Vivim en un país que fa dècades va iniciar amb esperança la seva transició a la democràcia. Aquell va ser un pas valent, necessari, fins i tot admirable. Però el que en el seu moment va ser una conquesta ciutadana, avui mostra símptomes d’esgotament. La política, convertida en un fi en si mateix, ha demostrat ser un model fallit, incapaç d’aportar solucions reals, definitives i útils.
Mentre la societat avança, treballa, s’esforça per sobreviure enmig de la inflació, la burocràcia i una fiscalitat cada cop més asfixiant, la classe política viu en un univers paral·lel. Un on el debat no és sobre com millorar la vida dels ciutadans, sinó sobre com mantenir-se en el càrrec, com confrontar, com polaritzar. En lloc de construir consensos i dissenyar reformes estructurals, prefereixen aixecar trinxeres i defensar privilegis.
Però atureu-vos un moment. Només dos minuts. Imagineu amb mi. Us imagineu un demà on els polítics siguin menys, però millors? On les administracions públiques siguin totalment transparents, lleugeres, més eficients i més humanes? Un país on els recursos es destinin a l’educació, la salut, les pensions, la seguretat i l’emprenedoria amb més i millors serveis, i no a mantenir estructures duplicades que només serveixen a interessos partidistes?
Us imagineu obrir el diari i llegir sobre una gran reforma política consensuada, sobre la baixada de l’IRPF, sobre una pressió fiscal justa i proporcionada? Una Espanya on el talent no hagi de marxar, on les empreses no fugin, on el ciutadà torni a confiar en l’Estat perquè el sent seu, proper, comprensible? Un país on es valori, cada dia, l’esforç, la feina i el coratge de les nostres Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, que vetllen —moltes vegades en silenci i amb pocs recursos— per la nostra tranquil·litat, per la nostra pau, per aquest ordre que fa possible qualsevol altre dret?
És possible. Però per arribar a aquest demà, hem d’atrevir-nos a qüestionar allò que avui se’ns presenta com inamovible. Com va dir Antoine de Saint-Exupéry, visionari entre línies: “tot el món s’aparta quan veu passar algú que sap cap on va”. No ha arribat l’hora de decidir cap on anem com a país?
Fins i tot en la música, en les lletres dels qui connecten amb l’ànima d’un poble, s’escolen aquestes veritats. Joaquín Sabina, amb la seva habitual barreja d’ironia i profunditat, deia que “al lloc on has estat feliç no hauries de provar de tornar”. I és que potser estem massa ocupats intentant sostenir un model que va funcionar en el seu moment, però que ja no ens fa feliços, que ja no ens serveix.
Espanya necessita grans i profundes reformes que provoquin un canvi de model. Urgent, necessari, profund i real. Aquest model ha de transitar pel camí de l’eficiència i la funcionalitat, dues paraules oblidades en el diccionari de la política nacional. Cal tenir el valor de revisar, amb sentit comú, el nombre de càrrecs públics a cada nivell d’administració: municipal, autonòmic i nacional. I, sí, cal eliminar d’una vegada per totes aquestes “cadires polítiques” que només serveixen per duplicar —o fins i tot triplicar— funcions, traslladant papers, aprovant partides pressupostàries sense capacitat ni criteri, justificant la seva existència sense aportar valor.
Aquest excés d’aparell polític no només és ineficient, és injust. Es manté amb els diners de tothom, amb els impostos dels qui sí que matinen, produeixen, arrisquen i compleixen. I per a què? Per mantenir una maquinària política que no soluciona els nostres problemes més bàsics?
La fi d’aquesta administració política sense sentit és el primer pas per construir un país amb futur. Un país on es pugui parlar de reducció d’impostos, de baixada de l’IRPF, d’una garantia real per a les pensions. Un país on la pressió fiscal no estigui justificada per mantenir estructures innecessàries, sinó per finançar serveis essencials de qualitat.
Perquè el que està en joc no és només el model polític. És el contracte social, la dignitat dels qui el sostenen i la possibilitat de construir un país a l’altura del talent, l’esforç i el potencial de la seva gent.
La pregunta no és si podem fer-ho. La pregunta és quan tindrem el coratge d’exigir-ho.
