Morir en solitud no desitjada
A Espanya, s’estima que el 20% de la població pateix solitud no desitjada. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va declarar com un problema de salut pública mundial. I encara que el 40% de les persones que pateixen solitud no desitjada a Espanya tenen menys de 34 anys, el drama s’ensenya amb les persones grans que viuen soles i a qui la societat veu morir en solitud (i moltes vegades de forma anònima als seus domicilis) sense fer res al respecte.
La solitud està associada amb un risc més gran de: pressió arterial alta, malalties del cor, obesitat, funció immunitària debilitada, ansietat, depressió, deteriorament cognitiu o demència, inclosa la malaltia d’Alzheimer. I sol afectar més les dones (21,8%) que els homes (18%).
La solitud és una "plaga" silenciosa que mata
Com a ciutadans/es, hauríem de ser conscients que vivim en una societat cada cop més individualitzada on s’ha perdut la confiança i la convivència que fins fa algunes dècades existia entre persones que compartien una comunitat, un carrer o un barri i que fins i tot la convivència intergeneracional als habitatges ha desaparegut gairebé del tot. Això ha allunyat els nostres avis de la convivència familiar i social.
Malgrat els programes de prevenció d’entitats com la Creu Roja o els serveis públics municipals, són massa les persones de la tercera edat que viuen soles sense tenir recursos de companyia o supervisió i quan s’actua, moltes vegades s’hi arriba tard.
Ja comencen a ser habituals les trucades a emergències demanant ajuda per entrar a habitatges de gent gran que no se’ls ha vist des de fa dies. Els bombers, per desgràcia, tenen ja com a tasca habitual accedir a habitatges per rescatar cadàvers de gent gran que van morir sols. Aquestes morts tant poden produir-se per accidents domèstics, com per l’agreujament de les seves moltes dolències sense que puguin o sàpiguen demanar ajuda. A Espanya és rara la setmana que no es descobreix un nou cas de mort en solitud.
La Fundació ‘la Caixa’ va entrevistar més de 14.000 persones grans que acudien als seus centres socials i d’oci i els va preguntar, entre altres qüestions, pels seus sentiments de solitud. Les respostes van posar de manifest que aquests sentiments eren molt freqüents entre les persones grans, i que aproximadament en una de cada sis l’experiència de solitud era molt greu.
Els avis solen buscar fórmules pròpies per superar la seva solitud que van des d’estratègies proactives i una visió positiva de la solitud a estratègies basades en la resignació i acceptació passiva de la seva situació.
Com combatre la solitud no desitjada en persones grans?
Abordar la solitud no desitjada en les persones grans requereix un enfocament integral i una implicació total de la ciutadania, les Administracions públiques i les entitats socials i privades que facilitin trobar una sèrie d’activitats i estratègies adequades per a la inclusió social dels nostres grans:
– Activitats recreatives i d’entrenament cognitiu. Les activitats que impliquen més relacions socials i les que es dirigeixen a l’entrenament físic i cognitiu de les persones grans són eines de gran utilitat
– Xarxes de suport comunitari. La construcció i interrelació amb les xarxes de suport de l’entorn constitueix una altra mesura eficaç per combatre la solitud no desitjada. Així, la col·laboració entre ciutadania, recursos tècnics i professionals i Administracions públiques afavoreix intervencions satisfactòries i beneficioses per a qualsevol situació de sentiment d’aïllament social.
– Voluntariat intergeneracional i entre iguals. Els projectes de voluntariat, a través de xarxes i serveis municipals o d’entitats o associacions de ciutadans, els fan sentir útils i implicats amb els problemes socials, i els ajuden a compartir les seves preocupacions amb els altres. Si a més aquestes accions es desenvolupen amb joves i infants, el benefici és múltiple.
– Teràpies assistides amb animals i hortoteràpia. Dues activitats amb una gran acceptació i nivell d’implicació són les teràpies assistides amb animals i la de cuidar d’un hort en comunitat.
– Sales de reminiscència. Els centres de dia i residències també adequen espais específics amb elements decoratius, mobles i diferents estris per recrear la vida de les llars de fa dècades. En aquests espais es creen xarxes de gent gran que comparteixen els seus records i els seus estils de vida passats, implicant també les noves generacions i comprovant les diferències amb el pas del temps.
Si som conscients de la problemàtica li podrem posar remei, amb la voluntat d’integrar una part de la societat que cada any augmenta en nombre.