Catalunya: allà on els vots no valen el mateix

Totes les CCAA espanyoles, sense excepció i excepte Catalunya, tenen una llei electoral pròpia que regula els processos electorals interns del seu territori per escollir els representants de les seves respectives assemblees, cambres, corts o parlaments autonòmics. Una norma que els permet seguir el seu propi règim electoral autonòmic al marge del general establert a tot Espanya per a les eleccions generals, les que serveixen per designar diputats i senadors, i que s'aplica subsidiàriament a les eleccions autonòmiques de cada comunitat en cas que no disposin d’una norma pròpia aprovada. I així, des de la dècada dels anys 80, tot just iniciat el model autonòmic a Espanya, totes les CCAA han anat aprovant les seves respectives lleis electorals autonòmiques, amb l’única excepció de Catalunya, que continua ancorada a la norma estatal.

I resulta curiós que en una comunitat tan identitària com la catalana, els seus ciutadans no vegin en aquesta circumstància alguna cosa a canviar i en què avançar en el seu autogovern quan, precisament, afecta el dret de vot, l'aspecte essencial de la democràcia tan sovint reclamat en el soroll permanent de determinats sectors polítics catalans que clamen per la seva suposada absència o dèficit a Catalunya i per culpa, diuen, de l’Estat.

I en això sí que els catalans tenen una bena als ulls que algú els va posar una vegada i que es neguen a treure’s per fer valer, d’una vegada per totes, els seus reals drets com a ciutadans, aquells que es basen, fonamentalment, en la màxima de la democràcia liberal moderna de “un ciutadà, un vot”. Alguna cosa que a Catalunya resulta més falsa que a la resta d’Espanya.

En el conjunt de l’Estat espanyol es dona la circumstància, denunciada per molts, i fins i tot per tots quan els resultats de les urnes es torcen, que el vot d’un elector no té el mateix valor segons el lloc on es trobi l’urna en què es diposita. I a causa de la constant disputa territorial amb els nacionalismes i regionalismes durant la Transició, i més enllà fins als nostres dies, ha estat impossible reformar un sistema electoral criticat pel fet que en les passades eleccions generals del juliol de 2023, un escó al Congrés dels Diputats necessités menys de 52.000 vots per als navarresos d’UPN, mentre que un diputat del BNG en va costar més de 152.000, gairebé el triple. A més, als grans partits, PP i PSOE, els bastaven al voltant de 60.000 vots per cada un dels seus diputats, mentre que Vox en va necessitar gairebé 92.000 i Sumar més de 97.000.

Sembla evident, doncs, que a Espanya existeix un problema de representació real del ciutadà en la seva màxima institució democràtica, el Congrés, perquè no tots els diputats escollits en els processos electorals a les Corts Generals semblen tenir la mateixa legitimitat democràtica en funció del nombre d’electors que els han votat.

Curiosament, a més, ja no és cert que sigui el factor territorial el que distorsiona aquest criteri de representació democràtica dels ciutadans, en funció del lloc on voten, ja que, com es demostra, el més perjudicat en les eleccions del 2024 va ser un partit de caire nacionalista com el BNG, mentre que qui va sortir més malparat en la cita electoral anterior del 2019, quant a exigència de votants per obtenir un escó, va ser Més País, que no es presentava a totes les circumscripcions electorals, amb 192.000 vots per escó, mentre que Teruel Existe, que tampoc es presentava a tot arreu, va aconseguir un diputat amb només el 10% dels vots que li van caldre a aquella formació: menys de 20.000.

Si bé és cert que una simple divisió dels escons pel nombre de vots no és el criteri plenament correcte per determinar la legitimitat d’un model, aquestes diferències tan insultants ens demostren que, com a mínim, l’estàndard democràtic no sembla l’adequat. I que alguna cosa, òbviament, hauria de canviar.

A Catalunya passa el mateix, perquè realment aquesta comunitat és, malgrat qui li pesi, un fidel reflex de la societat espanyola, que viu concentrada en una determinada ubicació geogràfica (l’entorn de la ciutat de Barcelona), mentre que la resta del territori, excepte algunes illes urbanes, és el que a nivell estatal s’ha anomenat la España vaciada. I que la Catalunya buida existeix és un fet que ningú no nega.

Catalunya té com a única norma electoral pròpia, més de quatre dècades després de la inauguració del model autonòmic, una disposició transitòria en el seu estatut d’autonomia de 1979 i una llei prevista per a les eleccions al Parlament de 1984. A partir d’aquí, només existeix la previsió de l’estatut del 2006 que s’aprovi una llei electoral amb una majoria de dos terços dels diputats catalans, això és, com a mínim 90 dels 135 que seuen al Palau del Parc de la Ciutadella. Alguna cosa en què els partits catalans mai s’han posat d’acord, preferint sotmetre’s voluntàriament al règim general de la llei electoral espanyola abans que arriscar-se a trencar aquest status quo tan profitós per a alguns.

Perquè la veritable raó per la qual Catalunya no té una norma electoral pròpia, diferent de l’espanyola, ha estat la manca de voluntat de qui ha governat la comunitat per reformar un model que, com a Espanya, a Catalunya discrimina molts catalans en les eleccions al seu Parlament, minvant el valor del seu vot en comparació amb altres catalans. I el criteri no és altre que el lloc on viuen i si amb ells hi ha més o menys catalans en més o menys quilòmetres quadrats dins d’unes fronteres administratives que haurien de servir el ciutadà en la prestació de serveis públics, però no per restar-li drets en el valor del seu vot.

Els catalans han tingut moltes ocasions per reformar aquesta situació, però els successius governs nacionalistes ho han impedit per por de reconèixer com a iguals a tots els seus ciutadans, prioritzant l’arrelament al territori més que qui hi visqui. No en va, avui un escó a Barcelona suposa més de 49.000 vots, mentre que a Lleida en fan falta poc més de 21.000.

Aspirar a una democràcia real, plena i basada en els drets dels seus ciutadans ha de passar per una reforma del model electoral en general. Però a Catalunya encara és més urgent abordar amb voluntat política el respecte a la voluntat dels catalans en el seu autogovern. El territori importa. Però els drets són de la gent, de les persones. I es manifesten a través del vot.

El territori importa. Però els drets són de la gent, de les persones. I s’expressen amb el vot que es diposita a les urnes. I la legitimitat representativa d’aquells que ocupen un escó, tant al Congrés com al Parlament de Catalunya, es mesura per aquests vots. Que avui ens fem trampes al solitari amb un model que no representa la societat que som no és autogovern. És autoengany. Encara queda molta feina per fer.