Però el fet que més demostra la grandesa de l'Espanyol i la seva gent es troba en el comunicat que el club català va emetre el passat dilluns: s'han superat els 30.000 socis, és a dir, aquesta campanya d'abonaments es certifica com una de les tres més exitoses de l'era Cornellà. Aquest nombre pot no sorprendre si es compara amb els 60.000 del Madrid, els 51.000 del Betis o els 44.000 de l'Athletic Club. No obstant això, tota xifra cal emmarcar-la en el seu degut context. L'Espanyol, fins al 2020 (any del 120è aniversari), havia baixat tan sols quatre vegades a Segona. Dels clubs d'Espanya que han perdut la categoria alguna vegada (Barça, Madrid i Athletic mai no ho han fet), era juntament amb el València el que menys vegades ho havia fet. Però la gestió des de la Xina de l'empresari Chen Yansheng ha fet molt de mal al club, que des de l'any de la pandèmia ha perdut la categoria dues vegades, és a dir, els seus descensos van incrementar un 50% en menys d'un lustre. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que l'Espanyol està en el pitjor moment de la seva història. No obstant això, el club socialment està més viu que mai i va camí de les xifres dels primers anys de l'estadi de Cornellà. Però, per què no ens ha de sorprendre aquest fet?
Hi ha molts clubs humils al futbol professional del nostre país, però l'Espanyol compta amb una anomalia que respon a la pregunta que encapçala aquesta peça. Mentre que, per exemple, a Eibar una aclaparadora majoria de la població dona suport a l'equip armer, a Pamplona és molt estrany no ser rojillo i, malgrat que a Girona hi ha molts culers, la majoria de la ciutat dóna suport al recent classificat per a la Champions; segons el Centre d'Estudis d'Opinió tan sols el 3% dels catalans són pericos. L'Espanyol porta més de 120 anys sobrevivint en un clima de constant resiliència i menyspreu. Per això, quan l'equip experimenta el 33% dels seus descensos en quatre anys i la quantitat de gent que decideix pagar un abonament anual creix fins a arribar a xifres pròximes a les de l'època il·lusionant de la inauguració de Cornellà (amb Jarque, Luis García i Tamudo encara presents), no ens hem de sorprendre.
Quan l'Espanyol va deixar Montjuïc, el seu fred i la seva aïllació, i va obrir les portes de l'innovador estadi de Cornellà-El Prat, elegit millor estadi del món el 2010, el club va registrar 36.500 socis. Ara, després de fitxar sis cedits aquest estiu i tota la rumorologia que gira al voltant de la venda del club, s'han registrat 30.257 socis, dels quals tan sols 4.225 no tenen dret a seient a l'RCDE Stadium.
Mentrestant, el Futbol Club Barcelona, que viu també una situació esportiva i econòmica complicada, en la seva era Montjuïc no ha pogut superar els 18.000 socis. Acostumada que tot li vagi de cara, fins i tot als mitjans de comunicació i institucions públiques, l'afició blaugrana sens dubte pensa en l'èxit futbolístic i no una crida interna al rescat del seu club a l'hora de prendre la decisió de renovar o no el seu abonament.
D'altra banda, al Girona, que està en el seu millor moment després de classificar-se per a la lliga de campions, li passa factura la seva inexperiència a Primera. És a dir, ningú no esperava que després de tan sols quatre anys a la màxima categoria el club entrés a la UCL, de manera que encara no han ampliat el seu estadi de només 15.000 localitats. Així, no han pogut aprofitar l'oportunitat per traduir tal èxit en els terrenys de joc en una ampliació de la xifra d'abonats.
Quan expliquin això i afirmin que l'Espanyol –cal reiterar-ho– en el pitjor moment de la seva història és el club català amb més abonats, se'ls titllarà de bojos o demagogs. A la ment de molts no cap que l'equip del qual gairebé no es parla als mitjans públics i que està instal·lat en la mediocritat esportiva li estigui passant socialment la mà per la cara al Barça i a l'europeu Girona. Però és que en realitat no cal sorprendre's que sigui així. La naturalesa dels tres clubs és molt diferent, i en pertinença, herència, arrelament i passió; l'Espanyol guanya de golejada.
