Índex de Gini: la desigualtat en la representativitat
L’índex de Gini és una mesura comunament usada per quantificar la desigualtat. En termes electorals, indica com de desigual és la representació dels votants en cada circumscripció. Per exemple, una circumscripció en la qual es necessitin més vots per obtenir un escó està subponderada. Canàries i el País Basc presenten els nivells més alts de desigualtat, amb un índex de Gini del -31,1% i -24,5%, respectivament, a causa d'una gran disparitat entre les circumscripcions més poblades i les menys poblades. Astúries (curiosament, malgrat ser una CCAA uniprovincial), Balears i Canàries són les úniques CCAA en les quals la circumscripció és menor que la província, essent també molt desiguals. Per contra, Madrid, Múrcia o Navarra no mostren desigualtat en la representació, amb un Gini del 0%, ja que són circumscripcions úniques.
Representativitat: menys votants per escó
La representativitat reflecteix quants votants són necessaris per obtenir un escó a cada comunitat. Andalusia i Castella-la Manxa són les comunitats on es necessiten més vots per aconseguir un representant, cosa que indica nivells baixos de representativitat. En canvi, regions amb menys població com Ceuta i Melilla necessiten menys vots per escó (3.457 i 3.335, respectivament), fet que les fa molt més representatives del pensament de cada ciutadà o petit grup de ciutadans en comparació amb comunitats amb més població. Una altra cosa és el cost d'una major representativitat, cosa que no és objecte d'aquesta anàlisi.
Simetria: la igualtat en la població
La simetria mesura com de similars són les poblacions de les diferents circumscripcions dins d’una comunitat. Com més semblants siguin les poblacions de les circumscripcions, més equitatiu és el sistema. En aquesta anàlisi, regions com Canàries i Balears presenten els pitjors índexs de simetria, amb xifres del 90,5% i 57,4%, fet que indica grans diferències en la mida de les seves circumscripcions. Per altra banda, comunitats com Madrid, Múrcia o Navarra mantenen una simetria perfecta del 100%, per ser circumscripcions úniques i comunitats uniprovincials.
Llindar: Mínim per obtenir un escó: Què tan accessible és la representació?
El llindar mínim és el percentatge de vots que un partit ha d’assolir per obtenir representació al parlament. Aquest criteri és crucial, ja que la diferència entre el llindar establert i el llindar democràtic massa alt exclou partits petits, limitant la pluralitat. En aquesta anàlisi, les comunitats amb una major diferència en aquest llindar són Canàries (8,4%) i Madrid (4,3%), fet que dificulta que un partit amb prou suport popular obtingui representació si no arriba al llindar establert. Aquests llindars elevats afavoreixen els partits més grans, limitant l’entrada de forces polítiques minoritàries, però amb prou suport com per representar el poble.
Una visió general: l’índex total de qualitat democràtica
En combinar tots aquests factors, obtenim un índex general de qualitat democràtica que fa la mitjana del rendiment en cada comunitat en els diferents aspectes esmentats. La mitjana de qualitat democràtica a Espanya se situa en el 57,7%. Madrid és la comunitat gran amb millor rendiment global (86,8%) després de Múrcia (90,2%), fet que reflecteix la seva equitat en Gini, llindar de representació, simetria i representativitat. A l’altre extrem, Canàries és, de lluny, la comunitat amb els pitjors índexs globals de qualitat democràtica (només un 7,2%) a causa de la seva baixa simetria i la desigualtat en la representativitat.
En resum, l’anàlisi de la qualitat democràtica a les comunitats autònomes revela grans disparitats entre regions pel que fa a com els seus sistemes electorals tracten els seus votants. Mentre que algunes comunitats han aconseguit assolir una representació més equitativa, destacant Madrid com la CCAA gran més justa electoralment, altres com el País Basc, Aragó, Balears i especialment Canàries, tenen sistemes electorals inherentment injustos en termes d’igualtat de vot i representativitat.
Espanya també afronta aquest mateix problema en l’elecció dels membres del congrés dels diputats, ja que hi ha circumscripcions provincials, descrites així en la constitució, de mida molt diversa, i 1 de cada 3,5 diputats es reparteixen entre cada circumscripció independentment de la seva mida. Però, malgrat tot, el sistema és bastant més just que el de la Comunitat Valenciana, Galícia, Aragó, Balears, País Basc i/o Canàries.
Deixin-me maliciar que algunes d’aquestes CCAA, juntament amb Catalunya (que tampoc surt ben parada de l’anàlisi), estan governades per partits amb un menor sentiment de pertinença a Espanya i que solen adduir una manca de democràcia a Espanya per justificar les seves queixes. Però quan ens posem a analitzar la realitat, veiem que, precisament, en aquells llocs que adverteixen d’una falta de democràcia és on s’aplica amb més rigor.
