Sánchez ha convertit el PSOE en una extensió del seu ego. En lloc de liderar com un estadista que prioritza els interessos del partit i del país, ha reduït el projecte socialista a un culte a la seva persona. Aquest “sanchisme”, sustentat en la propaganda i el control absolut de les decisions, ha generat un desgast imparable tant dins com fora del partit. La militància està dividida, els quadres interns estan asfixiats per les imposicions del “clan Sánchez”, i la base electoral tradicional se sent traïda.
La cruïlla del PSOE és clara: o es produeix un canvi radical en la direcció del partit, o està condemnat a desaparèixer com a força política rellevant a Espanya. L’opció més lògica, encara que dolorosa, seria que Pedro Sánchez convoqués eleccions anticipades, acceptant la realitat del seu desgast i garantint un mínim de representació per al PSOE. Això obriria la porta a una reforma interna que permetés al partit retrobar-se amb els seus principis fundacionals i alliberar-se de les dinàmiques tòxiques que han marcat l’etapa actual.
Tanmateix, la realitat és que aquest escenari sembla improbable. Sánchez ha demostrat en múltiples ocasions que no està disposat a sacrificar el seu poder personal, encara que això impliqui arrossegar el PSOE amb ell. La seva estratègia podria ser mantenir-se al càrrec amb l’esperança que un escàndol o una crisi internacional li permetin recuperar una mica de popularitat, com ja va passar en el passat amb la seva gestió de la pandèmia o el conflicte a Ucraïna. Però aquesta aposta és extremadament perillosa. En lloc de salvar-lo, un nou escàndol podria ser la gota que fes vessar el vas, enfonsant-lo encara més i deixant el PSOE en una posició de la qual trigaria dècades a recuperar-se, si és que alguna vegada ho aconsegueix.
No és la primera vegada que Sánchez instrumentalitza el govern per al seu propi benefici. Des de l’ús de fons públics per promocionar la seva imatge fins a l’adopció de decisions polèmiques que només han servit per consolidar el seu control intern, la seva gestió ha estat marcada per un menyspreu absolut cap a les crítiques i les veus dissidents. Aquesta forma de governar, més propera a l’autoritarisme que a la democràcia interna d’un partit, no només ha fracturat el PSOE, sinó que ha generat un profund rebuig en amplis sectors de la societat.
El personalisme de Pedro Sánchez no només està destruint el partit, sinó que també està danyant la confiança en les institucions. Cada decisió que pren sembla estar dissenyada no pel bé comú, sinó per perpetuar la seva pròpia supervivència política. La seva incapacitat per assumir responsabilitats i la seva tendència a culpar factors externs dels seus propis errors reflecteixen un líder desconnectat de la realitat i disposat a sacrificar-ho tot per mantenir-se al poder.
Si el PSOE vol sobreviure, necessita tallar de soca-rel aquestes dinàmiques. No n’hi ha prou amb un canvi de cares; cal una reforma profunda que torni al partit la seva identitat, els seus valors i la seva connexió amb els votants. Pedro Sánchez té dues opcions: retirar-se i permetre que el PSOE es reconstrueixi des de dins, o aferrar-se al poder i portar el partit a l’abisme.
Potser el millor que podria passar-li al PSOE és que Sánchez continuï, perquè la seva caiguda sigui tan estrepitosa que deixi clar a tothom la necessitat d’eliminar el “sanchisme” d’arrel. Només aleshores, el partit podrà començar a reconstruir-se i garantir que figures tòxiques com la de Pedro Sánchez mai tornin a liderar-lo.
En qualsevol cas, el futur del PSOE està en joc, i la responsabilitat de salvar-lo recau, paradoxalment, en l’home que més mal li ha fet. Tindrà Sánchez el valor de fer un pas enrere, o continuarà arrossegant el partit amb ell? La resposta definirà no només el futur del socialisme a Espanya, sinó també el llegat polític de Pedro Sánchez.
