La vinculació franquista dels polítics del PSOE, ERC, Junts, Sumar i PNB
Està clar que, per al govern de coalició d'esquerres espanyol PSOE-Sumar, amb el suport de Junts, ERC, PNB i Bildu, Franco continua ben viu. I si no ho està “físicament”, almenys sí “políticament”. El govern de Sánchez s’ha ocupat d’anunciar que durant l’any vinent se celebraran al voltant de 100 actes en record de la mort del dictador i en memòria de totes les víctimes de la Guerra i la Dictadura que va instaurar la Llei de Memòria Democràtica (2022).
El que no va dir Sánchez, ni ningú no ha aclarit encara, és si aquesta sèrie de celebracions contemplarà els morts i afusellats en la preguerra i en la pròpia guerra per ambdós bàndols. En definitiva, estem parlant d’espanyols, de germans, cosins, veïns, amics que van perdre la vida en aquells anys del pitjor episodi històric de la nostra història, que va acabar amb una guerra civil. Pel que sembla, ara s’ha posat de moda torçar la història fins al punt que hi ha morts “bons” i morts “dolents”. I això ni és memòria històrica ni memòria democràtica, sinó pura desmemòria intencionada.
En qualsevol cas, el fet que Pedro Sánchez torni a treure el comodí de Franco ens dona peu a fer un recull d’algunes (no totes, perquè necessitaríem un llibre sencer) de les vinculacions familiars dels polítics actuals, de totes les ideologies i partits que donen suport al govern d’Espanya, amb el règim de Franco. Els asseguro que més d’una sorpresa s’enduran. Comencem amb el mateix president del govern d’Espanya.
Pedro Sánchez Pérez-Castejón (president del govern d’Espanya)
S’ha intentat vincular l’avi matern del president espanyol amb el franquisme, però aquesta afirmació no és real. En referència al militar franquista Antonio Castejón, conegut per les seves accions sagnants a Andalusia i Extremadura durant la guerra civil, es pot afirmar que no manté cap parentesc amb Pedro Sánchez.
José Luis Rodríguez Zapatero (expresident del govern d’Espanya)
Juan Rodríguez Lozano, avi de l’expresident, va començar la seva carrera a l’Àfrica sota les ordres de Sanjurjo, un dels militars alçats el 1936, que ja ho havia intentat quatre anys abans. El 1923 va ser nomenat capità i destinat a Lleida i Lleó. En aquella època, Rodríguez Lozano era un socialista convençut. Però va ser cridat per reprimir la revolta d’Astúries el 1934. L’avi de Zapatero va sortir de Lleó el 12 d’octubre per ajudar els legionaris al comandament de Franco. Només 48 hores després, va participar en la presa de Ronzón, on va salvar la vida de miracle davant els miners socialistes i ugetistes. Però, quan els militars es van rebel·lar el 1936, es va negar a secundar el cop i va ser afusellat.
Com a dada curiosa, l’avi de Sonsoles Espinosa -esposa de l’expresident- va ser un guàrdia civil que es va sumar a la sublevació a Àvila i, un any després, va morir pel tret fortuït d’un company. La seva esposa va rebre la concessió d’un estanc a la ciutat emmurallada, mesura social adoptada pel règim per auxiliar la vídua d’un guàrdia civil.
José Antonio Griñán (expresident d’Andalusia i exministre)
El pare de l’expresident socialista d’Andalusia va servir durant anys a l’escorta de Franco i va arribar a ser comandant d’Infanteria. Així consta en la documentació de l’Arxiu General Militar de l’Exèrcit de Terra, que es guarda a l’Alcazar de Segòvia. Però hi ha més. L’oncle avi de Griñán, el comandant d’Enginyers del Regiment de Transmissions Rafael Martínez Maldonado, germà del seu avi matern, José Francisco, va sobreviure a la “fuga de Transmissions” del 21 de juliol de 1936.
Manuel Chaves (expresident d’Andalusia i exvicepresident d’Espanya)
L’expresident de la Junta d’Andalusia i exvicepresident tercer del govern espanyol és fill d’un coronel franquista d’Artilleria, Antonio Chaves Plá, que va combatre al bàndol franquista com a comandant en cap de les tropes franquistes al nord d’Àfrica. La seva mare va ser la cap de la Secció Femenina de Falange Española y de las JONS de Ceuta, i el seu avi matern va ser alcalde de Ceuta durant l’època de Primo de Rivera.
José Luis Ábalos (exministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana)
L’avi matern de José Luis Ábalos, José Ábalos González, va ser un militar que va exercir un paper important durant el règim de Franco. Se sap que va ser general de l’Exèrcit i va ocupar funcions dins de l’aparell franquista. En particular, va ser un dels oficials del règim que va tenir un càrrec rellevant a l’administració del Ministeri de la Guerra durant els anys més durs del franquisme.
Ernest Urtasun (ministre de Cultura)
El ministre de Cultura, Ernest Urtasun (Sumar), és nét i besnét de falangistes navarresos que van combatre a la Guerra Civil al bàndol nacional del dictador Francisco Franco. En concret, el seu avi patern, Jesús Urtasun Sarasibar, va ser soldat del Batalló de Muntanya Arapiles número 7 i va resultar «ferit greu» al front de Guipúscoa el 3 de juny de 1937.
Per això, sent membre del «personal de l’Exèrcit, Instituts armats i Milícia de Falange Española Tradicionalista y de las JONS», va rebre una «Medalla de Sofriments per la Pàtria» amb una pensió de 12,50 pessetes mensuals, amb caràcter vitalici, a partir de l’1 d’octubre de 1937, segons consta al Boletín Oficial del Estado.
L’avi d’Urtasun era veí d’Estella (Navarra) i els seus germans també van combatre al bàndol sublevat. Entre ells, Nicanor, que va morir a la contesa, i Francisco, segons el fitxer de combatents que conserva la Diputació Foral i Provincial de Navarra.
Carles Puigdemont (expresident de la Generalitat de Catalunya)
Si hi ha alguna cosa que caracteritza els Puigdemont és la seva habilitat per fugir de les situacions més compromeses. Carles Puigdemont no va ser el primer de la seva nissaga a executar aquesta habilitat. El pioner va ser el seu avi Francisco, que va desertar quan el bàndol republicà el va cridar a files i es va passar al bàndol nacional per lluitar al costat dels “requetès”.
Francesc Puigdemont i Sala va néixer a Amer (Girona) el 1902. Va ser “requetè” a la guerra civil del 36 al 39 i va entrar a diverses ciutats de l’Empordà amb els “requetès”. Cal recordar que els “requetès” van ser una organització paramilitar carlina amb 60.000 soldats que van participar a la guerra civil donant suport a les tropes de Franco. Va pertànyer al Terç La nostra Senyora de Montserrat.
Toni Comín (exconseller de la Generalitat de Catalunya i eurodiputat)
L’avi de l’exconseller de la Generalitat Toni Comín, també exiliat com Puigdemont, «es va encarregar personalment de transportar en camió uns deu mil fusells i més de deu milions de cartutxos de Saragossa a Pamplona per ajudar en la rebel·lió del general Mola» («Aquella porta giratòria», Lluís Foix). Tres dies després va repetir l’operació, «salvant així la precària situació dels sublevats a Navarra, que pràcticament no tenien material bèl·lic», cosa que «va contribuir decisivament al triomf» de l’aixecament militar en aquella zona, segons consta al «Diccionario de la Guerra Civil» editat per Planeta.
Jesús Comín era el Cap de la Comunió Tradicionalista a Saragossa. Una de les personalitats més importants del Carlisme a Aragó. Un dels seus fills, Alfonso Carlos, porta aquest nom perquè el seu padrí de baptisme va ser el rei Alfons Carles de Borbó. És el pare de Toni Comin.
Pere Aragonès (expresident de la Generalitat de Catalunya)
L’avi de l’expresident de la Generalitat, Pere Aragonès (ERC), Josep Aragonès i Montsant, va ser alcalde franquista de Pineda de Mar (la seva ciutat natal) als anys 60. Durant el seu mandat, es va veure embolicat en un escàndol, ja que un hotel que promovia la seva família es va esfondrar durant la construcció, provocant la mort de 18 persones. Tanmateix, els únics condemnats pel Suprem van ser l’arquitecte, l’aparellador i el cap d’obres.
Un altre fet destacable és que, després d’amassar una fortuna durant la dictadura, va ser una figura important en la fundació d’una formació política en les antípodes ideològiques del seu nét: el Partit Popular de Catalunya.
Marta Rovira (expresidenta d’Esquerra Republicana de Catalunya)
El seu avi matern es va convertir en alcalde d’un petit poble català durant la dictadura franquista, segons va relatar ella mateixa a la seva biografia, «Marta Rovira, cada dia més a prop» (2014). Francesc Vergés va ser regidor de Sant Pere de Torelló durant nou anys, però un altre avantpassat també va ser primer edil durant la dictadura al municipi de Prats de Lluçanès, concretament el besavi per part de pare de l’advocada i política, que avui viu a Suïssa.
Lluís Llach (excantant i president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC))
Tot i que Llach menciona a L’estaca el seu avi patern Narcís Siset Llanssa (regidor d’ERC que va ser afusellat després de la guerra civil), del seu altre avi no sol fer menció. Aquest, de cognom Grande, era extremeny i va ser policia secreta del bàndol nacional fins que el van matar just començar la guerra civil.
Pel que fa al pare de Llach, Josep Maria Llach i Llach, aquest va anar com a voluntari a la guerra al bàndol nacional. Posteriorment, va ser alcalde franquista de la localitat de Verges durant la dècada dels 50 i president local del Movimiento Nacional.
A més, el recorregut familiar de la “dreta espanyola” dels Llach és extens: el seu rebesavi, Joaquim Llach i Coll, va ser el cap carlí de la província de Girona. El seu besavi va ser homenatjat el 1926 a Girona, jurant una bandera espanyola amb la inscripció “Dios, Patria y Rey”. El seu avi va ser dirigent de la Junta Tradicionalista de Girona. El seu altre avi, Manuel, va ser vocal de la Joventut Tradicionalista i sometent de Sant Martí Vell.
La curiosa i eterna contradicció del PNB: en missa i repicant
El PNB de Sabí Arana és i ha estat un partit controvertit i acostumat a negociar a totes les bandes, des de la seva pròpia fundació i a canviar de jaqueta depenent el moment i els seus interessos particulars. Segons recull l'historiador Carlos María Olazábal (Bilbao, 1956) després de rastrejar en arxius desclassificats d'Espanya, Itàlia i el Vaticà ha aconseguit reunir documentació secreta sobre les “Negociacions del PNB amb Franco en la Guerra Civil” que va publicar en una obra sorprenent. Olazábal contradiu la historiografia nacionalista oficial, que apunta a la rendició in extremis dels batallons bascos en el Pacte de Santoña, agost de 1937. Però l'autor, que assegura defensar les seves tesis només amb documentació i no opinió, el desmenteix. “El PNB va negociar amb Franco des d'abans de la guerra”, diu. I detalla la mediació del Vaticà i de Mussolini.
Segons l'autor, “La por a la violència anarquista a Guipúscoa i el poder del socialisme a Biscaia, el PNB va donar suport a l'alçament a Àlaba i Navarra, però al Frente Popular a Guipúscoa i Biscaia. I en els mateixos dies de setembre del 36 va negociar amb Indalencio Prieto l'Estatut mentre pactava amb Mola la volta al bàndol de la dreta. També va intentar que el Govern britànic declarés el País Basc com a Protectorat. Fins va haver-hi elements del PNB que van finançar la revolta.” Carlos María Olazábal prossegueix explicant que “Per a acabar abans la guerra i perquè el Vaticà i monsenyor Gomá volien salvar als nacionalistes catòlics, durant la negociació, Franco va admetre per escrit l'autonomia foral administrativa, i per tant el Concert. Ho va mantenir fins a la seva mort a Àlaba i Navarra.”
Josu Erkoreka (actual portaveu del PNB al Parlament Basc)
Josu Erkoreka té familiars vinculats al franquisme. En el seu cas, el seu avi va ser un militant falangista, encara que no va ocupar un càrrec rellevant dins de l’administració franquista.
Juan José Ibarretxe (expresident del govern basc)
La família d’Ibarretxe té una relació complexa amb el franquisme. El seu pare, Juan Ibarretxe, va ser un funcionari durant el règim franquista i, tot i que no va ocupar un càrrec polític destacat, es vincula amb certs cercles de l’administració franquista.
Passejar a Franco com a tapadora
Aquest recull posa en evidència la complexa i sovint contradictòria herència familiar de molts polítics actuals respecte al franquisme. Lluny de representar exclusivamente vincles ideològics personals amb el règim, aquestes dades reflecteixen la realitat d’una societat que va viure una dictadura prolongada, on moltes famílies van tenir membres en ambdós bàndols o involucrats en l’estat franquista en graus molt diversos.
Per això es tan absurd l’estratègia de Pedro Sánchez i el Partit Socialista espanyol de, novament, “treure de passeig” el nom de Franco per intentar, probablement, amagar una realitat de pèrdua de confiança del ciutadà i intentar amagar el soroll dels casos de corrupció endèmica del PSOE i, diuen, de l'entorn familiar del president.