Les postures ideològiques neixen, en les seves ubicacions físiques inicials de “dreta” i “esquerra”, del lloc que ocupaven a l’Assemblea Nacional francesa de 1789 els diputats partidaris del veto del monarca Lluís XVI sobre les lleis emanades d’aquella assemblea, asseguts a la dreta de la seva presidència, o els convençuts de la necessitat de sotmetre el rei plenament a la llei o, fins i tot, de desfer-se de la pròpia monarquia, asseguts a l’esquerra. Curiosament, aquella primera esquerra va ser la dels liberals burgesos, identificats després de les revolucions industrials posteriors amb la dreta, i ocupant el seu lloc anterior a l’esquerra el proletariat de classe.
Amb la caiguda del comunisme a la dècada dels 90 del segle passat, crèiem que ens trobàvem davant el triomf definitiu del model liberal capitalista, un dels dos grans blocs ideològics antagònics perfectament delimitats després de la II Guerra Mundial. De fet, ja el 1960 Daniel Bell, professor de sociologia a Harvard, anunciava precisament a La fi de les ideologies l’arribada d’una ideologia única triomfant, basada en el consens sobre la preeminència de la democràcia liberal i el sistema econòmic capitalista. Fins i tot va ser capaç d’endevinar el procés de transició d’aquest model cap a un altre de més avançat, de presa de decisions ja no per criteris ideològics, sinó tècnics i científics: una tecnocràcia neutra i objectiva, com descriuria aquesta nova realitat social una mica més d’una dècada després, el 1973, a L’adveniment de la societat postindustrial.
Actualment, però, aquesta visió d’un món més tecnocràtic no sembla consolidar-se. I de fet, observem un procés de retorn justament a les “idees” tradicionals, tant a dreta com a esquerra, que no deixa d’inquietar per la novetat d’algunes tendències. I és que, davant la clàssica divergència entre liberalisme i comunisme, i tot i tots els seus matisos històrics, i precisament basant-se en la convicció assumida des del marxisme clàssic que l’economia és la mare de totes les circumstàncies socials i polítiques de la història, des dels neandertals fins avui, resulta sorprenent assistir al ressorgiment de tendències proteccionistes i autàrquiques a la primera potència liberal, els Estats Units, mentre que és justament l’últim gran país formalment comunista, la Xina, qui propugna i defensa la desaparició de barreres al comerç internacional. Però fins i tot a un nivell més proper a tots nosaltres, i més quotidià, tornem als posicionaments de dreta i esquerra fonamentats, curiosament i en moltes ocasions, en referències històriques del passat per afrontar reptes actuals, amb alguns obstinats a restituir les grandeses de l’imperi d’ultramar que vam ser, i altres insistint que no hi ha hagut llibertats com les guanyades a la II República.
Si està pensant a aventurar-se en política perquè té una inquietud davant el que l’envolta, pensi de debò si vol sotmetre’s a una ideologia. És més: no si la té o si vol tenir-ne, sinó si la ideologia el té a vostè. Reflexioni tranquil·lament si claudicarà davant propostes que sap que no funcionen perquè, simplement, estan a l’arxiu ideològic de la seva elecció, a dreta o a esquerra. I doni-li unes voltes al tema, perquè és important recordar que si entra en política ho fa perquè vol que els problemes es resolguin. O, com a mínim, que aquells que diuen que estan per resoldre’ls no els empitjorin, cosa força freqüent. I que els problemes que cal resoldre són els de tots, ja que resolent només els d’una part, els nostres i no els de la resta, l’únic que aconseguim és haver de defensar per sempre més alguna cosa que ens volen arrabassar.
Però sobretot, recordi una cosa: la política és el conjunt de decisions que prenem per aconseguir, simplement, conviure de la millor manera possible. Això suposa, necessàriament, reconèixer que hi ha un altre amb qui convivim. I d’aquesta alteritat depèn tot, perquè no hi ha necessitat de fer política quan no cal conviure, compartir, comunicar o fins i tot convèncer.
Les ideologies ens han portat fins aquí, molt possiblement al punt de començar a entendre que ha arribat el moment de superar-les. Almenys les tradicionals que ens encasellen a la dreta o a l’esquerra. O, per analogia: a dalt o a baix. De fet, el ressorgiment d’aquest model és fàcilment identificable amb un populisme simplista que assegura solucions senzilles i ràpides a problemes molt complexos d’una societat cada cop més global, més diversa, més oberta; una cosa a la qual, des de la por, sempre s’ha respost amb el tancament, la uniformitat i el totalitarisme, aquell totalitarisme del qual Hannah Arendt va dir que no és una doctrina política, sinó “una visió del món que aspira a substituir la realitat mateixa”.
Si està pensant a entrar en això de la política, atreveixi’s a apostar pel final de les ideologies, perquè les solucions que ens vénen imposades per un acte de fe previ tenen un ampli marge d’error possible. I perquè són, a més, un terreny adobat per a mentalitats simplistes i voluntats intransigents.
