Espanya d’esperpent en esperpent 100 anys després

Però el que mai hauria imaginat l’autor gallec és que aquella visió grotesca i absurda de la realitat del seu temps, la deformació tragicòmica i la crítica àcida d’una societat decadent, tindria el seu reflex un segle més tard en la mateixa Espanya mediocre, incomprensible i injusta en què Max Estrella, el vell bohemi i cec protagonista de l’obra, passa el seu darrer dia de vida.

Perquè res no s’assembla més a aquella Espanya fracassada i corrupta que aquesta trista realitat d’una Espanya actual en què és impossible entendre què pretenen aquells que ocupen l’escena, sempre teatral, de la política. I no la política seriosa, la de les decisions d’aquells que detenten el poder per fer progressar la comunitat sobre la qual l’exerceixen, sinó la d’aquest esperpent constant al qual es lliuren sense dubtar-ho personatges la imatge dels quals es deforma a cada paraula que diuen.

Fa només uns dies, el govern de PSOE i Sumar defensava amb la veu de Sánchez i tots els seus ministres que el decret òmnibus rebutjat pel Congrés dels Diputats era el que era. I que eren llenties –o les prens o les deixes–, perquè les reclamacions del PP, Vox i Junts eren inassumibles i la norma impossible de fragmentar. Un govern envalentit, incapaç d’assumir la necessitat de governar amb mesures possibles per separat, davant la supèrbia de no governar pel fet d’intentar salvar propostes agrupades per exercir un xantatge. I, tanmateix, han passat només uns dies perquè es desdiguessin i fragmentessin aquest òmnibus en allò que semblen diversos minibusos.

Però l’esperpent s’ha vist en l’argument que allò que era impossible de cap manera, ara ja sí que ho pot ser, amb Sánchez concedint que aquell qui li ha doblegat la voluntat li exigeixi pagar un preu quan tenia a la mà fer el mateix sense necessitat de peatges. Perquè Junts li reclamava la humiliació de sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés que Sánchez, aparentment, ha acceptat suportar, quan aquest era un tràmit al qual Feijóo ja havia anunciat que no el volia sotmetre per la seguretat de no poder-lo guanyar en forma de moció de censura.

No pot ser més absurda la imatge del mirall del carreró del Gat que la de Sánchez i Feijóo d’acord en l’únic camí possible, però optant cadascun per recórrer-lo fent salts per la vorera... 

Encara més deformació i estranya realitat la del PP, que ara anuncia el seu vot favorable al nou decret fragmentat que conté, justament, les mesures que motivaven la seva negativa a l’anterior òmnibus: un palauet per al PNB a París i la desprotecció dels propietaris d’immobles davant els impagaments dels inquilins. Justament allò que reapareix en aquest minibús acabat de publicar oficialment i que ja no genera cap recel als conservadors per votar-lo, tot i que els seus vots ja no siguin necessaris. Un PP que, fent més tombs que els cotxes de xoc en hora punta a la fira, un dia s’enamoren perdudament de Junts –partit demòcrata amb qui cal parlar, per a desesperació d’Alejandro Fernández– i l’endemà el rebutgen per colpistes irreductibles que haurien d’estar entre reixes.

Però l’esperpent de Valle-Inclán ho abasta tot, fins i tot aquells que afirmen haver-se sortit amb la seva presumint dels seus èxits perquè han aconseguit, diuen, que en un parell d’anys es parli només català a la UHF, quan pretenien elevar demà mateix Pompeu Fabra a l’estrada del Parlament Europeu. Quan l’aplicació de l’amnistia que reclamaven al govern continuarà depenent del Tribunal Suprem i no de la Moncloa. Quan la seva qüestió de confiança sí o sí s’ha convertit en un ja es veurà no vinculant en absolut. Quan es reclama el control efectiu de fronteres per a uns Mossos d’Esquadra als quals se’ls escapa a l’estranger qualsevol capaç de saltar-se un parell de semàfors en vermell a més de 350 km de distància encara del límit territorial.

Volem més esperpent? Perquè el tenim, i a dojo. Fins i tot sortint de la pista central d’aquest circ de la política per passar a la que ocupen sindicats com UGT i CCOO, que convoquen manifestacions i protestes no ja contra l’empresari capitalista i opressor –que seria seguir els cànons tradicionals del manual del proletari conscient de la seva desigualtat de classe–, ni tan sols contra el govern que juga a manosejar els seus drets, com els dels pensionistes, davant l’oposició per provocar el no pel no. Ara protesten perquè la dreta ha acabat dient que sí, votant que sí, i passant pel cèrcol d’un govern que li fa de domador de feres manses. Però protesten, què hi farem, encara que l’argument sigui un despropòsit.

I si ens aturem un moment davant d’un d’aquests miralls que transformen la realitat en un disbarat, veurem desfilar al seu davant tot un Fiscal General de l’Estat que, oblidant la seva pròpia dignitat i la del càrrec que ocupa, es nega a respondre a les preguntes d’un jutge d’instrucció. Perquè en aquest país, diu el Sr. fiscal, es vulneren drets als jutjats (el fiscal, ull...). Un fiscal davant d’un jutge al qual mai hauria d’haver arribat, arrossegant pel fang tota una institució que es nega a respectar. Un jutge que ha escoltat d’una altra fiscal investigada que a la informació sensible que maneja la Fiscalia, “fins i tot hi té accés la senyora de la neteja”.

Un autèntic circ dels horrors el que desfila per aquest carreró cada dia, cada hora, des de fa massa temps, davant la nostra cada vegada menor capacitat de sorpresa, però molt cansats i tips d’escoltar excuses.

Max Estrella moriria avui de nou, una i mil vegades més, a la porta de casa seva davant tant de disbarat de personatges que haurien de ser heroics, però no passen de bufons, consumit per aquesta Espanya que ja no encertem a distingir si és una realitat deforme reflectida en un mirall que l’alteri o si es tracta del reflex fidel d’alguna cosa originàriament grotesca i barroera.

Cents anys després, tornem a sentir-nos com un país sumit en una altra depressió social com aquella generació del 98, governats per ineptes endiosats que només s’escolten a si mateixos i que ens porten al pitjor precipici possible: el de la indiferència que provoca el cansament de l’impossible.

"A Espanya el mèrit no es premia. Es premia robar i ser un poca-solta. A Espanya es premia tot allò dolent". (Un enterramorts a un altre, al cementiri de l’Est, escena XIV de Luces de Bohemia, Ramón Mª. del Valle-Inclán).