La joventut dona la cara i pren la iniciativa en el desastre de València
Durant molt de temps hem cregut que la nostra joventut, la més preparada de la història d’Espanya, estava perduda. Sense iniciativa, sense ganes de res. Sense motivació i sense interès pel que passa en aquest país. Però ens equivocàvem.
Seria bo que els sociòlegs, els politòlegs, els milions d’assessors ben “subvencionats” i els polítics en particular prenguin nota del que estem presenciant amb la reacció dels joves valencians, i dels joves d’arreu d’Espanya que s’han desplaçat fins a les zones assolades per la “gota freda”. La nostra joventut ha demostrat més en una setmana que la majoria de polítics en set vides.
Compromís, seriositat, interès en els altres, col·laboració, amor pels éssers humans, empatia i coratge són alguns dels molts valors i gestos que es veuen a qualsevol punt afectat per aquesta maleïda “gota freda” (ara anomenada “dana”) que ha arrasat el nostre llevant, igual que ho va fer el 1957 o en ocasions posteriors, encara que no amb tanta virulència.
La classe política en general i tots aquells que dansen al seu voltant (assessors, sociòlegs, politòlegs, demoscòpics, etc.) s’han cansat de dir-nos que la joventut passa de la política, que només es preocupa per l’oci o els viatges. I la realitat és ben diferent. La joventut passa dels polítics, de les mentides, de la falsedat, de com el sistema ha muntat un modus vivendi d’uns quants afortunats inexperts i ineptes a costa dels impostos de tothom.
Això és el que ens diu la joventut espanyola des de fa una setmana: que es treguin els polítics de sobre, perquè són més un llast que una ajuda, que la joventut dona sempre la cara i no juga a la imatge ni a les fotos propagandístiques perquè no busca vots, sinó salvar vides i donar de menjar als seus iguals. I precisament això han estat incapaços d’oferir els polítics que havien de donar la cara i prendre el comandament.
D’entrada, el president de la Comunitat Valenciana ha demostrat, des del primer segon, estar desbordat i no saber per on començar, cosa que va provocar que la desorganització fos enorme i que el poble, la gent normal, i aquesta joventut amb ganes d’embrutar-se de fang fins al moll de l’os, hagués de prendre decisions perquè ell i el seu cor de polítics tan inútils com el qui els presideix no van saber donar la cara. Salvant les excepcions d’alguns alcaldes que sí que ho van fer, en la cúpula política d’una autonomia tan vital com la valenciana (la tercera en poder econòmic d’Espanya) va faltar decisió, iniciativa i van sobrar armilles vermelles en cossos de polítics.
Però no contents amb la inacció i el “acollonament” del president de la Generalitat valenciana tenim el “meravellós” president d’aquest país que, mentre queia aquella devastadora gota freda, es dedicava a passejar en una carrossa guarnida amb el president d’un dels països emergents més potents del món: l’Índia. I no era per falta d’informació, al contrari, coneixia tots els detalls previs i posteriors. Això sí, quan va acabar amb la seva agenda floral índia va tornar a Espanya i va passar per València en plan “dessuadora de crisi” per dir-li als valencians que estava allà per a tot el que fes falta.
Però no, Pedro Sánchez no hi era per al que feia falta. Quan va arribar allà encara hi havia moltes possibilitats de salvar vides, però calien mitjans humans, màquines, subministraments, medicaments i ordre. I el nostre “gran” president va dir que, “si això”, enviava uns 500 soldats a donar un cop de mà, ja que aquesta història era cosa de la comunitat valenciana, que tenia el poder delegat per a això. I que si “els valencians necessiten res, que ho demanin”.
I després aquest individu no sap per què li llançaven fang i escombres al damunt del cotxe dies després. No es pot ser més neci, més descurat i més cregut.
Ha hagut de ser l’empipament ciutadà, el dels mateixos valencians i el de la gran majoria d’espanyols, el que obligués aquest ésser tan graciós i apol·lini a proporcionar més mitjans humans i materials. Diversos dies després, això sí. Per a què anar amb presses si els morts ja no voten, oi, president? És més, van estar amenaçant bombers, policies, militars i qualsevol altre ésser humà que depengués del sou públic, perquè no es moguessin i no anessin a socórrer.
Afortunadament, i tornem al principi, els joves (i no tan joves) que integren aquests cossos han passat de coaccions i es van apressar a arribar als pobles de València i ajudar els valencians. Van sortir de totes les províncies espanyoles sense por, perquè van entendre que una crisi es resol amb mitjans i coratge. Ajuden a tothom. I suen i s’embruten com qualsevol valencià. I ploren. Ploren sense parar, però sense deixar de donar la pala, de carregar a l’esquena aigua, medicaments o menjar. El que faci falta. I ofereixen l’espatlla perquè els altres hi puguin plorar a sobre.
Necessita un manual aquesta “raça política” o ja s’han adonat que la joventut els farà fora per inútils, ganduls, mentiders, egocèntrics i allunyats de la realitat? Senyors polítics, vostès han demostrat solets que el sistema està fallit i que, tal com el coneixem, és inútil. Vagin-se’n a casa seva i deixem que aquesta joventut preparada, amb coratge, valors i iniciativa prengui les seves decisions i construeixi l’Espanya que vol. Sánchez, Mazón i companyia, deixeu-nos en pau. Però ja!