Els Aldama i els espavilats (o els rucs) de tota la vida

Per això em costa fer llenya de l'arbre caigut, com es sol dir, amb això que aquest tal Víctor de Aldama hagi estirat recientemente de la manta acusant a tort ia dret altres persones de col·laborar amb ell en allò que ja no nega de si mateix: haver comès delictes greus en qüestions de diners públics. Que aquest estirar de la manta impliqui ni més ni menys que tot un president del Govern i diversos dels seus ministres és una invitació irresistible per demanar caps, dimissions, eleccions i fins i tot excomunions, si cal. A la batalla política hi ha poques oportunitats com aquesta per donar-se el digne cop al pit al crit de: “Fins aquí podíem arribar!”

Poc han tardado en arribar las reacciones de la oposición, PP y Vox. Al segundo, que nega des los principios fins i tot la legitimitat democràtica del Govern, li quedava poc més a reclamar amb el llistó tan alt. Probablement hagin d'apostar per l'excomunió que deia i la condenaa eterna, perquè més enllà... El primer s'ha ofert solemnement, per boca de Núñez Feijóo i malgrat la aparente falta de serietat que li dona haver-se tret les Ulleres, a promover un movimiento de censura, encara que sap que los números no surten. I si el gallec creu que debò aconseguirà los vots de ningú més que Vox, i si de cas algun dia de su electorat, demuestra lamentablement una candidesa extrema, a més de despertar, creguin-me, certa pietat per aquesta imatge tan frustrant de Por siempre los mateixos càlculs sentido arriba mai a cap resultat.

Però, com dic, des de les meves alarmes jurídiques que salten cada vegada que em vull posicionar en un tema de actualidad política, el que em ronda pel cap ara és si ha de dimitir un presidente del Govern pel que, posiblemente, es una Estrategia procesal de algo que, desesperado por la presión preventiva, dirà el que calgui para atenuar todo lo que ell i el su abogado comencen a veure com ineludible: una condenaa a molts anys de presó.

Mireu, l'advocat d'Aldama és qualsevol cosa menys inexperto, i si no veu possibilitats de defender la presunción de inocencia de su cliente, el que li aconsella, com més aviat millor, és que ho revolti tot. Que faci tot el soroll posible con el mínimo que pugui demostrar. I que, a més, ho faci dosificant les càrregues de profunditat de què disposi, deixant-les anar en funció de cada resposta que rebi des de l'altre costat. Implicar en diversos i greus delictes pràcticament tot un Govern d'Espanya i un partit polític com el PSOE requereix una de dues coses: tener realment alguna cosa raonablement creïble amb què demostrar el que es diu i mantenir el tipus, o ser un temerari absolut amb una imaginación de campionat. Si és una cosa o el otro, ho veurem en los próximos dies o setmanes, que es presenten interessants, un cop el senyor ja gaudeix de llibertat provisional. Ara li toca moure fitxa a la Fiscalia Anticorrupció i als juezs instructors decidint a qui col·loquen en el seu punt de mira.

En un modelo de sociedad sobre tothom conegués i assumís el significado real de la presunción de inocencia, i sento interferencias del que hem anomenat “responsabilitat política” per llançar-nos los plats pel cap assenyalant en l'altre allò que ens neguem a veure en el nuestro, los espanyols no hauríem sentit més que un lleuger estremiment enèixer les declaracions en mode ventilador d'Aldama. Perquè simplement esperaríem que un juez es pronunciado en una sentencia sobre allò que només un juez pot dirimir. És el que exigiríem que es fes amb nosaltres en un trànsit semblant, encara que fos una multa de trànsit. Fins aquí, inquietud pel que será i poca cosa més.

Però avui ja s'ha jutjat que aquest Govern és culpable i ha de caure. I si encara no és culpable per sentència, s'ha desmuntar perquè un tipus que està en una cel·la explica el que explica i això ja n'hi ha prou. N'hi ha prou, òbviament, per a aquells que no combreguen con el Govern.

Doncs aquí, fixeu-vos, se m'encén la llumeta i no puc mantenir allò de “Sánchez dimissió” perquè Aldama hagi entonat La Traviata.

Pero sí que els diré una cosa: aquest Govern no pot durar un minuto más. Però no perquè un personaje con Aldama hagi decidido explicar la seva història, que no sabem si seráà la història fins que s'investigui i es jutgi. No pot durar porque algú així no té cabuda a la escena pública e institucional, y el que sí que es cert, i sembla demostrat, es que el nuestro conseguidor del momento s'ha mogut com un peix a l'aigua pels despatxos oficiales de la mà de tots aquells que ara assenyala com a cómplices. Pot ser que no ho siguin en la mesura que ell diu, pero sí que li han abierto puertas, li han posat catifes i fins i tot li han encarregat diversas gestiones.

Que a un individu així se li hagi donat carta blanca des d'aquests despatxos, amb les converses de WhatsApp que ja coneixem i amb la documentació que obra en la investigació, per mediar en l'adquisició de mascaretes en el pitjor moment de la Covid -19, para organizar visitas a Espanya de mandataris veneçolans amb accés restringit a territori europeu, o per fer d'intermediari en rescats milionaris d'empreses aèries o amb empreses investigades per una gran frau fiscal en la comercialización de hidrocarburos, sí que indigna i és preocupant.

Es preocupante porque demuestra que res no ha canviat des d'aquelles corrupcions sucesivas con los gobiernos del PSOE y los posteriores del PP, y ara, de nou, del primer perquè li toca el desgarrado. El mateix, igual que con los gobernantes nacionalistas en su gobierno, que fins i tot a algun partit li va costar haver de canviar de nom.

I per això, repeteixo: les prues apareixeran o no. I si apareixen, caldrà veure-les i decidir, aquells a qui correspongui, sobre qui ha fet què. Pero avui, en este momento, el que es inadmisible es que la ciutadania constati, una vegada més, que els espavilats de sempre, els Aldama de tota la vida, han estat campant de nou per les institucions, per les nostres institucions, al seu aire i només en benefici propi, manejant alguns polítics com a titelles.

I que han pogut fer-ho perquè aquests politics que ocupan estas instituciones son tan espavilats com ells. O tan rucs com perquè els enganyin. Pero en todos los casos, espavilats o rucs, inútiles absolutos para gobernar un país.

Doncs bé, fixeu-vos, a mi se m’encén la bombeta i no puc mantenir allò de Sánchez dimissió perquè l’Aldama hagi entonat La Traviata.

Però sí que us diré una cosa: aquest Govern no pot durar ni un minut més. Però no perquè un personatge com l’Aldama hagi decidit explicar la seva història, que no sabem si serà la història fins que s’investigui i es jutgi. No pot durar perquè algú així no té cabuda a l’escena pública i institucional, i el que sí que és cert, i sembla demostrat, és que el nostre intermediari del moment s’ha mogut com peix a l’aigua pels despatxos oficials de la mà de tots aquells a qui ara assenyala com els seus còmplices. Que és possible que no ho siguin en la mesura que ell diu, però que sí li han obert portes, li han posat catifes i fins i tot li han encarregat gestions diverses. I que a un individu així se li hagi donat carta blanca des d’aquests despatxos, amb les converses de WhatsApp que ja coneixem i amb la documentació que consta a la investigació, per mediar en l’adquisició de mascaretes en el pitjor moment de la Covid-19, per organitzar visites a Espanya de mandataris veneçolans amb accés restringit en territori europeu, o per fer d’intermediari en rescats milionaris d’empreses aèries o amb empreses investigades en un gran frau fiscal en la comercialització d’hidrocarburs, sí que indigna i és preocupant.

Preocupant perquè demostra que res no ha canviat des d’aquelles corrupcions successives amb els governs del PSOE i els posteriors del PP, i ara, de nou, del primer perquè li toca el torn. El mateix, igualet, que amb els governs nacionalistes allà on ho han estat, que a algun partit fins i tot li va costar haver de canviar de nom.

I per això, repeteixo: les proves apareixeran o no. I si apareixen, caldrà veure-les i decidir, qui correspongui, sobre qui ha fet què. Però avui, en aquest moment, el que és inadmissible és que la ciutadania constati, una vegada més, que els llestos de sempre, els Aldama de tota la vida, han tornat a campar per les institucions, per les nostres institucions, al seu antull i només en el seu benefici, manejant alguns polítics com titelles. I que ho han pogut fer perquè aquests polítics que ocupen aquestes institucions són tan llestos com ells. O tan beneits com per deixar-se enganyar. Però, en tots dos casos, llestos o beneits, uns inútils absoluts per governar un país.

I per inútils acreditats, almenys, sí que han de marxar. Però ara mateix. Aquí, fixeu-vos, no se m’encén cap bombeta.