La Política de l'Advocat, del Metge i de l'Enginyer
Com a advocat sempre he procurat, quan entra un cas nou al despatx, sobretot d’aquells que tenen tots els indicis d’acabar davant d’un jutge, ser prudent. Al client cal escoltar-lo, deixar-lo que exposi el problema la solució jurídica del qual ve a buscar. Fins i tot permetre-li que argumenti des del que ell creu que és, o hauria de ser, la llei i el dret aplicables a la seva situació. Cal veure les coses des de la seva perspectiva per poder entendre el que ell entén. A partir d’aquí és més senzill i comprensible donar-li assessorament indicant-li en quines qüestions no té raó i en quines altres sí que la té, quina estratègia ha de seguir la seva defensa o si, fins i tot, no hi ha cap possibilitat de defensar la seva postura i el millor és procurar la derrota menys perjudicial pels seus interessos. Perquè hi ha una cosa que és fonamental: no tot el que passarà depèn de nosaltres, del client i del seu advocat, sinó del que diu la llei i de com ho interpreta un jutge.
El meu germà, que és metge, sap perfectament que un pacient li explicarà què li fa mal, on nota alguna cosa, i en quines situacions concretes se sent malament. Té igualment clar que a qui acudeix a la seva consulta cal donar-li aquest temps necessari, no només per explicar-li al seu facultatiu què li passa objectivament, sinó fins i tot per explicar-li què creu que li passa, encara que no hagi estudiat anatomia ni res que s’hi assembli. Perquè qui millor que nosaltres mateixos per saber què ens passa?, opina el meu germà metge. Una altra cosa és que després ell apliqui la ciència apresa i practicada durant molts anys per encertar a trobar la tecla del que passa en un cos aliè, a partir del que el seu propietari li explica i ell, que d’això en sap, interpreta de les seves paraules i les seves maneres d’expressar-les. Perquè el que li passa al pacient no és sempre el que el pacient creu, sinó el que la ciència mèdica ha investigat i conclòs des d’Hipòcrates fins avui.
Us explico l’últim: per la meva experiència durant uns anys com a regidor a la meva ciutat, encarregat de l’àrea d’Infraestructures, vaig aprendre que les coses de la ciutat funcionen bé, malament, o no funcionen, sobretot per coses que estan molt per sota dels nostres peus, enterrades al sòl, o molt per sobre dels nostres caps, penjant a l’aire. Parlo de canonades, conduccions, cablejats, i fins i tot ones invisibles, que precisament no semblen ser-hi, però fan que l’aigua potable arribi, les aigües residuals se’n vagin i fins i tot es depurin, tinguem electricitat i servei de telefonia, i des de fa anys, aquest misteri insondable d’internet. Quan vaig arribar al meu flamant despatx de regidor d’Infraestructures creia que de les fonts sortia aigua gairebé per art de màgia o que els fanals s’encenien perquè d’alguna manera endevinaven que es feia de nit. Sort en vaig tenir que els enginyers de l’àrea m’explicaren en un parell de tardes què era això realment de les infraestructures urbanes que no veiem però que són fonament de tot el que funciona en una ciutat.
Amb la política, crec, hauria de passar el mateix, exactament el mateix que amb el dret, la medicina o l’enginyeria… Partir d’una idea preconcebuda pot ser un error. Molt greu, a més, si d’aquesta idea s’arriba a una decisió per part de qui pot prendre-la perquè ha estat democràticament elegit per fer-ho. Perquè afecta moltes persones. Una premissa falsa porta, indefectiblement, a una conclusió errònia, deia Aristòtil.
I per això l’acció política, un cop hem arribat on hem arribat, i després de segles d’evolució, hauria d’acabar d’una vegada per totes amb les maleïdes ideologies que t’emmarquen, t’encotillen i et diuen com has de prendre una decisió o fer una proposta quan mai et plantejaries basar-te en un dogma previ per preparar el judici del teu client, operar la vesícula al teu pacient, o dissenyar el recorregut d’una canonada pel subsòl. El que fas és avaluar bé el cas del teu client i plantejar la seva defensa segons el que tens i el que pretens, analitzar bé el teu pacient i intervenir de la manera més eficaç per procurar la seva salut i major benestar, i fer mil mesuraments i càlculs per enterrar el tub de la millor manera possible perquè funcioni a la perfecció i poder accedir-hi fàcilment si es trenca.
Perquè aquests professionals han usat el cap no per colpejar murs, sinó per pensar en com solucionar un problema de la millor manera. I sobretot: no creant problemes nous. I ho han fet a base de l’experiència i l’evidència. I un es pregunta per què no hem après a fer el mateix en política i ens deixem d’idees preconcebudes inamovibles per construir-les a partir de principis ferms, com el dret per a l’advocat, la beneficència per al metge, o la funcionalitat per a l’enginyer. Perquè en política s’ha de partir de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat com a valors fonamentals per construir una proposta de model social i de convivència. I des d’aquests també podrem prendre una decisió d’interès general si som polítics, com aquells professionals poden plantejar un recurs, receptar un medicament o dissenyar un pont, respectivament i en base als seus propis principis.
I és que la política, ens hi posem com ens hi posem, és solucionar discrepàncies, curar malalties i que l’aigua arribi a l’aixeta. No per a algú en concret, sinó per a tothom en general. Perquè això és la política: treballar per a tothom.
La solució està meridianament clara: deixeu-vos d’ideologies, baseu-vos en principis clars i demostrats i busqueu solucions als problemes. Així sereu bons polítics. Tan bons com advocats, metges o enginyers.
Aquesta sí que seria una bona nova política.