Ángel Pestanya, el cavaller de la trista figura

El seu primer contacte amb el moviment obrer va ser a Biscaia amb els anarquistes. Va ser detingut per primera vegada en 1905 després d'una protesta en Sestao. Va passar a França i a Alger on va treballar com a rellotger. En 1909 va començar a col·laborar amb la revista Terra i Llibertat. En 1914 va tornar a Espanya, concretament a Barcelona. Entre 1915 i 1916 es llança a la sorra pública i es consagra com a periodista, primer en mitjans específicament anarquistes i després cenetistas. En 1916 va ser nomenat administrador del periòdic Solidaritat Obrera i en 1918 director d'aquest. En 1916 va ser secretari de la Confederació Regional del Treball de Catalunya.

En el Congrés de Sants de 1918 va mostrar una certa reticència respecte dels Sindicats Únics. Salvador Seguí manifestaria la mateixa actitud. Tots dos es converteixen en la personificació directiva de la CNT. Amb freqüència Pestanya és el preferit pels sectors més radicals, encara que les seves coincidències de postures s'acostin cada vegada més. En 1920 Pestanya va a Alemanya i a Rússia. Va escriure 3 fullets sobre Rússia que van contribuir a mimbar l'entusiasme que en els mitjans cenetistas havia despertat des dels seus inicis la revolució soviètica. Com va ser detingut a Milà aquestes publicacions no van veure la llum fins a 1921-1922.

Oblidant antigues discrepàncies la seva col·laboració ara amb Seguí és cordial i sincera, amb una identificació absoluta pel que fa als objectius. El primer d'aquests era la independència de l'anarcosindicalisme dels sectors procomunistes que s'havien fet sota la seva direcció. Des de mitjan 1921 el seu gir cap a posicions sindicalistes és apreciable i es veu facilitat per l'absència d'Andrés Nin i Joaquín Maurín. En 1922 a Saragossa es va proclamar la separació de la CNT i el Komintern.

Pestanya va condemnar enèrgicament el pistolerismo sindical. Malgrat això, va sofrir un atemptat a Manresa que gairebé li costa la vida. Al març de 1923 és assassinat Salvador Seguí. Això va suposar un augment del radicalisme per part d'un sector de la CNT.

Amb la dictadura de Primo de Rivera la primera declaració pública de la CNT és d'expectativa i promesa tàcita de neutralitat perquè, les autoritats governamentals no persegueixen els sindicats, només els exigeixen la publicitat en les seves actuacions, en la seva administració i en la seva economia. La reacció en el si de l'anarcosindicalisme és immediata i plural. Per als sectors més proclius a l'ús de la violència la situació mereix un immediat passi a la clandestinitat.

Ángel Pestanya i Juan Peiró, les postures de la qual s'acostaran fins a 1927, es rebel·len “contra aquells individus, sigui els qui fossin i es cridin com els plagui, que mancant condicions per a treballar i actuar a plena llum, prefereixen imposar el terror per mitjà d'amenaces, de cops d'audàcia i d'exhibicions de pistoles”. Encara que tots dos es continuen declarant anarquistes, Pestanya defensa amb major nitidesa el principi d'independència i fins i tot de neutralitat sindical. L'enfrontament entre les dues tendències es fa cada vegada més agut.

Sindicalistes acabdillats per Pestanya i Peiró editaran Solidaritat Proletària i practicaran una revisió del tradicional anarcosindicalisme espanyol des de l'òptica de rebuig de mètodes violents, la defensa del sindicalisme i la volta a la legalitat. Les tesis dels quals ja llavors començaven a ser definits com “pestañistas” insistien de nou en la legalització dels sindicats confederals i es van expressar a partir de 1926 en el setmanari Vida Sindical. Es mostra partidari d'una certa intervenció en la política, en aquesta línia d'actuació inicia la posterior evolució de Pestanya quan crea el Partit Sindicalista.

El sector més partidari de la violència creava la FAI, que hauria d'establir la unió entre l'organització sindical i el moviment anarquista específic. La FAI naixia amb el propòsit de marginar a Pestanya.

En 1928 es constitueix el grup Solidaritat en el qual militaran els dirigents sindicalistes més coneguts i entre ells, per algun temps també Juan Peiró. Aquest quan va veure amenaçada la puresa de l'ideari cenetista es va separar del grup, que constitueix un precedent del Partit Sindicalista.

Els sindicats es van legalitzar a l'abril de 1930. Per a donar contingut ideològic a la reconstrucció de la CNT, en base de criteris purament sindicalistes, el grup Solidaritat va crear les revesteixis Acció i Demà; també reapareixerà en la mateixa línia Solidaritat Obrera. La proposta sindicalista de Pestanya, en aquests moments, part de la necessitat de rebutjar una clandestinitat que enalteix a individus de mentalitat inferior i que l'anarquisme deixi de ser el que ha estat fins ara. Podem definir a Pestanya més com un pur sindicalista que com un anarcosindicalista. Amb això creix el seu interès per la política.

L'adveniment de la segona República es produeix quan Pestanya d'una banda és cada vegada més reformista i al mateix temps gaudeix d'un prestigi que li farà convertir-se en secretari interí de la CNT. El congrés de 1931, celebrat a Madrid, és una veritable ofensiva contra la postura de Pestanya. L'enfrontament es farà cada vegada més greu en els mesos successius quan la FAI converteixi en realitat el seu propòsit d'exercir una veritable revolució. Pestanya i el grup sindicalista condemnen les “precipitacions excessives”. L'expressió més significativa d'aquesta oposició per part dels cercles sindicalistes al creixent poder de la FAI es troba en l'anomenat manifest dels 30, el contingut dels quals és un violent atac contra el concepte “pelicurero” de la revolució que practicaven els faístas.

En 1932 la derrota del sector sindicalista es va fer patent. Ja en 1931 va perdre el control de Solidaritat Obrera. Al març de 1932 perdrà la secretaria de l'organització confederal i al desembre serà expulsat del sindicat. La polèmica ideològica dins de la CNT va adquirir gran força. Quan la FAI propugni la consigna de l'extermini contra els treintistas, aquests respondran que per cadascun d'ells que caigui cauran deu dels faístas.

L'expulsió dels líders sindicalistes dels seus llocs de poder en el si de la CNT va obligar a aquests a crear una organització vinculada a la defensa del sindicalisme. Així sorgeix en 1933 la Federació Sindicalista Llibertària d'oposició a les tendències preponderants en el moviment cenetista en aquells dies. La FSL tindrà com a òrgan Sindicalisme, substitut de Cultura Llibertària, que havia exposat les tesis sindicalistes en els mesos precedents i animarà la vida dels sindicats d'oposició de la CNT. En 1934 la FSL es converteix en el Partit Sindicalista. Pestanya no va aconseguir la col·laboració ni de Juan Peiró, ni de Juan López, ni d'Eleuterio Quintanilla, els qui per la seva postura sindicalista s'hagués esperat que li seguissin.

Al febrer de 1936 el Partit Sindicalista va obtenir dos escons. Ángel Pestanya per Cadis i Benito Pabón per Saragossa. Al mateix temps en la CNT triomfava la FAI. Amb la guerra civil va tornar a la CNT. Pestanya va morir a Barcelona l'11 de desembre de 1937.

Durant la guerra civil va criticar la infiltració comunista en els llocs claus de l'administració i de l'exèrcit. En una de les seves última locucions va dir: “vingui a parlar de revolució sense ordre ni concert, a fa anomenades a la solidaritat internacional, com si la solució ens anés a arribar de l'estranger mentre ens dediquem aquí a jugar als soldats, distribuint-nos les estrelles i els graus militars per a lluir-los pels cafès. S'han muntat milers d'oficines si una altra fi que el d'emboscar-se per a evitar el front i justificar un sou, perquè, clar, tothom necessita figurar en alguna nòmina per a cobrar sense fer res. No hi ha control. Això és el caos”.

Pestanya va viure com va morir, en la més absoluta austeritat. En morir va deixar un deute de sis mil pessetes en metges i medicines. El seu talent, perspicàcia i intuïció estaven per sobre de prebendes i càrrecs. El Cavaller de la Trista Figura -com així ho va batejar Salvador Seguí- va ser això al llarg de tota la seva vida, un cavaller.