Els carrers de Barcelona avui són un reflex perfecte de com la ideologia postcomunista ha colonitzat l'urbanisme. Cada obra, cada restricció, cada modificació de l'espai públic no respon a necessitats reals, sinó a un meticulós pla de deconstrucció social. L'objectiu ja no és millorar la ciutat, sinó reconfigurar les relacions socials mitjançant la manipulació de l'entorn urbà.
La guerra contra el vehicle privat és potser l'exemple més paradigmàtic d'aquesta estratègia. No es tracta d'una política mediambiental seriosa, sinó d'un atac deliberat contra la classe mitjana i la seva mobilitat. L'eliminació sistemàtica de carrils, la proliferació de zones de trànsit restringit i l'encariment de l'ús de l'automòbil no busquen reduir les emissions, sinó debilitar l'autonomia individual.
Darrere de cada decisió municipal s'amaga una agenda que va molt més enllà de l'urbanisme. La destrucció de la mobilitat individual és un cavall de Troia per implementar un model de societat controlada. El cotxe representa independència, capacitat de moviment i elecció personal; per això ha de ser eliminat segons la visió dels nous planificadors urbans que responen a una ideologia de control col·lectiu.
Els espais públics s'han transformat en escenaris d'experimentació social. Les superilles, lluny de ser un projecte urbanístic, són un manifest ideològic. Cada metre quadrat redistribuït no busca millorar la convivència, sinó imposar un model de relacions socials prefabricat. La fragmentació de l'espai urbà és deliberada: es busca trencar els llaços tradicionals de comunitat per imposar noves estructures de relació social.
L'absència d'espais verds no és un descuit, és una estratègia. Mentre prediquen sostenibilitat, els gestors municipals han convertit Barcelona en un desert verd. Els parcs no es creen perquè no interessa generar espais de trobada natural, sinó imposar espais dissenyats ideològicament. La natura espontània molesta a aquells que volen controlar fins a l'últim detall de la interacció social.
El transport públic es presenta com l'alternativa salvadora, però és un altre instrument de control. Les noves línies de bus, els carrils bici, les zones de restricció vehicular no busquen facilitar el moviment, sinó condicionar els desplaçaments. Es premia la mobilitat col·lectiva sobre la individual, es castiga la llibertat d'elecció sota la disfressa de progressisme.
La gentrificació selectiva és un altre capítol d'aquest manual d'enginyeria social. Certs barris es "rehabiliten" no per millorar la qualitat de vida, sinó per reemplaçar poblacions tradicionals per nous grups més afins a la ideologia dominant. L'urbanisme es converteix en una eina de neteja social, de reconstrucció demogràfica segons criteris polítics.
Les dades parlen per si soles. Barcelona ha perdut en els últims anys milers d'habitants, empreses han marxat, el teixit econòmic tradicional es desmorona. I tot mentre l'Ajuntament continua la seva croada ideològica, ignorant les necessitats reals dels seus ciutadans.
No es tracta només d'urbanisme, es tracta d'una batalla cultural. Cada decisió municipal és un moviment en un tauler on el que es juga no són metres quadrats, sinó el model de societat futura. Una societat on la llibertat individual es dilueix a favor d'un col·lectivisme asfixiant, on cada espai està dissenyat, mesurat i controlat.
Barcelona necessita recuperar la seva ànima. Necessita urbanistes, no ideòlegs. Necessita gestors que construeixin ciutat, no que imposin una visió totalitària de l'espai públic. Necessita retornar el protagonisme als seus ciutadans, no convertir-los en objectes d'un experiment social permanent.
La ciutat no aguanta més laboratoris ideològics. Vol recuperar la seva llibertat, un dret que sembla haver-se extraviat entre obres, restriccions i pamflets progressistes.
