Ja debatien a la Grècia antiga si la fórmula democràtica de govern era la millor o si, potser, ho era l’autocràcia o la dictadura. Les polis van tenir una mica de tot.
Hi va haver temps en què les decisions en assemblees gegantines les prenien els ciutadans per aclamació (en aquells temps, això de votar en paper i urna no s’usava). Aquestes macroassemblees eren controlades pels sofistes segons els interessos d’uns pocs. Aquests, amb els seus discursos i el seu poder de paraula, enardien les masses i les feien derivar cap on els interessava; cosa que gairebé mai coincidia amb el bé comú.
Us sona?
En altres temps, els privilegiats van prendre el poder i van governar per a si mateixos, contentant la plebs amb pa i circ, com se sol dir. És a dir, donant al poble el mínim benestar perquè no es revoltés.
Segur que també això us sona, oi?
Finalment, també hi va haver temps de dictadura, on una sola persona manejava el poder al seu antull.
No repetiré la pregunta.
Curiosament, ara sembla que tots els polítics del món intenten governar fusionant els tres models. M’explico.
Inicialment, accedeixen al poder a través d’eleccions "democràtiques". Els ciutadans acudeixen a les urnes i, sota l’espectre de decidir el futur del seu país, el lliuren a un grup polític hermètic, fermament controlat per un líder que, basant-se en un programa (que ningú llegeix i que després no compleixen), fan i desfan al seu antull com a sobirans absolutistes. Això ho fa Trump (que curiós que en espanyol soni com trampa) i també ho fan els partits d’esquerra allà on manen (llegiu Espanya i el seu govern). Per últim, es rodegen de privilegiats i creen el seu Politburó autòcrata que gaudeix dels privilegis del poder i les seves corrupteles. (A Espanya, ho tenen perfecte els qui fan seguidisme del Sanchisme, tant polítics com sindicats, i als EUA, Musk i els seus).
I aquí seguim els ciutadans, pagant-los els sous i vivint les nostres vides, que no els interessen gens, excepte en temps de campanya electoral.
Deia al principi que no deixem de sorprendre’ns per tot això, però de la sorpresa... ¿no hauríem de passar a l’enuig i, en conseqüència, a l’acció?
Si hi ha alguna veritat en què els regalem el poder amb els nostres vots, canviem el joc i busquem un canvi de model basat en el compromís (del qual s’ha de retre comptes) dels qui estiguin disposats a dedicar la seva vida a servir els altres i no a aprofitar-se’n.
