Napoleó Bonaparte, Emperador i Lladre d'Obres d'Art
Quan va començar la guerra de la Independència (1808-1814), en què Espanya es va enfrontar a Napoleó, no només va existir el conflicte bèl·lic. Paral·lelament, l’exèrcit napoleònic es va dedicar a espoliar el patrimoni artístic espanyol. Va ser una incautació encoberta, sota l’excusa de crear un Museu Nacional. Res de tot això va passar. Les obres van anar a parar a París i, o bé es van incorporar al Museu del Louvre, a altres museus, o es van vendre a col·leccionistes.
No era una norma que s’inventessin en arribar a Espanya; les tropes napoleòniques ja havien espoliat mitja Europa. El 18 de juliol de 1809 un reial decret va suprimir els ordes religiosos masculins, passant el patrimoni artístic dels monestirs i esglésies a l’Estat. A això cal sumar la confiscació de peces d’art als nobles i aristòcrates partidaris de la monarquia espanyola i contraris a Napoleó.
Com dèiem anteriorment, la idea era crear un Museu Nacional de Pintures o Museu Josefí al palau de Buenavista de Madrid. Haurien estat a imatge i semblança dels ja creats a Europa per Napoleó, com la Pinacoteca de Brera a Milà i els museus de Belles Arts de Brussel·les i Amsterdam. Allà havien d’anar a parar les obres espoliades dels monestirs i de les col·leccions privades. En total es van fer amb uns 1.500 quadres.
La idea era que el Museu Josefí fos el primer d’altres que es crearien a Sevilla, Granada i Barcelona. L’evolució poc favorable de la guerra, amb l’ajuda que Espanya va rebre d’Anglaterra, va fer que tot això quedés en un projecte. No hauria passat res si les obres haguessin quedat dipositades al seu lloc o si les haguessin tornat al seu lloc d’origen. Res d’això va passar. Què va passar amb aquell immens patrimoni artístic?
El primer que va passar es diu pillatge i corrupció. Van quedar dipositades en magatzems poc vigilats o amb soldats entregats a la causa dels diners, que es deixaven subornar. Moltes obres van desaparèixer. Inicialment, l’encarregat de l’espoli i la conservació d’aquest en dipòsits va ser Frédéric Quilliet, juntament amb Maignieu, Napoli i G.A. Wallis, que van ser destituïts el 1810 a causa del gran nombre de quadres i obres d’art que havien desaparegut. Es va crear una nova comissió formada per Manuel Napoli, Mariano Salvador Maella i Francisco de Goya. En no aconseguir els fins previstos –es diu que Goya va frenar tant com va poder l’espoli– Dominique Vivant, baró Denon, director del Museu del Louvre, va substituir Goya.
Vivant va decidir seleccionar 250 obres més de les previstes, amb l’excusa que eren la indemnització per la campanya militar a Espanya. Les xifres són espectaculars. De Madrid van sortir 1.500 quadres, de Sevilla 1.000, de València un nombre molt petit, i altres ciutats van ser afortunades i gairebé no van patir espoli. De totes elles, juntament amb el Tresor del Delfí –conjunt d’orfebreria de Lluís de França, germà de Felip V, mort el 1711– es van enviar a París 300 quadres al maig de 1813.
Què va passar amb els altres quadres? Van servir de moneda de canvi. S’utilitzaven com a premi per als soldats per la seva valentia. Van rebre quadres els generals Jean d’Armagnac, Armand de Caulaincourt, Jean-Joseph Dessolles, Jean Baptiste Eblé, Philippe de Faviers o Horace Sebastiani de la Porta. Aquests generals no es van conformar amb aquestes recompenses i, gràcies al *Diccionario histórico de las Bellas Artes en España* de Cea Bermúdez, van recórrer els monestirs i esglésies d’Espanya, reconeixien els quadres que els interessaven i marxaven amb ells. Per tant, a més de l’espoli oficial, també hi va haver un espoli particular. Podem donar les gràcies al comte Dupont perquè uns insensats no comencessin a desmuntar l’Alhambra, ja que es volien endur-la pedra a pedra.
A banda dels soldats, la invasió napoleònica va portar una sèrie de marxants que seguien l’exèrcit allà on passaven. Òbviament, la seva intenció era fer negoci. Ja hem parlat de Quilliet. També hi van ser els francesos Lebrun i Moignain, els anglesos Nathan i Wallis, o l’holandès Coesuelt. Un exemple relacionat amb els marxants està vinculat a la Venus del mirall de Velázquez. Originalment, el quadre es trobava a la casa de Godoy. Quilliet, d’una manera fraudulenta –perquè l’havien robat– va vendre el quadre a George Wallis. Per això, avui dia, aquest quadre el podem veure a la National Gallery de Londres.
No només els soldats napoleònics es van dedicar a espoliar. El duc de Wellington es va enfrontar als francesos que escortaven Josep Bonaparte a Vitòria, el 21 de juny de 1813. Els francesos van ser derrotats. En acabar la batalla, en un dels carruatges, van trobar 200 pintures, dibuixos i gravats originals procedents de Valladolid, Toledo i El Escorial. Wellington va fer que tot aquell material fos enviat a Anglaterra. Entre elles hi havia L’Últim Sopar de Joan de Flandes i una Sagrada Família de Giulio Romano. Però la culpa no va ser de Wellington. Un cop acabada la guerra i coneixedor de la importància d’aquell patrimoni, va escriure a Ferran VII per retornar-li’l. El rei feló li va contestar regalant-li íntegrament tot el patrimoni perquè “havia arribat a la seva possessió per mitjans tan justos com honorables”.
Aquestes no van ser les úniques espoliacions, com ja hem vist. Seria llarg anomenar-les totes. Ens referirem només a algunes de representatives. Felip IV de Castany i Plata de Velázquez es troba a la National Gallery de Londres; Sant Diego d’Alcalá i el Bisbe de Pamplona de Murillo al Museu dels Agustins de Tolosa; El Triomf de l’Eucaristia de Murillo a la col·lecció Lord Faringdon de Londres; La Verge amb el Nen de Ribera al Philadelphia Museum of Art; El Tribut al Cèsar de Tizià a la National Gallery; al Museu Wellington de Londres Retrat del Papa Innocenci X i L’aiguader de Sevilla, ambdues de Velázquez; o Dànae de Tizià.
Amb la caiguda de Napoleó es va obligar a França a retornar el patrimoni artístic espoliat. Es va fer un inventari al Museu del Louvre. Es van localitzar 5.000 quadres espoliats arreu d’Europa. Es va encarregar al general Miguel Ricardo de Álava que recuperés tantes obres com fos possible. El 30 de juny de 1816 van arribar a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando 284 pintures i 108 objectes diversos. Entre aquests, hi havia obres de Rafael, Murillo, Zurbarán i Tizià. El Louvre es va quedar amb 8 quadres de pintura espanyola. La resta d’obres o bé es van perdre, o van anar a parar a col·leccions particulars, o van anar a museus.
Amb l’espoli napoleònic del patrimoni artístic espanyol, avui dia, a banda de les col·leccions privades, trobem quadres al Louvre, la National Gallery, l’Hermitage, el Museu de Belles Arts de Budapest, les Galeries Nacionals de Washington i Ottawa, el Walker Art Gallery de Liverpool o el Palazzo Bianco de Gènova.
Durant el govern de Vichy, algunes obres d’aquest patrimoni artístic espanyol es van traslladar del Louvre al Museu Ingres de Montauban. Franco va voler comprar La Immaculada de Murillo, per la qual cosa va parlar amb Pétain. Aquesta obra havia estat espoliada pel mariscal Soult durant el període que hem tractat. Amb la tàctica que Espanya recolzaria l’Alemanya nazi, els francesos van accedir a vendre aquesta obra, juntament amb la Dama d’Elx, les corones visigodes de Guarrazar i l’Arxiu de Simancas. A canvi, Espanya els va lliurar La disputa de Goya, el Retrat d’Antonio de Covarrubias d’El Greco i Mariana d’Àustria de Velázquez.