La responsabilitat política

És el que em passava aquests darrers dies de final d’any quan donava voltes al fet que, amb la curta perspectiva que donen els dos mesos transcorreguts des de la DANA del 29 d’octubre passat, ni s’ha aclarit ni crec que s’aclareixi mai, qui va tenir responsabilitats polítiques determinants en la mala gestió de la catàstrofe natural que tantes morts va causar. Responsabilitats per omissió, per manca de previsió, per mala praxi, per evitar prendre decisions, pel que sigui. 

I tot aixó és perquè durant aquest temps hem assistit a un trist espectacle de retrets i acusacions viscerals entre polítics de diferents Administracions i de diferents colors, ressonant als mitjans de comunicació en funció de la seva adscripció ideològica i partidista, però sense una anàlisi rigorosa i racional determinant. La conclusió és que per a uns els culpables van ser els altres, i per als altres els culpables van ser "els uns". I així es tanca, una vegada més, la qüestió. 

És una situació absolutament impensable en una empresa privada i fins i tot en un equip esportiu amb unes mínimes ambicions: després de qualsevol fracàs o èxit s’analitza l’assumpte fredament tant per avaluar responsabilitats com per extreure lliçons positives de cara al futur. Però, a la política espanyola, no és així. 

Quin absurd sistema polític permet tal despropòsit en democràcia? Més enllà: quin sistema organitzatiu fomenta l’elusió de responsabilitats per part dels actors del sistema? 

Gaudim i patim a Espanya una miríada d’Administracions superposades, juxtaposes i concomitants. A l’Estat Autonòmic espanyol, les diferents Administracions es distribueixen competències exclusives, competències compartides i competències concurrents, amb l’afegit que les competències exclusives també poden ser delegades (deixant així de ser exclusives), tot i que no en la seva titularitat sinó només en el seu exercici parcial. Ja tenim aquí la llavor de la confusió per al ciutadà-votant. Només falta regar-la amb una bona dosi de praxi partitocràtica per obtenir una bonica bardissa enrevessada que, ben segur, dissuadirà aquells ciutadans curiosos per saber més. No obstant això, les lleis que organitzen l’Estat i el repartiment competencial entre les diferents Administracions no haurien de ser un entramat d’orfebreria jurídica que dificulti als ciutadans el control sobre el que fa cada Administració. 

L’Estat Autonòmic espanyol, a diferència d’un sistema federal clàssic, no realitza la distribució competencial a la seva Constitució, sinó que la deixa per als Estatuts d’Autonomia i les seves diverses reformes. La Constitució només delimita unes competències exclusives de l’Estat, que amb el temps s’han vist esmicolades per la via de generalitzar les "competències delegades". Això ja implica, jurídicament, una maleabilitat i provisionalitat al repartiment de competències que no facilita una visió clara per part de la ciutadania. 

Però la pràctica ha resultat encara més perniciosa. Vegem: s’han utilitzat algunes reformes dels Estatuts d’Autonomia contra la pròpia Constitució, fent saltar pels aires Lleis de Bases per la via de les reformes estatutàries; les CCAA, en lloc de rivalitzar unes amb altres pel bon exercici de les seves competències, rivalitzen en l’assumpció de noves competències; s’han realitzat transferències de competències a les CCAA que ni tan sols estaven previstes als seus Estatuts, mitjançant Lleis Orgàniques en aplicació de l’Article 150.2 de la Constitució. L’epítom de tots aquests disbarats és la coneguda com "clàusula Camps" de l’Estatut de la Comunitat Valenciana, que estableix que qualsevol ampliació de competències atorgada a altres comunitats autònomes ha d’aplicar-se també a la Comunitat Valenciana. La Caixa de Pandora! 

Quan el que falla no són les persones, sinó que és el sistema, no n’hi ha prou amb canviar les persones: cal canviar el sistema. 

Lluny d’assumir aquesta realitat i d’intentar corregir-la, no podem esperar que cap canvi vingui auspiciat pels dos grans partits espanyols, que són els que tenen possibilitat real de dur-lo a terme. Recordem novament la “clàusula Camps”: va ser proposada pel mateix PP. Paradoxalment, aquests partits són alhora víctimes i beneficiaris del sistema: sotmesos al xantatge dels partits nacionalistes, es garanteixen el seu suport per governar a canvi de cedir a les seves exigències. Caldrà que sigui des de fora o des de noves formacions polítiques des d’on s’impulsi la necessària racionalització de l’Estat i la modificació radical del Títol VIII de la CE. 

Perquè no hi cap una reforma constitucional limitada com la proposta el 1994 al Senat des del Parlament de Galícia; és necessària una reforma constituent que transformi l’Estat autonòmic en un Estat federal, amb una delimitació competencial clara i explícita a la pròpia Constitució. Als més temorosos els pregunto: **quin por pot haver-hi a una reforma constituent quan resulta que és ineludible si volem, finalment, implantar la igualtat de sexes en la successió a la corona?** Qualsevol reforma que afecti el Títol II (la Corona) requereix el procediment de reforma “complex”, constituent. Doncs, ja que hi som, fem les coses bé. 

També podem, és clar, prolongar la situació actual indefinidament. Però em permeto fer una instantània actual d’una qüestió urgent: davant la crisi d’habitatge que patim, el Govern central va anunciar l’estiu passat la creació de 44.000 habitatges de lloguer social i presentarà un nou pla aquest mateix mes de gener; la Generalitat de Catalunya ha anunciat 50.000 habitatges abans del 2030 i nombrosos ajuntaments també estan promovent la construcció d’habitatge de lloguer social pel seu compte... Tot molt lloable, però sembla l’exèrcit de Pancho Villa lluitant contra la crisi d’habitatges. **És eficient aquesta no-distribució de funcions?** La col·laboració institucional és molt desitjable; la confusió no ho és. I, per a la democràcia, el saludable és que els ciutadans coneguem qui és el responsable polític de cada assumpte.