Però tampoc cal que ens esquinçem les vestidures ni que ens enfadem amb els de Rama, ni amb l’entrenador, ni la directiva, ni res per l’estil. El Granollers, recordem-ho, és un equip de gent molt jove que està, sempre, en construcció, ja que cada any ha de reconstruir-se i reinventar-se. I, a sobre, pateix molt si en un partit ho dona tot (com davant del Barça) i al següent s’ho juga tot. Ni té fons d’armari ni plantilla suficient per a això.
Massa és que l’equip vallesà jugui un any sí i un any també a Europa i que, en aquest mateix any de competició, estigui lluitant per la segona posició (com diem aquí, pel campionat dels mortals). Més encara quan es presenta a Santander amb les tres baixes dels darrers dies/setmanes: la coneguda de Ferran Castillo, que es perdrà tot el 2025, i les més lleus del pivot Montoya i del lateral esquerre, l’argentí Moyano. És a dir, 3 dels 6 titulars de camp estan absents per lesió.
I gràcies que tenim endollats jugadors com Pablo Urdangarín, que ahir va tornar a golejar des del lateral, o Víctor Romero o el sempitern Antonio García. I gràcies que la defensa continua sent un valor “de marca Granollers” que fa que els porters puguin lluir-se. I gràcies a les mil i una invencions de l’equip tècnic que encapçala Antonio Rama que fan ressuscitar l’equip quan sembla que cau. Gràcies a tot i a tots ells, el BM Granollers és on és, encara que ni per pressupost ni per plantilla li correspongui.
Si parlem del partit d’ahir a la nit, cal incidir en dues parts. La primera d’absoluta lluita i igualtat entre els contendents que van arribar al descans empatats a 14 gols. I una segona part que va durar uns cinc minuts perquè, a partir d’aleshores, el Granollers es va desfondar i no va aguantar el xàfec càntabre ajudat per les aturades del seu porter Leo Tercariol i els gols d’Isidoro Martínez i Jakob Prokop. Vam passar d’un 15-15 a un contundent 24-17 (-7), i malgrat l’esforç dels catalans per escurçar distàncies (es va arribar a estar només a 2 gols, 29-27, amb un minut i mig per davant), va ser impossible intimidar els càntabres. Ja era massa tard per fer-ho.
31-28 i adeu a la final a vuit d’Irún. Segur que la competició copera trobarà a faltar el Granollers igual que el BM Granollers trobarà a faltar disputar la Copa, tot i que sabem que competicions de tanta exigència en només tres dies se li fan molt costerudes a un equip amb manca d’efectius i massa lesionats. De fet, a Lanzarote (Copa d’Espanya) ens va vèncer a les semifinals el mateix equip que ens ha vençut avui: el Bathco Torrelavega.
Ara sí, definitivament, els homes d’Antonio Rama només tenen un objectiu: la Lliga Asobal. És l’única competició en la qual “estan vius” i han d’intentar mantenir la segona posició com sigui i assegurar la seva plaça europea. Davant, tret del partit de diumenge a les 17.30 contra l’Osca, tenen davant seu l’autèntica “triada” del Tour: Alpe d’Huez, Mont Ventoux, Col du Tourmalet, en versió handbol espanyol. I seguits: Bidasoa a Irún, Ademar a Granollers i Torrelavega (una altra vegada) a Cantàbria. Si passen amb nota les “grans etapes” del seu particular Tour només els quedaran rivals més assequibles a priori (Frigorífics Morrazo i Guadalajara a Granollers) i Nava a Segòvia.
