Errejón, amb el "Nucli Irradiador" a l'aire

Els juro que em vaig proposar no opinar sobre el cas Errejón, aquella estranya foguera de les vanitats que hem descobert que cremava, i sembla que amb bastant càrrega calorífica, en un dels polítics de la nova esquerra. No volia ficar-me en tal embolic perquè les circumstàncies del cas semblaven anunciar més aviat un xafardeig barat de revisteta de paper couché que no pas una qüestió realment seriosa. I no negaré que pugui ser cert que fa uns anys l’home es pogués haver passat amb una senyora en un lloc fosc d’una festa pensant que l’embogia quan ella realment no volia anar més enllà d’un apassionat ja veurem, cosa absolutament legítima, no. Tot i que això és més aviat una qüestió que ha de decidir el jutge. Però sí que m’han cridat l’atenció determinades circumstàncies del succés, diguem-ho així, col·laterals, que em preocupen tant o més que el fons de l’assumpte i les versions concurrents del que va passar, versions que només poden procedir dels protagonistes i de les seves particulars perspectives. I allà ells amb les seves estratègies de defensa, els seus interessos ocasionals, i que amb el magistrat s’entenguin. Ja sabrem com acaba la cosa. 

Però resulta que aquest cas de poca volada, dels quals n’hi ha milers als jutjats d’aquest país, ens ha donat possiblement una bufetada de realitat. A uns, evidentment, més que a altres. I sobre aquests aspectes col·laterals, que potser són el veritable moll de l’os de l’assumpte, sí que em sembla oportú reflexionar-hi, perquè està sent tot un espectacle. 

La primera qüestió és que només unes hores, si no minuts, després que la denunciant i el denunciat compareguessin al jutjat, ja poguéssim veure a les nostres pantalles les seves respectives declaracions. Una cosa absolutament irregular i il·legal, que està expressament prohibida, perquè la investigació d’un possible delicte davant el jutge d’instrucció és una fase del procés reservada a les parts, pel que el seu contingut no és públic ni es pot difondre. Tanmateix, i no és la primera vegada, especialment en aquelles instruccions en què es veuen implicades figures rellevants, hem pogut veure’ls i escoltar-los declarant al jutjat, fet que suposa una intromissió en el dret a la pròpia imatge, l’honor i la intimitat de qualsevol ciutadà, es digui com es digui i estigui emparentat amb qui estigui. Però sembla que hem donat per bo aquest procedir de qui busca amb aquestes maniobres simplement generar un judici social en l’opinió pública que, possiblement, després no s’identifiqui amb les decisions judicials que corresponguin, per incomprensió del públic. 

Però acceptem pop com a animal de companyia i recordem, això sí, que ens pot passar demà a qualsevol: que ens veiem declarant judicialment sobre les circumstàncies d’un divorci, d’un sinistre de trànsit o d’unes factures mal declarades, als xats d’amics i coneguts. I anem a una altra qüestió cridanera, la de l’actitud d’un jutge preguntant, tant a una part com a l’altra, amb una agressivitat inusitada i inexplicable. I no, no em serveix això de que per saber la veritat cal ser rude si cal, perquè el que no cap és fer preguntes de la manera com se sent plantejar-les al jutge instructor a les parts. A totes dues. Perquè ni sembla procedent preguntar a Errejón sobre la contradicció entre haver defensat la validesa absoluta d’una denúncia d’una víctima d’agressió sexual sense més i ara defensar-se justament d’una acusació així, quan el que s’investiga és si alguna cosa va passar o no, ni sembla adequada l’actitud del jutge instructor a l’hora de contrastar versions amb la víctima, pel to groller i aspre, innecessari, amb què es van plantejar determinades preguntes, amb una agressivitat inexplicable. 

Però més enllà de tot l’anterior, probablement anecdòtic i del que mai hauríem tingut coneixement si no fos per la fama pública, almenys, d’un dels protagonistes de la història, el veritablement rellevant de la qüestió va venir quan Errejón va respondre al jutge justificant la seva dimissió de les responsabilitats polítiques “perquè militava en un espai polític que es vanta de defensar que qualsevol testimoni, encara que sigui anònim i encara que sigui a les xarxes, és ple i directament vàlid, i és obvi que jo no puc militar en un espai així i defensar la meva innocència”. Literal. És més, Errejón va manifestar haver viscut “una incoherència política” precisament “per haver de defensar la seva innocència”. 

I aquí és on un es queda meravellat davant el raonament de qui es considera una persona formada i amb un pensament mínimament lògic i coherent. Perquè és senzillament al·lucinant que es pretengui que un posicionament ideològic estigui per sobre d’un dret fonamental com el de la presumpció d’innocència. I és que això és el que ens diu Errejón: que sí, que cal deixar la política, almenys la política activa, quan la realitat et posa al davant la necessitat de defensar-te d’una acusació, sigui quina sigui, que consideres falsa. És a dir, la ideologia per sobre de tot, sense acceptar una cosa tan elemental com que qui acusa té la càrrega de provar allò que imputa a un altre. Sense assumir que allò que mai no et pensaves que et passaria també pot acabar succeint-te, com a qualsevol altre ciutadà. I que, precisament per això, hi ha un constructe social i jurídic creat fa més de dos segles per la raó humana per preservar el dret de tots davant l’abús d’alguns. Sense voler veure que les coses són com són, i probablement com han de ser, perquè no són així per casualitat, perquè fa molt de temps que vam fer les revolucions que alguns creuen que estan cridats a protagonitzar. Això sí, fins que et passa a tu. I llavors, la ideologia s’ha acabat. Han sentit vostès Errejón dir que això que abans ell mateix defensava és una bestiesa? Perquè jo, encara no...

Per això, el d’Errejón no és honestedat ni s’hi assembla. Ni molt menys. Ha estat una gran covardia, si no la més gran, anteposant la seva conveniència a la seva convicció. D’un polític seriós hauríem esperat que mantingués la seva posició quan creu que allò que predica és correcte. I així, automàticament, hauria d’haver-se declarat culpable de l’agressió per la qual se l’ha denunciat. Però, de fet, tampoc no ha tingut la dignitat de fer la segona cosa que s’exigeix a qualsevol polític després de ser fidel als seus principis: reconèixer, si escau, l’error. Perquè en cap moment l’hem sentit reconèixer que la seva posició, la de la seva formació política, la de tota una línia ideològica com la seva, sigui una barbaritat. Per a ell és, simplement, una “incoherència” que es resol dimitint. I defensant la seva presumpció d’innocència, és clar. Aquella que ell ha negat als altres.

I encara més, perquè pel que sabem, l’expolític ara tracta de demostrar que la denúncia està provocada per un interès econòmic, i per això ha demanat al jutge que investigui si la denunciant ha cobrat i quant per sortir en programes de televisió explicant l’experiència. Així mateix, ha sol·licitat que s’incorpori a aquesta instrucció una denúncia prèvia de la seva actual acusadora contra una parella anterior, que es va arxivar sense conseqüències per “falta de coherència”, intentant així desacreditar-la com a reincident. I resulta que aquesta defensa, només perquè ara la practica Errejón, ja no és una actitud masclista, perquè aquesta denúncia, aquesta sí, hem de creure que és falsa per motius econòmics i/o perquè la senyora en qüestió, de tant en tant, acusa falsament d’abusos.

Hauria estat més honest que Errejón es defensés com qualsevol persona i reconegués que durant anys ha estat promovent una barbaritat. I que, ara que algú li vol tocar els “nuclis irradiadors”, deixés de banda les suposades incoherències per assumir públicament que tot, al final, era una farsa. Que li donin la raó al jutjat serà la millor prova possible. Que no li la donin, serà la demostració que mai no va ser de fiar en cap cas, ni de paraula ni de bragueta.