Aquest revés judicial posa en evidència, una vegada més, com una minoria política, sustentada en una aritmètica electoral que no representa la majoria dels barcelonins, pot prendre decisions amb un impacte devastador en el desenvolupament econòmic i cultural de la ciutat. En les eleccions municipals de 2019, Ada Colau va obtenir 156.157 vots, cosa que representava aproximadament el 8,9% de la població total de Barcelona, que en aquell moment era d’1.752.627 habitants. En altres paraules, menys del 9% dels barcelonins van decidir, mitjançant una aliança de govern amb forces polítiques afins, el rumb d’una de les principals ciutats d’Europa.
Un projecte frustrat per ideologia
El cas de l’Hermitage no és un fet aïllat, sinó un reflex de la visió ideològica que Colau, Collboni (que la donava suport) i els seus respectius equips van aplicar de manera sistemàtica durant el seu mandat. En lloc de fomentar el creixement de Barcelona com a capital cultural i turística de primer nivell, l’administració es va obsessionar a frenar qualsevol iniciativa que impliqués inversió privada, especialment si provenia de grans capitals internacionals.
La negativa a l’Hermitage no tenia fonaments tècnics sòlids. No es tractava d’un problema de viabilitat, ni d’impacte mediambiental, ni de manca d’encaix urbanístic. Es tractava, més aviat, d’una lluita ideològica contra el que Colau i el seu entorn polític denominaven la “privatització de la cultura”. No obstant això, aquesta postura entrava en contradicció amb la realitat d’altres ciutats europees, on els grans museus privats i les col·laboracions públic-privades han servit per enriquir l’oferta cultural i dinamitzar l’economia local.
El museu Hermitage al port de Barcelona hauria generat centenars de llocs de treball directes i indirectes, a més de consolidar la ciutat com un pol de referència artística de primer nivell. Però l’obstinació de l’exalcaldessa i la seva visió dogmàtica van impedir que el projecte avancés, deixant en evidència que les decisions no responien a una anàlisi pragmàtica dels beneficis per a la ciutat, sinó a una agenda política tancada i dogmàtica.
L'impacte del bloqueig i el deteriorament de Barcelona
Més enllà del cas concret de l’Hermitage, aquest episodi forma part d’una sèrie de polítiques que han anat deteriorant la imatge de Barcelona a nivell internacional. L’oposició sistemàtica a projectes estratègics, la manca d’una visió a llarg termini i la demonització de la inversió privada han contribuït a una sensació d’estancament a la ciutat.
El turisme, un dels motors econòmics de Barcelona, ha estat constantment atacat des del govern municipal, amb restriccions que han afectat la competitivitat de la ciutat enfront d’altres grans capitals europees. Al mateix temps, la manca d’un pla seriós per abordar problemes estructurals com la inseguretat, el deteriorament de l’espai públic i la manca d’habitatge assequible han convertit Barcelona en un lloc menys atractiu tant per als inversors com per als seus propis ciutadans.
El canvi de govern: Una oportunitat o més del mateix?
Amb el PSC al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona després de les eleccions del 2023, molts esperaven un gir en la gestió municipal. No obstant això, encara que la retòrica ha canviat, les polítiques de fons continuen ancorades en una visió d’esquerres que, tot i ser menys radical que la de Colau, segueix impregnada de la mateixa mentalitat de desconfiança cap a la inversió privada i el creixement econòmic basat en la iniciativa empresarial.
El dubte ara és si el projecte de l’Hermitage podrà tirar endavant o si es trobarà amb nous obstacles administratius, aquesta vegada de la mà del PSC. Si bé aquest partit s’ha mostrat més pragmàtic en algunes qüestions, el seu historial a la Generalitat amb projectes com el Hard Rock Hotel a Tarragona genera desconfiança. En aquest cas, malgrat els beneficis econòmics evidents, el projecte ha estat boicotejat constantment per sectors interns del govern català.
Barcelona no es pot permetre seguir perdent oportunitats per qüestions ideològiques. La ciutat necessita recuperar el seu lideratge econòmic, cultural i turístic. Per a això, és imprescindible que els seus dirigents entenguin que la col·laboració entre el sector públic i el privat no és una amenaça, sinó una oportunitat per millorar la vida dels ciutadans.
La sentència del TSJC no només rectifica una injustícia, sinó que envia un missatge clar: la política no pot estar per sobre de l’interès general. És moment de deixar enrere la confrontació ideològica i apostar per una Barcelona oberta, dinàmica i competitiva. La capital catalana no mereix continuar atrapada en la paràlisi que li han imposat els seus governants.
