SURREALISTA
Crec que és important dir que un investigat és aquella persona a qui se li atribueix, mitjançant denúncia o querella, un fet punible que presenta caràcter de delicte i que resulta versemblant, i això sense necessitat que hi hagi cap atribució judicial del delicte basada en indicis racionals. No cal dir que el fiscal general de l’Estat gaudeix, per descomptat, de la presumpció d’innocència, així com del dret a la seva defensa i assistència lletrada en els termes establerts a l’article 24 de la Constitució, i que per tant, com l’investigat que de moment és, no se li pot presumir culpabilitat ni hauria de ser assenyalat en cap mesura com a culpable, ja que cap tribunal l’ha declarat com a tal.
Però és realment sorprenent, i entre altres coses produeix molta tristesa, que el que fins ara només havia passat, o almenys s’associava en l’imaginari col·lectiu, amb els delinqüents i els integrants d’organitzacions criminals que fan de l’il·lícit penal la seva professió i persistent modus de vida, es produeixi amb qui se suposa que ostenta la màxima autoritat en la persecució del delicte, tal com estableix l’article tercer de la Llei 50/1981, de 30 de desembre, per la qual es regula l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, on s’estableix expressament, entre altres funcions del Ministeri Fiscal, la d’exercir les accions penals i civils derivades de delictes.
Per això, imaginar la situació en què l’agent de l’UCO, alhora que allarga la mà per rebre-ho, li diu al fiscal general de l’Estat, cúspide del ministeri públic: “Si us plau, il·lustríssim senyor, li he de sol·licitar que em faci lliurament immediat del seu mòbil, què ves a saber què hi conté”, fins ara era almenys una imatge surrealista, pròpia d’un guió de cinema amb trets berlanguistes. Malauradament, ja és una realitat al nostre país. I el pitjor és que, aparentment, probablement no és la meta final, sinó només una meta volant més. Veure per creure!
Per cert, el terme Berlanga és un topònim amb origen preromà on “Ber” significa frontera o límit i “langa” significa plana o prat; i aquí és on es troba ara mateix el fiscal general de l’Estat, situat en el mateix límit de la plana de la seva vida professional i, probablement, a partir d’ara, només li quedi un continu desplaçament costa avall i sense frens.
En definitiva, que hagi succeït tal fet no beneficia a ningú, desprestigia als ulls de l’opinió pública el ministeri fiscal en general, amb tot el que costa després esmenar aquest desgavell, i per això és un torpede a la línia de flotació d’un Estat de dret. A parer meu, només queda una possible acció que, si bé no crec que mitigui la situació (perquè això és molt complicat a hores d’ara), almenys no continuaria incrementant el no poc dany ja causat per part del fiscal general de l’Estat, i òbviament em refereixo a la presentació immediata de la seva pròpia petició de cessament conforme estableix l’article trenta-u de l’Estatut que regula la seva figura.
Si us plau, no s’hi entretingui i que consti que ho dic només per vostè i pel seu bé; la persistència i la continuïtat, encara que a un ja només el mogui una estranya lleialtat [que arribat el cas ni de lluny serà recíproca] quan tot el que l’envolta l’empeny a marxar, en aquests casos pot ser molt perjudicial per les inevitables conseqüències de l’efecte d’acceleració.