D'on venen els problemes? Hi ha solucions?
Des del meu entendre tot comença pels docents, el pilar bàsic i...el més oblidat. És veritablement preocupant l’esgotament físic i mental dels educadors que veuen que se’ls exigeix més cada curs, submergits en burocràcia, resolent a diari i sense suport les indisciplines de l'alumnat i les crítiques injustificades de les famílies. És ben clar que sense un reconeixement a la seva tasca educativa no es pot avançar.
Actualment, la tasca principal d'un centre escolar -que és ENSENYAR, no ho oblidem- comporta una dificultat majúscula i això ho sap tot el que s’acosta a una escola o institut.
Si busquem els motius d'aquesta dificultat els trobarem en: El desinterès per aprendre de l'alumnat, el desprestigi social dels docents objecte de tot tipus de crítiques, la pèrdua del valor de l'esforç i de la disciplina, el descrèdit dels continguts i de la memòria per retenir-los, les actituds disruptives cada vegada més freqüents dels alumnes, la falta de suport de les famílies als docents, el decret d'escola inclusiva a la que no s'acompanyen recursos...
No hem d'eludir els docents la nostra part de responsabilitat quan majoritàriament vam abraçar sense un xic de crítica totes les imposicions, incloses les polítiques, que van fer marxar, al menys a l'escola catalana que és la que conec, cap un destí com el que tenim ara.
Catalunya i l’excés de radicalització i imposició
A Catalunya, en concret, ha fet molt mal l’excessiva voluntat de transformació educativa i la radicalització al imposar-la. Sempre hem dit que l’educació requereix estabilitat i planificació per tenir bons resultats. Els canvis de rumb continus amb imposició de currículums i metodologies, la irrupció exagerada de la informàtica i dels medis audiovisuals, ha provocat un caos pedagògic que ha defenestrat l’esforç i l’estudi. L'oblit intencionat dels llibres (només valorats el dia de Sant Jordi), l’abandonament de les biblioteques i de la lectura i escriptura sistemàtica amb metodologies d’eficàcia provada que servien per dominar-les, ha determinat que en el cas concret de la comprensió lectora, la redacció i l'ortografia, els indicadors determinin signes d’alarma.
A més, la llibertat a l'hora d'aplicar el currículum fa augmentar les diferències entre els coneixements de l'alumnat de diferents parts del territori. Si s'adapten els currículums a cada Comunitat autònoma, a cada zona, a cada centre escolar i a cada alumne el que succeeix és que es tira al nivell més baix... i així ens va.
Cal afegir en aquest apartat l’acceleració competitiva dels centres escolars per aconseguir matrícula (fruit de l’autonomia, elevada al màxim, dels centres) els ha portat a idear projectes de centre que estèticament venen molt per ser "ultramoderns" però amb escàs aprenentatge profund. Al final els centres es converteixen en llocs on l'alumnat es distreu, més que en llocs de formació.
Però encara hi ha més motius
Qualsevol sistema educatiu necessita en primer lloc estabilitat i uns recursos ajustats a les necessitats i amb les polítiques educatives del Departament d'Educació de la Generalitat Catalana i les del Ministerio de Educación això no té visos de millora, ans al contrari.
Pel que fa al finançament, tot i que cada any anunciïn que augmenten el pressupost en educació, aquest està molt lluny del que marca la LEC (un 6% del PIB per un escàs 2,5% invertit en l’actualitat). Les ràtios són excessives en moltes parts de Catalunya. El decret d’escola inclusiva és un altre exemple d’infrafinançament. Els centres tenen moltíssim alumnat amb necessitats EE i cap o pocs recursos per tractar-los. Per contra, es dediquen recursos europeus a projectes com els tecnològics que no haurien de ser una prioritat.
Quant a l’estabilitat, sovint la dinamiten el Departament i el Ministerio de torn amb canvis sobtats que pateixen als veritables protagonistes de l'ensenyament: els mestres i professors als quals mai es consulta. En són exemples els canvis en el calendari escolar, del currículum, però sobretot els canvis imposats de la metodologia i l'avaluació. Aquests últims canvis es justifiquen en les piruetes mentals de certs pedagogs de moda que no han trepitjat una aula en la seva vida i que no els importa assajar les seves novadores idees en unes quantes generacions de ciutadans.
És normal tenir vuit lleis educatives en només 44 anys?
L'aprovació de la LOMLOE, la Llei Orgànica 3/2020, per la qual es va modificar la Llei Orgànica 2/2006, d'Educació (LOE), va suposar la vuitena llei educativa consecutiva. Això ens hauria de porta a la reflexió. El fet que en un període breu en termes educatius, un país hagi tingut vuit lleis educatives (totes imposades per les forces polítiques majoritàries amb clares intencions ideològiques i sense tenir en compte l'opinió dels veritables educadors de a peu) i uns resultats tan mediocres (per dir-ho suament) en determinats estàndards dels informes internacionals, és un país que està perdent la batalla del futur.
Si bé és cert que s'ha universalitzat l'escolarització dels 0 als 18 anys, i la gratuïtat des dels 3 als 16 anys, no és menys cert que aquesta extensió de l'escolarització no ha vingut acompanyada d'una millora en els resultats, ni en la qualitat de l'educació als nostres centres educatius, ni en la preparació dels nostres alumnes, ni la incorporació al món del treball. Continuem tenint una taxa de desocupació elevadíssima entre els joves.
