Puigdemont està desesperat, i se li nota

En el sistema parlamentari espanyol, la qüestió de confiança és un mecanisme recollit a la Constitució Espanyola de 1978 que permet al president del Govern sol·licitar el suport explícit del Congrés dels Diputats per al seu programa de govern, una decisió política concreta o una mesura rellevant. Aquest mecanisme està regulat a l’article 112 de la Constitució Espanyola. 

Article 112 - Qüestió de confiança 

L’article estableix: "El president del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, pot plantejar davant del Congrés dels Diputats la qüestió de confiança sobre el seu programa o sobre una declaració de política general. La confiança s’entendrà atorgada quan hi voti a favor la majoria simple dels diputats." 

Característiques clau: 

1. Iniciativa del president del Govern: Només pot ser plantejada pel president del Govern i requereix una deliberació prèvia al Consell de Ministres. 

2. Objecte: Es planteja sobre el programa de govern o una declaració de política general. 

3. Aprovació: La confiança es considera atorgada si el Congrés dels Diputats aprova la qüestió amb majoria simple (més vots a favor que en contra). 

4. Conseqüències: 

   - Si s’aprova: El Govern reforça la seva legitimitat i pot continuar amb la seva acció política. 

   - Si no s’aprova: El president del Govern ha de presentar la seva dimissió al Rei, i s’inicia un procés per a la designació d’un nou president, conforme a l’article 99 de la Constitució. 

El pols de Puigdemont 

És obvi, doncs, que Puigdemont pot demanar 10.000 qüestions de confiança. Pot dir que ha perdut tota la seva credibilitat, la seva i la de tots els que van donar suport a la investidura de Sánchez. Pot cantar missa en gregorià, però tot això està en mans, exclusivament, del mateix Pedro Sánchez. 

La jugada de Puigdemont és tan evident que se li veu a quilòmetres de distància, els que hi ha des de qualsevol lloc del món fins a Brussel·les. És un crit desesperat per dir en veu alta: "No em feu cas!!! Us he donat el Govern d’Espanya i jo no tinc l’amnistia a mà ni, tan sols, a la vista!!! El tema del català a Europa era perquè els eurodiputats sabessin com d’important i influent sóc, però només se’n riuen de mi!!! I, sobretot i per damunt de tot, no em prengueu més el pèl, que fins i tot els meus s’han adonat que jugueu amb mi..."

No veig Sánchez posant-se a les mans de Puigdemont, lligat de mans i peus i absolutament histriònic, d’un ERC implosionant dia sí i dia també, d’un Sumar enfonsat o d’un Podemos amb set de venjança i les dents esmolades. A la qüestió de confiança, és obligatori dimitir si obtens menys sís que nos, i tal com està el panorama espanyol, Pedro Sánchez no pot jugar de “xuleta” perquè es pot quedar compost, sense estat per presidir, i amb un munt de casos judicials que l’apunten directament. 

I tampoc entenc gaire, al marge del desesper del fugit, la jugada proposada per Junts. Si aquesta és la forma d’espantar Sánchez que tenen els separatistes catalano-belgues, millor que revisin el manual d’estratègia perquè l’únic que estan demostrant als catalans que els van votar és que aquest vot no ha servit de res, excepte per apoltronar Sánchez. 

Per a mi, Junts s’ha disparat un tret al peu i només li quedarà, quan Sánchez denegui la seva proposta d’autoimmolació, parlar amb el PP i mostrar-se disposat a signar una moció de censura. Si no és així, millor que Puigdemont es dediqui a posar “caganers” als pessebres, perquè per a una altra cosa no quedarà després de l’enèsima tonteria. Encara que torni cent vegades més a Barcelona i continuï fugint. 

Per cert, no vull ni pensar que Feijóo, en el seu fur intern, cregui que, en algun dels universos paral·lels del nacionalisme català, Puigdemont signarà amb el PP la moció de censura. Perquè si el gallec cau al parany, ja podem dir, des d’aquest mateix instant, que després de les pròximes generals seguirà sent etern aspirant a cap de l’oposició.