Ho diu la ministra: Treballar és dolentíssim
“Soy currante y tiro “p’alante, lo que como me lo gano con el lomo”
“Es una lata el trabajar. Todos los días te tienes que levantar”
(Estribillo de una canción de Luis Aguilé)
Gràcies us donem, estimada Yolanda Díaz, per haver comprès què és el que millorarà les nostres condicions de vida i què és el que cal fer, o millor dit no fer, perquè el nostre planeta no pateixi més canvis climàtics.
I un cop realitzat el diagnòstic, mans a l'obra: reduïm la jornada laboral en dues hores i mitja setmanals. Què bé! Com ens explica ella, millorarem la nostra qualitat de vida, perquè clar, “és un pal això de treballar”. I, a més, ajudarem al planeta, perquè produirem menys i ens estalviarem desplaçaments. Perquè no hi ha com quedar-se tancadets a casa per evitar el canvi climàtic.
Endavant, Sra. Díaz, sigui valenta i atreveixi’s a no deixar a mitges la seva revolució: canviï el nom del seu ministeri pel de “NoTreball” i prohibeixi directament haver-se d’aixecar per fer la feina diària. Així sí que milloraríem la nostra qualitat de vida i el planeta cantaria lloances d’amor per la seva salvadora…
Realment no sé si és millor riure o plorar davant les ocurrències ministerials.
El missatge més perjudicial: treballar no és bo
No deixa de ser curiós que el projecte de reducció de jornada s’hagi consensuat només amb els sindicats (UGT i CC.OO.) i no s’hagi tingut en compte per res l’opinió dels qui hauran de pagar la festa. I no és la gran empresa, sinó la petita i els autònoms. A més, en el projecte s’inclouen altres mesures que complicaran encara més la vida de les empreses.
Tanmateix, el pitjor d’aquest acord no són els costos econòmics directes que ocasionarà quan s’implanti, ni tampoc el fet que no hagi existit un acord amb els qui hauran de pagar les nòmines. El pitjor és el missatge perjudicial que el ministeri de Notreball llança per a tota la ciutadania i, en concret, perquè prenguin nota els joves: que treballar és dolent; que no treballar ens millora la vida; que la feina perjudica el planeta.
Des que tinc ús de raó sempre havia sentit que el progrés i la millora de la vida es generava treballant. Que l’esforç i el sacrifici rendien satisfaccions. Que la feina dignifica. L’orgull de poder afirmar que el que “menjo, me’l guanyo amb el llom”. Fins i tot els partits en què ha militat la ministra i els sindicalistes antigament tenien en la seva definició defensar els “treballadors”, és a dir, els qui treballen, i, en els països on triomfaven, no se’ls exigia menys que als països capitalistes.
A qui beneficia?
D’entrada, aquest projecte demagògic tindrà uns beneficiaris clars: els assalariats que no perdin el seu lloc de treball i que ara estiguin complint amb la jornada de 40 hores. Evidentment, Sumar, PSOE i els sindicats creuen que amb aquest acord podran mantenir la seva clientela, que ja els estava abandonant. No sé si ho aconseguiran.
Altres beneficiaris seran les grans empreses. “De debò?”, preguntaran alguns. És clar que sí. Moltes d’elles ja tenen implementades reduccions de jornada i tampoc no els afecten les pujades del salari mínim interprofessional. On hi ha la seva avantatge? En les dificultats que patiran les petites empreses i els autònoms, eliminant competència.
I qui seran els perjudicats?
Evidentment, els petits empresaris i autònoms. Patiran més costos i no sempre podran repercutir-los en els preus. I si ho aconsegueixen, la inflació pujarà, i l’efecte benefactor per als assalariats es perdrà. (De debò millorarà això la vida?). I davant tanta burocràcia i traves legals i econòmiques, el teixit empresarial tradicional de pimes i autònoms anirà desapareixent (de fet, aquestes normes es convertiran en unes més per afavorir aquest procés).
Però el pitjor, insisteixo, està per arribar. El pitjor no són ja els costos econòmics, sinó els costos morals del plantejament polític. El pitjor no és que es treballin més o menys hores (que ja veiem que també té beneficiaris). El pitjor és el missatge que ja va calant, que és millor viure sense treballar o treballant el mínim possible. El pitjor és el missatge que desmunta les il·lusions d’altres èpoques en què creiem que viure millor s’assolia gràcies al treball i a l’esforç personal.
Lluny queden els ensenyaments que vaig rebre de jove, que deien: “recorda que l’estudi i el treball constitueixen la meva aportació personal a l’empresa comuna”.