Laura no hi és, Laura se’n va anar

Segons la sentència definitiva, Borràs va fraccionar contractes per als quals, per la seva quantia, calia fer una licitació pública en règim de competència, convertint-los en múltiples contractes de quantia menor que sí que podien adjudicar-se sense aquesta publicitat competitiva, resultant que tots van ser assignats a un mateix adjudicatari. Per això fins i tot es va manipular documentació administrativa per simular l'existència d'altres dos possibles interessats en l’adjudicació d’aquests contractes, amb la qual cosa a la prevaricació s'hi afegeix la falsedat documental, i d’aquí una pena total de quatre anys i mig de presó i tretze d'inhabilitació per a càrrec públic. I Laura se’n va anar.

Però Borràs no es va anar voluntàriament del càrrec de presidenta del Parlament, sinó que va haver de ser apartada del càrrec, mitjançant la decisió de suspendre-la de les seves funcions com a diputada a la cambra catalana amb els vots d'ERC, PSC i CUP, recordem-ho, allà per juliol de 2022, en tota una prova de foc per a l’aleshores president de la Generalitat, Pere Aragonès, que assegurava que la decisió no comprometia el pacte de govern d'ERC i Junts. Laura se’n va anar, però, només tres mesos abans que Junts decidís sortir del govern català. Si la primera va qualificar d’“hipòcrites” socialistes, cupaires i republicans en haver-se’n d’anar quan no volia fer-ho, tot el seu partit va acabar anomenant “botiflers” als que es quedaven al Govern, res menys, quan van ser ells els que van provocar que ERC hagués de mirar necessàriament cap al PSC a la recerca d’ajuda.

La sentència del TS ha estat, no en dubteu, un bàlsam per a Junts, que troba de nou, gairebé al límit ja de la seva posició de reivindicació permanent davant Madrid, un nou clau on agafar-se després que el català com a llengua oficial a la UE sigui ja més que una quimera, que la qüestió de confiança exigida a Sánchez s’hagi aigualit fins a convertir-se en un escàs aiguamel poc efectiu, o que, com a molt, veurem els Mossos d'Esquadra departint amistosament als llocs fronterers espanyols a Catalunya amb els seus companys de la Policia Nacional sense, possiblement, moure'ls ni una cadira. I si no ha estat un bàlsam medicinal, serà una altra cosa: gasolina per al motor de Junts, que començava a gripar en la pujada.

Junts acaba de trobar una nova màrtir amb la qual processionar davant els fidels de l’independentisme irreductible. Perquè Laura se’n va anar i Laura no hi és, però no deixem de creure que Laura ha ressuscitat...

Des de les files de Junts ja van intentar en el seu dia colar Borràs entre els candidats a l'amnistia, i es van trobar amb l'oposició d'un sector del mateix independentisme català contrari al fet que una causa comuna de corrupció com la de Borràs enterbolís el paisatge d'una amnistia fabricada exclusivament per a delictes “polítics”, encara que realment no ho siguin. Era obvi que no podien tacar l'historial dels herois de la independència amb la brutícia ratera d'una simple corrupta, avui ja ni tan sols presumpta en constar pronunciament ferm. És més: no va ser un altre sinó el mateix Puigdemont el que va claudicar assumint que fets com els declarats ja com a certs i provats de Laura Borràs fossin exclosos en el text legal de l'amnistia de la seva aplicació. No en va precisament ni el fiscal ara, que per a algunes coses ja sabem de qui depèn, ni el mateix TS han considerat la petició de la condemnada de ser inclosa en els efectes del perdó absolut que suposa l’amnistia tal com està legislada.

Així les coses, si Laura no hi és no és per un TS “fatxa” en mans d’aquesta “Toga Nostra” denunciada des de Waterloo per Carles Puigdemont, sinó per la pròpia voluntat del pròfug a Bèlgica d’abandonar-la a la seva sort, perquè hauríem de recordar que sí que va lluitar quan va voler fer-ho en les negociacions amb ERC i amb el Govern de Sánchez per tirar endavant la llei d’amnistia ampliant-la en un paràgraf molt concret: a aquells que “haguessin prestat assistència, col·laboració, assessorament de qualsevol tipus, representació, protecció o seguretat” als autors principals dels fets que amb aquesta norma es pretén que mai han succeït. I és que amb aquesta referència específica, Puigdemont aconseguia impunitat per a altres col·laboradors, com el seu cap de gabinet, Josep Lluís Alay, el mosso Lluís Escolà, que va ser el seu escorta a Brussel·les, o Miquel Buch, gestor de la contractació d’aquest irregular i il·legal servei d’escorta. No obstant això, Borràs va ser abandonada llavors per Puigdemont, no sense les pressions d’ERC o la CUP i, per descomptat, del PSC.

Resulta per això sorprenent escoltar ara Junts i el mateix Puigdemont clamar per l’amnistia que s’ha d’aplicar a una Borràs a qui van decidir apartar en una negociació política on es van imposar els sacrificis personals basats, precisament, en una cosa que l’independentisme no podia acceptar en aquell moment: embrutar-se amb el dubte d’estar delinqüents vulgars quan pretenia construir altars per elevar immaculats paladins de la nostra llibertat. Com si tot el muntatge no hagués estat realment una gran corruptela.

Però per això precisament us dic que tindrem Laura Borràs fins a la sopa. Perquè Junts no deixarà passar aquesta oportunitat per allargar fins a l’infinit i més enllà el constant desafiament al Govern d’Espanya.

Laura se’n va anar. Però no us preocupeu, que ja torna. I tot apunta que porta bossa nova.