A priori, Porriño i Bera-Bera estan empatats a tot en la competició de lliga. Tots dos equips sumen 26 punts a la Lliga Guerreres després de 19 partits disputats, amb 12 victòries, 2 empats i 5 derrotes. Però aquest empat a punts que denota màxima igualtat s’evapora quan parlem dels enfrontaments directes entre ells: aquí guanya el Porriño i per golejada. Les gallegues van vèncer a casa seva l’octubre passat per 28-24 i van donar la campanada al pavelló guipuscoà guanyant per la mínima: 21-22.
Llavors, davant totes aquestes dades, ens plantegem qui és l’equip favorit i només en traiem una conclusió: tots dos. Un, per saber jugar contra el seu rival i vèncer-lo dues vegades en la mateixa temporada i per allò de “no n’hi ha dues sense tres”; i l’altre, perquè és el gran favorit i el gran campió de Copes en actiu i, també, per allò que “a la tercera va la vençuda”…
Per començar, la primera part no va aclarir res, al contrari. Va evidenciar la igualtat entre tots dos equips, malgrat que el control dels primers 30 minuts va ser sempre del Porriño, que fins i tot es va aventurar a començar amb un 3-0 d’entrada i a no permetre que el Bera-Bera marqués el seu primer gol fins al minut 6 i 37 segons (3-1).
Les noies de l’impetuós entrenador gallec, José Carlos Friera, no van deixar de pressionar les seves rivals en defensa i de posar-los les coses difícils, sobretot concedint-los poques oportunitats de llançaments clars a porteria i, quan les donostiarres ho aconseguien, es trobaven amb les magnífiques intervencions de la portera gallega Ana Belén Palomino. Per això, van arribar a tenir un avantatge de 4 gols (8-4) al minut 16. Tot i això, el Bera-Bera va treure el seu geni i el seu esperit coper i va aconseguir acostar-se al seu rival per arribar al descans perdent només d’un gol: 13-12, la qual cosa augurava una segona part d’infart.
I com que en l’handbol cada part és un món, avui va tocar capgirar la història recent i que el Bera-Bera respongués a la pressió gallega amb més defensa, més duresa, més intensitat i més efectivitat. Tant és així que ja van començar aquests trenta segons minuts empatant a 13 i, a partir d’aquí, el partit va canviar completament. De fet, en va començar un de nou amb gust de Guipúscoa, amb gust de Bera-Bera.
Imanol Álvarez Urruti, l’entrenador de les actuals campiones de Copa, havia amagat algunes cartes per a la segona part. Va introduir la primera línia defensiva “de pes”, a la qual havia donat massa descans en els minuts inicials del partit. I això va ser decisiu. Un cop cansades les primeres línies gallegues, la seva efectivitat en el llançament o en les penetracions als sis metres va baixar tant que la defensa donostiarra es va imposar i va dominar tota la segona part. Un tram final ajustat i gairebé agònic, però que, tot i no ser una victòria àmplia, va acabar donant-les el triomf i el pas a la seva tercera final consecutiva de la Copa de la Reina.
Contra qui? Això no importa a les noies de Sant Sebastià, ja que elles són el rival a batre, les actuals campiones, i Granollers o Beti-Onak, les aspirants.
