Prohibit treballar
“Tots els obrers de les fortificacions i les fàbriques treballaran vuit hores al dia, quatre al matí i quatre a la tarda; les hores seran distribuïdes pels enginyers segons el temps més convenient, per evitar als obrers l’ardor del sol i permetre’ls cuidar la seva salut i conservació, sense que faltin als seus deures” (Llei VI de l’Ordenança d’Instrucció de 1593. Felip II)
Expliquen que el rei de França va anar d’incògnit a veure com anaven les obres de la catedral de Notre-Dame de París, sense que ningú el reconegués. Va preguntar a un obrer què estava fent. “Doncs ja ho veu, picant pedra”, va ser la seva resposta amarga. Va seguir la seva ruta i va voler conèixer l’opinió d’un altre que estava fent la mateixa tasca: “estic construint una església”. Es notava una gran diferència d’actitud. Una mica més enllà va veure un tercer: “doncs miri, cavaller, estic construint la meravellosa catedral en honor de la nostra Senyora, que serà en els segles vinents l’orgull de tot França”.
Ja veuen com el mateix fet, la mateixa feina, es pot veure de diferents maneres. I això ve a tomb de les paraules de Yolanda Díaz, ni més ni menys que la nostra vicepresidenta del govern i ministra de Treball (més aviat de No Treball) en presentar la llei que obliga els empleats a no treballar més de 37 hores i mitja a la setmana.
Felip II, fa més de 400 anys, ja va entendre que en algunes tasques calia protegir la salut dels obrers, i per això va dictar aquella llei prohibint una jornada laboral excessiva. Però sempre deixant clar que la feina s’havia de fer.
La realització personal i el progrés de la societat
Vaig créixer en un ambient on la feina era una cosa molt positiva. El feminisme clàssic de la meva època juvenil insistia que les dones s’incorporessin al món laboral per a la seva realització personal. La feina, per tant, era un element fonamental per a l’alliberament de la dona, no només per aconseguir la seva independència econòmica, sinó també com una fórmula atractiva per empoderar-se (en llenguatge actual).
I l’anècdota – real o inventada – sobre la construcció de Notre-Dame, ve com l’anell al dit per comprovar que l’actitud davant la feina marca aquesta possibilitat de realització personal, però també una cosa molt important: el progrés de la societat.
Error o anècdota
La llei de les 37 hores i mitja, tècnicament pot ser un error. Per a les grans empreses, només una anècdota (Inditex i Mercadona ja havien negociat amb els seus empleats aquesta reducció), i de greus conseqüències per a les petites (augment de costos per les nòmines i pel nou sistema de control horari) i, a jutjar pel que s’ha vist els últims dies, una ganga per a Hisenda, que veurà incrementar el seu negoci d’IRPF i la tresoreria de la Seguretat Social, i, indirectament, una major recaptació de l’IVA. No obstant això, el més perjudicial no és la llei en si mateixa, sinó el missatge que llança la ministra.
Tornant a Notre-Dame: una societat sana, amb il·lusions, amb ganes de progressar… s’apunta a construir la catedral que sigui l’orgull de França. Una societat decadent, anquilosada, desil·lusionada… vol picar pedra com menys millor.
“Picadors de pedra, uniu-vos”
I aquest és el missatge de Yolanda Díaz: “Picadors de pedra d’Espanya, uniu-vos. Us redimirem de la feina”. Feliç està el govern perquè 673.000 famílies cobren ja el salari mínim vital. I en presumeixen. Aspiren que aquest subsidi aviat arribi al milió. Al cap i a la fi, l’extrema esquerra i l’esquerra radical es proclamen els defensors dels pobres, i, per tant, com més pobres hi hagi, millor, més clientela i més vots a la butxaca.
Així reflexionen els que s’autoanomenen “progressistes”. Digue’m de què presumeixes i et diré qui ets. Així reflexionen els qui es diuen “feministes” que ja no veuen en la feina una bona fórmula de realització personal de les dones. Així reflexionen avui els defensors dels “treballadors”, desanimant-los en el seu progrés personal limitant-los horaris, castigant els qui volen emprendre amb mil burocràcies, mil impostos, mil controls, mil regulacions…
Felip II, nedant a contracorrent en la seva època, va signar la llei que encapçala aquest article, l’objectiu de la qual era compatibilitzar la salut dels obrers i la productivitat.
La meritocràcia és el millor sistema social. I només s’aconsegueix amb la feina, font autèntica del progrés personal i de la nació. Sostén de la justícia social i de l’estat del benestar.
Un futur sense futur
Les conseqüències de la reducció de jornada es veuran aviat. Treballar mitja hora menys no solucionarà res a gairebé ningú, en canvi, crearà problemes a les petites empreses i als autònoms amb pocs empleats. Globalment tampoc serà un desastre de grans dimensions.
El que sí que és alarmant és el missatge que “no vivim per treballar”. Frase que és certa en essència i que ens repetim a vegades els que treballem exageradament, però que és molt perniciosa quan genera una legislació i una cultura que desincentiva les idees de construir si més no “esglésies” com el concepte del segon obrer del conte.
Quan els nostres governants limiten les possibilitats de treballar dels metges, quan el govern es mostra satisfet que centenars de milers de persones necessitin el salari mínim vital per sobreviure (molts d’ells joves), quan des dels escons del Congrés, els pares de la Pàtria es llancen contra els qui generen ocupació… quan aquestes coses passen, podem dir sense rubor que estem creant un futur sense futur.