Alemanya: El CDU caurà en la trampa de l’esquerra?
Els resultats provisionals de les eleccions a Alemanya confirmen una realitat innegable: el país segueix atrapat en una crisi política i econòmica gestada durant anys de governs entregats a la ideologia de l’esquerra. La pregunta que s’imposa ara és si el CDU aprendrà la lliçó o si, per contra, seguirà el mateix camí de submissió que ha portat a la irrellevància els liberals del FDP.
L’enfonsament dels liberals és l’exemple més recent del que passa quan un partit amb vocació de govern traeix la seva base ideològica per acomodar-se als designis de l’esquerra. Durant l’última legislatura, el FDP ha fet el paper de còmplice d’un govern socialdemòcrata que ha empès el país al bord del col·lapse econòmic i social. La desindustrialització, l’augment de l’endeutament públic i el deteriorament de la seguretat ciutadana han estat conseqüències directes d’un model polític que prioritza l’enginyeria social sobre el pragmatisme econòmic. El preu que han pagat a les urnes és la prova que l’electorat no perdona a aquells que es converteixen en mers administradors de l’agenda progressista.
El CDU es troba ara en una posició crítica. Durant anys, ha oscil·lat entre el pragmatisme i la tebiesa, permetent que el discurs de l’esquerra penetri en la seva pròpia estructura. L’era Merkel, amb la seva falsa aparença de conservadorisme, va demostrar que la claudicació ideològica només porta a l’afebliment del partit. Merkel, amb les seves polítiques de fronteres obertes i el seu desmantellament del sector energètic en favor d’una utopia ecològica, va establir les bases de l’actual declivi del país. Si el CDU vol sobreviure, no pot cometre el mateix error de nou.
Pactar amb l’esquerra significaria legitimar polítiques que han empobrit Alemanya: una transició energètica suïcida que ha fet el país dependent del gas rus i la importació d’energia a preus elevats, una política migratòria descontrolada que ha generat fractures socials i una burocràcia estatal que asfixia l’economia amb regulacions ideològiques que castiguen la productivitat. Alemanya, que una vegada va ser el motor d’Europa, ara veu com el seu teixit industrial es trasllada a països amb polítiques més favorables per a la inversió i l’ocupació. L’economia alemanya ja mostra signes evidents de deteriorament, i cada vegada més ciutadans han deixat de creure en la farsa d’un Estat benefactor que reparteix subsidis mentre destrueix la base productiva del país.
Si el CDU decideix seguir els passos del FDP i s’entrega a un pacte amb la socialdemocràcia o els verds, el seu destí estarà segellat. L’alternativa per als votants conservadors ja no serà un partit domesticat i servil als dogmes de l’esquerra, sinó formacions emergents que representen una oposició frontal al model actual. En aquest escenari, el CDU es convertiria en un partit irrellevant, incapaç de diferenciar-se d’aquells a qui pretén combatre. La desesperació per ocupar posicions de govern no pot ennuvolar la responsabilitat històrica de tornar Alemanya a la senda de l’estabilitat i el creixement.
És el moment d’una redefinició clara: o el CDU es reafirma en els valors que van fer gran Alemanya – sobirania, meritocràcia, seguretat i realisme econòmic – o estarà condemnat a la irrellevància. Pactar amb l’esquerra és un suïcidi polític, com ho han demostrat els resultats electorals d’aquells partits que han renunciat als seus principis. La supervivència del CDU depèn de la seva capacitat per desmarcar-se d’una agenda que ha debilitat el país i recuperar la confiança d’una ciutadania farta de traïcions i renúncies. Alemanya no necessita un altre partit domesticat per la correcció política, sinó una alternativa ferma i decidida que reverteixi el declivi actual.