Que el líder de l’oposició li pregunta per alguna cosa com ara “l’intent del Govern de controlar Telefónica amb la finalitat d’extorsionar els mitjans de comunicació com el del grup Prisa”, ell respon sobre qualsevol altre tema, bàsicament atacant als seus contraris, és a dir, que si la “corrupció d’Ayuso”, que si “la incompetència de Mazón”, que si “els discursos xenòfobs de Vox” (sic)...
Els seus ministres, seguint l’exemple del seu cap, fan el mateix. I curiosament ho fan amb paraules calcades com si fossin una orquestra ben afinada. (¿Se’ls prepara? ¿Hi ha un director de campanya que els instrueix perquè tots diguin el mateix i amb les mateixes paraules davant de les càmeres?)
I amb tot això, els espanyols que estem desitjant escoltar les respostes rebem una nova decepció ja que ens quedem sense saber què hi ha de cert en les maniobres del Govern i del grup socialista per anar acaparant quotes de poder.
El grup socialista va començar escalant poder amb l’executiu que va aconseguir gràcies al suport del grup de partits anomenats “de la investidura”, que van preferir un titella que els permetria, com es veuria més tard, demanar i obtenir rèdits impensables.
Amb aquests pactes, el Govern té lligat el poder legislatiu ja que aquests mateixos grups polítics, partidaris de partir Espanya, el mantenen al poder a base d’humiliants concessions. Aquests partits veuen amb bons ulls la seva continuïtat i es freguen les mans en veure que poden demanar el que vulguin i que se’ls concedeix com si d’una llàntia meravellosa es tractés.
El sanchisme va continuar amb la conquesta del control del poder judicial per convertir-lo en parcial al seu favor de manera que perdés la seva independència. Per això ha aconseguit controlar el Tribunal Constitucional (que és on acaben per decidir-se tots els temes judicials importants) amb una majoria favorable a les tesis i propòsits del Govern.
Ha llançat campanyes de desprestigi contra els jutges i tribunals que són obstinadament escrupolosos amb la llei. El mateix president va parlar de “lawfare i de jutges en línia amb el PP”. Va permetre que altres grups parlamentaris que li donen suport llancessin acusacions de prevaricació al Parlament contra els jutges que els estan investigant.
Oculten casos claríssims (“presumptes”) de tràfic d’influències com el del germà del president. I protegeix i dona suport a un Fiscal General de l’Estat que descaradament va filtrar (“presumptament”) dades d’un investigat per utilitzar-les en la lluita política, saltant-se la norma elemental de no revelar secrets.
Només faltava el “quart” poder, el de la premsa. Doncs bé. Segons ha denunciat el mateix president del grup Prisa (editor del diari El País) i molts mitjans se n’han fet ressò, el ministre de Transformació Digital, Óscar López, s’hauria reunit a París el mes passat amb el president de Telefónica i amb el president de Vivendi, Arnaud de Puyfontaine, que té participació al Grup Prisa, per demanar-los controlar (“presumptament”) aquest mitjà. Els passos ja estan fets.
I per acabar d’assaltar el quart poder, el Govern de Sánchez prepara per aquest 2025 el seu assalt a la premsa amb cinc noves lleis per controlar els mitjans. Amb això vol aconseguir endurir el dret de rectificació i establir un règim sancionador contra els mitjans de comunicació (que no li siguin favorables, és clar).
¿No fa olor això a restricció de la llibertat d’expressió i a mesures repressives més pròpies de dictadures que de democràcies?
Avui, davant la sorpresa de tots, Sánchez ha respost de forma directa a una pregunta d’una periodista en la corresponent roda de premsa. Ho ha fet amb l’objectiu de normalitzar la idea que prorrogar els pressupostos és bo per no paralitzar el país, davant del fet que els seus “socis d’investidura” li ho estan posant difícil.
Com que la nostra memòria pot ser curta, recorrem a les hemeroteques i escoltem amb claredat com l’any 2018 un Sánchez a l’oposició exigia una vegada i una altra a un Mariano Rajoy president: “o pressupostos o eleccions”. Una clara maniobra per poder mantenir-se en el poder.
Potser un altre PSOE sigui possible o potser qualsevol altra força política pugui redreçar el rumb. Però si seguim amb aquests materials, segur que ens convertim en una república bananera més aviat que tard.