No vaig haver de cancel·lar plans perquè s’havien d’alimentar, però ai, amics! Sí que tinc una inquiokupa que, si ho mires bé, és com el Furby: no l’alimentes, però li pagues la hipoteca, que per al cas, ve a ser el mateix. La diferència és que les nines venen amb un manual d’instruccions per posar-les en funcionament i apagar-les quan ja t’han fregit les neurones, però com ho fem amb els inquiokupes? Com acabem amb les molèsties que ocasionen si no tenim un llibre d’instruccions?
Els inquiokupes no els compres de regal ni te’ls porten els Reis Mags, te’ls porta Pedro Sánchez i les seves polítiques populistes, que criminalitzen el petit propietari i premien els ganduls que prefereixen viure del cuento i okupar per no pagar. Una massa social fabricada pel populisme socialista per assegurar-se els vots dels que depenen d’ells perquè són incapaços de forjar-se un futur.
I aquí entrem nosaltres, els petits propietaris. Som nosaltres els que suprimim la inutilitat d’un govern que és incapaç de sostenir tot allò que promet i ens obliga a mantenir aquesta gent que viu a la nostra costa, a la meva costa. La meva inquiokupa, a qui per cert no pentino però sí que li pago l’habitatge, ha decidit que no pagarà el lloguer i que no marxarà de casa meva. Una casa que jo necessito per anar-hi a viure i de la qual no la puc fer fora perquè, per alguna raó que se m’escapa, ella, que no paga, té més drets que jo, que sí que pago.
Doncs bé, senyors socialistes, comunistes, podemites i tota aquesta colla de vividors: emporteu-vos-els a casa vostra, pagueu-los el lloguer, la llum o el que us doni la gana, però no ens obligueu a nosaltres a oferir lloguers socials a gent que no aspira a res a la vida. Gent a qui, des de ben petits, els han ensenyat que si papa estat no proveeix, algú altre ho farà, i que si arriba el cas i ho consideren oportú, poden prendre com a propi allò que els vingui de gust, perquè no passa res, la casa és gran i el cafè és per a tothom. Els socialistes són xupiguais, i algun dels que campa ara pel govern fa coses xulíssimes, però per a ells, no per a nosaltres, els mortals. Oi que sí?
