Puigdemont i Sánchez: una qüestió de desconfiança

La qüestió de confiança és un procediment pel qual el president del Govern, a instància exclusivament pròpia, i prèvia consulta amb el Consell de Ministres, que en això opina però no decideix, planteja al Congrés, que per a això és qui el va investir al seu moment, que li renovi la confiança atorgada en ser elegit. I per què hauria de demanar un president que aquells qui el van votar des de l’escó ho tornin a fer abans de concloure el seu mandat i sense dimitir? Doncs segons l’art. 112 de la Constitució, perquè així ho pot plantejar el president del Govern en dos supòsits: si la qüestió gira sobre el seu programa o si ho fa sobre una qüestió de política general.

En el primer cas, el president del Govern demana que es renovi la confiança que la majoria del Congrés li va donar en la investidura en haver canviat en alguna cosa substancial aquest programa de govern amb el qual es van obtenir aleshores els vots; el segon supòsit pretén adoptar una postura davant una situació inesperada o sobrevinguda que, encara que no afecti el programa de govern original, sí que exigeix una posició pública clara del Govern. I així, del resultat de la votació se’n deriva la continuïtat del Govern, ja que si el president no supera la votació de confiança, ha de presentar la seva dimissió.

El que Puigdemont argumenta per reclamar que Sánchez plantegi una qüestió de confiança és que el president ja no és de fiar i que no compleix el que s’ha pactat. I és curiós l’artifici procedimental perquè, en primer lloc, l’únic que pot decidir si planteja aquesta qüestió de confiança és el mateix president; i en segon lloc perquè el fet que eventualment s’aprovi la proposició no de llei tampoc no obligaria Sánchez a complir-la, precisament per no ser una resolució vinculant. Però encara més: aquesta nova confiança del Congrés es demana perquè el president necessita renovar-la davant situacions que se li plantegen a ell, bé perquè ha de canviar el rumb del seu programa de govern, bé perquè alguna cosa transcendental i rellevant succeeix i cal posicionar-se davant l’opinió pública.

És fàcil d’entendre que no plantejarà una qüestió de confiança qui ha estat capaç de governar dient que proposava una moció de censura contra Rajoy per convocar eleccions, desdient-se’n immediatament en cridar a les urnes només quan no va poder tirar endavant els pressupostos del 2019, gairebé un any després. O qui va rebutjar qualsevol pacte amb Bildu, si vol els hi dic cinc vegades o vint, per acabar donant a aquest partit l’alcaldia de Pamplona en menys de sis mesos. De la mateixa manera que no ho farà qui va passar de no poder dormir per la nit amb Podem al Govern d’Espanya a nomenar vicepresident Pablo Iglesias en només tres mesos, o qui no permetria fer descansar la governabilitat del país en partits independentistes i ha acabat deixant-la en mans de Junts i ERC a canvi d’indults i fins i tot d’una amnistia que sempre va negar. No ho farà perquè, ja ho saben, això van ser canvis d’opinió i no contradiccions en el seu programa de govern, com bé se’ns ha explicat des de les files socialistes.

I de la mateixa manera, tampoc plantejarà ser renovat en la seva confiança qui es va enfrontar des del Govern a una cosa tan greu com una pandèmia global adoptant decisions que han estat revocades pel Tribunal Constitucional per vulnerar els drets fonamentals de la ciutadania.

Res, per tant, fa suposar que Sánchez trobarà un motiu pel qual sotmetre’s a una qüestió de confiança per molt que l’hi demani, precisament, qui abans li la va donar. I és que Puigdemont i els seus no demanen sotmetre a revisió la confiança donada al Govern d’Espanya per assumptes que interessin al mateix, sinó pels que només afecten Junts. O millor dit: al mateix Puigdemont i en la seva condició de pròfug, perquè l’única cosa que a Waterloo importa és el seu present i el seu futur personals. Res més.

El que Puigdemont proposa no és més que un envit: que Sánchez es torni a asseure per negociar un nou acord de reinvestidura, i poder així jugar dues partides en dues taules alhora: a Espanya, posant en escac de nou l’Estat que detesta amb una nova polèmica a compte de noves cessions i tensant la corda amb una volta més de rosca; a Catalunya, apareixent com el veritable patriota català davant la complaença botiflera dels venuts a l’espanyolisme d’ERC. És l’abraçada de l’ós que Puigdemont vol donar a Sánchez a canvi d’uns mesos més de govern, si no setmanes o dies, perquè no dubtem que després d’haver negociat, pactat i votat aquesta eventual confiança, Junts tornarà a la càrrega amb noves reclamacions.

Puigdemont sap perfectament, a més, com funciona això de la qüestió de confiança perquè ell mateix va ser objecte d’una i va haver de sotmetre’s a revalidar els seus suports parlamentaris al seu moment, al Parlament de Catalunya, passant el tràngol que altres amb menor força electoral, però essencials per a la majoria que el sostenia com a president de la Generalitat, li diguessin què havia de fer. Això va ser al setembre del 2016, quan Puigdemont va aconseguir aquesta confiança renovada després de cedir davant la CUP la celebració del referèndum d’autodeterminació que va acabar donant lloc als nefastos fets de la tardor del 2017, un any després.

Carles Puigdemont sap perfectament què pot suposar perdre una qüestió de confiança. I sap també que tan perillós com perdre-la pot ser guanyar-la. A Catalunya la regulació d’aquest instrument d’exigència de responsabilitat política del president del Govern existeix i està regulada a l’art. 44 de la Llei 13/2008, de la Presidència de la Generalitat i del Govern, i en els mateixos, exactament els mateixos termes, que en l’àmbit estatal ho fa la Constitució. I Puigdemont ja va haver de sotmetre’s al mecanisme, per primera vegada en la història del Parlament, en les mateixes condicions que se li exigeix ara a Sánchez: no per un canvi de programa o per un succés rellevant sobrevingut, sinó perquè la CUP li havia tombat els pressupostos al juny d’aquell 2016, tres mesos abans. I ja sabem que Junts jugarà a que no hi hagi pressupostos generals de l’Estat per al 2025, després d’haver-se prorrogat ja els del 2023 per al 2024.

Puigdemont i els seus saben, o creuen saber, que perdre una qüestió de confiança significa el final del Govern, i amb això poder presumir que ells, i no el PP i Vox, són qui van fer fora Sánchez. Però saben també que guanyar una qüestió de confiança és obligar Sánchez a assumir l’impossible, com va haver de fer Puigdemont amb un referèndum il·legal, un desastre mai vist a Catalunya, el cansament de la societat, i fins i tot les conseqüències penals derivades de decisions il·legals. Que Sánchez prometi i no compleixi ja és un altre cantar, perquè dels seus canvis d’opinió i els seus incompliments saben a Junts tant com sabem tots. Però per a això està el comodí del victimisme, ja que, si Sánchez no compleix amb Puigdemont, és Espanya qui no compleix amb Catalunya.

És el truc del relat: el que vol convèncer-nos a tots que set vots catalans condicionen cent vint vots espanyols, sense tenir en compte que aquests cent vint-i-set són molts menys de la meitat dels tres-cents cinquanta diputats que seuen al Congrés, i que les guerres per aquests jocs de confiances esquives entre dos personatges com Sánchez i Puigdemont haurien de ser alguna cosa marginal i anecdòtica si no fos perquè som nosaltres qui els fem creure’s els reis del mambo: juguen a qüestions de confiança amb la desconfiança de molts, bastants més, dels qui diuen confiar en ells. Una altra cosa és que sapiguem adonar-nos-en nosaltres mateixos.