Illa i Sánchez camí de Betlem, perdó, de Waterloo

Com que casualment aquesta nit és Nit de Nadal i, per tant, per coses del calendari, demà serà Nadal, no he tingut més remei que començar aquest article amb el conegudíssim vilancet popular “La Marimorena” per posar-nos en situació i saber on som, políticament parlant, i cap a on anem. I això que només vull parlar del PSOE i Puigdemont...

Següent paràgraf i un altre nou vilancet ataca el meu teclat. Deu ser l’esperit nadalenc, però cada cop que vull dir alguna cosa sobre política em poso a cantar mentre m’atipo de neules i torrons.

“A Belén pastores, a Belén chiquitos,
que ha nacido el Rey de los angelitos.
Los pastores de Belén, todos juntos van por leña,
para calentar al Niño que nació en la Nochebuena.
En el portal de Belén, hay estrellas, sol y luna;
la Virgen y San José y el Niño, que está en la cuna.
La Nochebuena se viene, la Nochebuena se va,
y nosotros nos iremos y no volveremos más.”

(Villancico – A Belén Pastores)

A veure si sóc capaç de frenar perquè em quedaré sense folis i sense explicar el que vull. Venia a pèl quan avui hem escoltat Monsenyor Pedro Sánchez en la seva encíclica d’anàlisi de l’any que se’n va, des del seu punt de vista (exclusivament), quan el senyor president ens ha dit, posant Déu com a testimoni, com Escarlata O'Hara a Allò que el vent s’endugué, que “no tinc cap problema a reunir-me amb Puigdemont”.

El president de l’Estat espanyol no té problemes per reunir-se. I un altre que sembla que tampoc en té ara és el president de la delegació catalana de l’Estat espanyol, encara anomenada Generalitat, el molt honorable Salvador Illa. Illa ha declarat, també avui, que “no descarto reunir-me amb Puigdemont” i que li agradaria que el líder independentista "estigués aquest Nadal a Catalunya". "Catalunya és prou gran perquè hi càpiga tothom i molt petita perquè en sobri res", ha assenyalat Illa al respecte, recordant un discurs de l’històric Josep Tarradellas.

Vaja, o és blanc i embotellat i s’anomena llet, o els del PSC-PSOE li estan fent la pilota a Carles Puigdemont en estèreo (Madrid/Catalunya). Però a la bèstia. De sobte el PSOE s’ha adonat que l’amic de Waterloo “s’ha enfadat com una mula i que ara no respira”. I quan Puigdemont s’enfada és capaç no només de votar amb Vox, PP, PNB sinó que és capaç de fer alguna ximpleria de la qual no hi hagi possibilitat de frenada i retorn al punt d’origen. Com els avions quan assoleixen l’anomenada “velocitat de retorn” a les pistes. El mateix, però amb ulleres i més enfadat.

Pel que sembla a Carles li agradaria que li xiuxiuegessin a cau d’orella:

És un noi excel·lent, és un noi excel·lent,
és un noi excel·lent (pausa) i sempre ho serà.
I sempre ho serà, i sempre ho serà.

No és un vilancet, però serveix igual, perquè aquesta cançoneta juntament amb l’efectivitat de la SEVA amnistia i el “retorn a casa”, més o menys com “l’Almendro” però amb retard per overbooking, són les cartes que el Govern d’Espanya i el de Catalunya tenen damunt la taula perquè la legislatura duri dos anys i mig.

I, com va dir la meravellosa revista El Hermano Lobo al seu moment (encara que Sánchez la va espifiar una vegada utilitzant-la equivocant-se d’autor): “O jo (nosaltres) o el caos”. Aquest sí que és el lema d’un Carles Puigdemont que està disposat a cremar totes les seves naus per aconseguir-ho.

Una cosa que han d’entendre tots els espanyols de qualsevol província o afinitat política és que Junts x Puigdemont és un partit muntat per tornar el seu líder a la poltrona i al poder, no per estar a l’oposició contínuament i menys fora de Catalunya. Ara mateix, poder polític no tenen a Catalunya perquè Illa, juntament amb ERC (l’arxienemic dolentíssim de Puigdemont) i els Comuns estan dirigint la comunitat autònoma, igual que l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Per tant, a Junts només li queda poder municipalista i aquest no depèn de res més que d’una votació cada quatre anys (la pròxima al maig del 2027).

Per tant, o Puigdemont aconsegueix recuperar la seva llibertat via execució sumària de l’amnistia i veu com s’agenollen davant seu tant Sánchez com Illa, que de moment li fan el lleig, o trenca la baralla. I amb una baralla trencada no sabem si els socialistes serien capaços d’aguantar els 2 anys i mig que els queden de legislatura. Probablement no. I amb aquest objectiu tenim en Don Carles enfilat a la parra acariciant l’arpa com Neró a punt de cremar Roma.

Totes les enquestes electorals, si parlem d’eleccions generals, donen a Junts com un dels que creixen: de 7 a 8 diputats. Independentment de qui sigui el partit guanyador (PP-PSOE), és més que probable que hagi de pactar molts punts amb el pròxim Junts (d’aquí les presses socialistes després de les “carícies” legislatives de la setmana passada i aquest acostament tàctic entre PP i Junts). Per tant, a Puigdemont l’avançament electoral no li anirà malament. A més, serviria per seguir insistint en la seva tesi que l’únic partit independentista català que manté “el pedigrí” secessionista són ells i endur-se vots de l’ERC mig noquejada mentre intenten frenar la sortida de vots cap a Sílvia Orriols i els seus nois. Tot un embolic, oi? Ja saben, senyores i senyors, quina és la solució:

“A Belén (Waterloo) pastores, a Belén (Waterloo) chiquitos,
que ha nacido el Rey de los angelitos.”

Per cert, BON NADAL !!!