Ahir a la nit, a Guadalajara, davant el que hauria de ser un partit “dels fàcils” contra un dels rivals de la part baixa de la taula, es va tornar a patir. Per què? Doncs molt senzill: perquè això és handbol. Aquest esport en què del segon (al del futbol ni me’n recordo perquè no està al nivell de recursos dels altres 15) fins a l’últim poden guanyar, perdre o empatar entre ells. Així de bonica i igualada és la lliga Asobal. Així d’entretingut és aquest esport.
Com dèiem, i per no variar amb el guió, el Granollers va sortir al parquet del Pavelló de Guadalajara absolutament “acarallotat” i traient la llengua mentre es topava amb el mur defensiu dels alcarreños. Si més no, fins al minut 19, quan Montoya va aconseguir empatar a 9 gols. A partir d’aquí, un per sota o empat fins al descans: 12-11, el marcador més reduït en el que portem de competició en 30 minuts de joc. Fixin-se si estem poc acostumats a aquests resultats que el màxim golejador vallesà al descans va ser Pablo Urdangarín amb només dos gols: el primer del partit per al Granollers i un altre de penal al minut 11.
Després del merescut descans semblava calcar-se l’inici del partit: els alcarreños van prendre el comandament del marcador i la iniciativa, aprofitant que la seva defensa aconseguia lligar de mans els catalans i que les seves recuperacions i possessions ofensives trobaven porteria amb més facilitat que els seus visitants. Però des de la banqueta Antonio Rama va prendre decisions i va canviar la porteria, donant entrada a Pau Panitti per un Roberto Rodríguez que no desequilibrava, tot i que estava en bons percentatges. Sobretot, “va repescar” Pablo Urdangarín per al lateral dret, aconseguint, ara sí, tocar pilotes i ser desequilibrant, mentre deixava lliure l’extrem a Sergi Franco perquè també es lluís.
Si a més hi sumem l’hiperefectiu Iván Montoya en atac, tenim la clau de com l’equip va poder capgirar el marcador. Pablo empata a 27 quan queden poc més de 5 minuts. Un minut i mig després, Panitti fa un aturadón davant Simón. Ataca el Gran Capità i, pal i fora. El mateix li passa a l’alcarreño Simón en l’atac següent, qüestió de mimetismes. Però en el següent Antonio García també assumeix la responsabilitat i aconsegueix marcar el 27-28 quan falten 2 minuts i 36 segons. ¡¡La primera avantatge vallesana en tot el partit!!!
Aconseguir mantenir un avantatge d’1 gol durant dos minuts i mig semblava tasca impossible davant el nivell exhibit fins aleshores pel Guadalajara. Però és, precisament, en aquests estadis dels partits quan l’experiència i la familiaritat amb moments tensos es noten. Això i els tres aturadons de San Pau Panitti, que van deixar el marcador en aquest 27-28 i van donar dos punts vitals al Balonmano Granollers en l’últim partit de l’any, abans del Mundial de 2025.
La Copa d’Espanya pendent de l’Ademar
L’equip d’Antonio Rama no es jugava només dos punts, sinó l’opció d’estar entre els quatre primers equips de la lliga a mitja temporada, cosa que dona el passi a la fase final de la Copa d’Espanya (antiga Asobal), tret que l’organitzador fos un equip que no quedés entre aquests quatre, en aquest cas només els tres primers classificats la disputarien juntament amb l’equip organitzador.
Curiós que a aquestes altures no se sàpiga qui és l’organitzador, però més curiós encara és el sistema de puntuació per dictaminar les posicions en cas d’empat. Ens expliquem. En el cas que l’Ademar de León (quin bon equip!) guanyés avui al Logronyo, tindria els mateixos punts que el Granollers: 20 punts. Amb els mateixos partits jugats, guanyats, empatats i, òbviament, perduts. Aquest quart lloc es decidiria, llavors, pel resultat de l’enfrontament entre tots dos produït fins al moment, és a dir, pel disputat a Lleó que va guanyar l’Ademar per 31-24 l’1 de desembre.
Vaja, que per a mi és com jugar amb les cartes marcades, ja que no s’han celebrat els dos enfrontaments entre tots dos que reflectirien les diferències reals entre aquests equips. El lògic seria que el quart lloc l’ocupés qui portés més diferència de gols a favor i en contra en aquell moment. Seria el més just en una competició de tots contra tots, a la qual només es compleix la primera volta. Però no. Coses d’Asobal i federacions que no entenem gaire. En qualsevol cas, tampoc està malament no assistir-hi, perquè significa menys despesa i estalviar-se veure el futboler de sempre recollint el trofeu sense despentinar-se amb la seva versió B, C o la que vulgui.
