixen, oi? Doncs imagineu veure-ho en directe al Palau. Sense ungles i amb els cors a mil estàvem tots, independentment de l’equip que donéssim suport. I és que encara quedava més. Aquella part èpica que ens encanta en l’handbol i que els espanyols dominem a la perfecció: deixar-ho tot per als últims segons. De fet, el Granollers treu del centre, passen els segons i Antonio Rama atura el partit. Temps mort per calmar els ànims, marcar estratègies i saber què fer amb els 39 segons que faltaven.
I, és clar, no se’ls acut altra cosa a aquests nois que, després d’aquest temps mort, llançar a porteria Gerard Domingo (m. 29:38) amb tan mala fortuna que la pilota toca el pal. En aquestes, els de Rama recuperen la pilota i Jordi Deumal, un altre veterà, en un llançament agònic des de l’extrem aconsegueix el gol quan falten només ¡5 segons!. Temps mort de l’entrenador visitant, elaborant una jugada miraculosa que acaba davant una defensa hiper avançada fins a la línia de mig camp, impedint un llançament clar d’Asier Nieto que atura còmodament Roberto Rodríguez mentre la banqueta granollerina, el públic i fins i tot la gent a casa, saltava d’alegria. Un miracle. 36-35. ¡Visca l’handbol!