La Dana que ha arrasat pobles sencers a les comunitats de València, Castella la Manxa i Andalusia i provocat gairebé un centenar de morts, desenes de desapareguts (en aquests moments que surten aquestes línies) i centenars de milers de persones afectades, sense llum, sense aliments o aigua, sense comunicacions i amb pèrdues molt quantioses a les seves possessions (vehicles, cultius, ramats i cases), provoca irremediablement la solidaritat de tothom. No són paraules buides. Són sentides. Qualsevol persona propera o llunyana faria el que calgués per ajudar.
Ara és moment de les forces de seguretat, bombers, militars, protecció civil, tècnics i especialistes però vindran moments de reconstrucció on tothom podrà posar el seu gra de sorra, ja sigui presencialment o econòmicament en la distància.
Fins i tot el món de la política, tan empobrit en valors, troba durant aquests primers moments un consens en donar suport a les víctimes. Segurament passant els dies trobaran en els fets d'aquests dies, tristament, motius per continuar culpant-se de tot el que ha passat o de com s'ha reaccionat.
Davant d'aquestes desgràcies que pateix una part del nostre país reflexiono:
- Què passaria si la desgràcia esdevingués a Catalunya i no tinguéssim un país tan gran - llegeixin Espanya- que ens donés suport i solidaritat?.
- Quin grau de solidaritat tindríem d'altres terres que ara són germanes si com diu una cançó de Llac: "el meu país fos tan petit..." - llegeixin si fóssim independents-?.
No és una reflexió fútil, ni interessada. Penso que Catalunya de tant mirar-se el melic es fa petita i només compartint destí amb la resta de pobles d'Espanya pot esdevenir gran.
Als pobles valencians, castellans - manxecs i andalusos, tot el meu suport i de tot el poble germà català. Aquí ens teniu pel que necessiteu.
