Però no només perquè va portar-se un punt (per a mi que en va perdre un altre) i va mantenir aquesta diferència de 3 punts a la taula classificatòria davant els vallesans, sinó perquè va demostrar que és un molt bon equip d’handbol. Rocós en defensa, fregant l’agressivitat, i amb els recursos suficients per aconseguir gols gràcies a rotacions contínues i/o penetracions en sis/set metres de totes les seves línies ofensives: laterals, centrals, pivot i extrems.
Precisament aquesta va ser la gran diferència entre els dos equips. Els de Rama van patir molt en defensa, massa. Però encara van patir més en atac. De fet, van jugar tot el partit amb jugades basades en els centrals, en la passada al pivot (excel·lent com sempre Montoya), en les penetracions dels llançadors, però sense una estratègia definida i amb molt poques oportunitats per als extrems. De fet, en les poques oportunitats en què els extrems catalans van aconseguir que els arribés la pilota i tenir ocasió de marcar, van acabar fallant (o gairebé) per manca d’activitat (tensió i costum) i van fer molt pocs gols.
Deumal, per posar un exemple, un home que venia de fer grans partits, va llançar una sola vegada i va fallar. Sergi Franco no va llançar ni una sola vegada. Pablo Guijarro va fer un gol i no va ser des de l’extrem, i Pablo Urdangarín va fer un sol gol des de l’extrem (2 si sumem un penal) i en va fallar dos més per excés de pressió i per no estar amb la tensió suficient, com els va passar als seus companys. Tot això va restar recursos ofensius suficients que van saber aprofitar els de Jacobo Cuétara, entrenador dels càntabres.
No obstant això, a la primera part semblava que els d’Antonio Rama podrien dominar el partit, malgrat tot, ja que van arribar a aconseguir diferències de fins a 3 gols (minut 22,35) amb el 14-11 aconseguit per Moyano. Després van arribar els 2 minuts d’exclusió a Oriol Rei, el temps mort del Torrelavega i la remuntada després d’un parcial de 2-5 i l’empat a 16 al descans. Una primera part molt igualada en percentatges d’encerts (57% contra 61%), en aturades dels porters Roberto (7 de 23) i Calle (7 de 22), amb una única diferència important: 3 gols de penal per al Granollers contra només 1 del Torrelavega.
A la represa va continuar la mateixa tensió al partit amb la diferència que qui portava la batuta i el tempo del partit van ser els càntabres. Els del Torrelavega van estar tota la segona part per davant al marcador, aconseguint una màxima diferència de 4 gols (17-21, m.5,40) i (20-24) quan encara quedaven 19 minuts per finalitzar el partit. La seva dura, duríssima, defensa va frenar les escomeses locals mentre els de Rama xocaven una vegada i una altra contra ella.
El Granollers ho va intentar tot, però fins que no va posicionar el seu equip més ràpid i fort en defensa combinant un 4-2 i 3-2-1 en ocasions amb pressió contínua als llançadors i al central, i quan els jugadors vallesans es van sacrificar en les ajudes al que defensava el pivot visitant, no va aconseguir donar sensació que podia capgirar el marcador.
Van estar més de 15 minuts els nois d’Antonio Rama rondant els 2 gols de diferència, però no aconseguien quedar-se a un sol. Errades en les passades, males decisions arbitrals (per cert, la parella d’avui va posar dels nervis els dos equips pels seus continus errors i manca de criteri davant una mateixa situació), errors en els llançaments dels locals, aturades del porter visitant Calle. Fins que a falta de 3,30 per al final el Granollers s’acosta amb el 30-31 i repeteix amb el 31-32 a falta de 2,30.
A partir d’aquí, semblava que els càntabres podrien emportar-se els dos punts. Dominaven, lluitaven i defensaven com lleons la seva porteria però, sobretot, semblava que s’endurien el partit per l’atac de nervis (Almodóvar avui estaria feliç redactant guions per a una pel·lícula d’“homes al límit d’un atac de nervis”) que sofrien els catalans i que, gràcies a Déu, va ser contagiós. Jakub Prokop perd la pilota a falta d’1 minut i 48 segons. Antonio García llança fora a falta de 48 segons. A falta de 33 segons temps mort visitant per crear una jugada de pissarra que no els va funcionar: llança Isidoro Martínez des de 9 metres i atura Roberto Rodríguez a falta de 14 segons.
Però no acaba aquí... Antonio Rama demana temps mort (ja només quedaven 9 segons) i configura una jugada per a 7 jugadors (el porter és substituït per un jugador de camp) en atac. I, mira per on, el veterà que estava fent una nit molt dolenta fins aquell moment (només 2 gols de 8 llançaments en joc fins aleshores), Antonio García, s’aixeca i col·loca un “trallazo” que es creua davant del meta Carlos Calle i aconsegueix empatar el partit a falta de 3 segons i... s’ha acabat! Empat a 36. El que ningú esperava i que va fer saltar d’alegria els jugadors i afició vallesana i omplir de pena i desolació uns jugadors del Torrelavega que no es creien el que els havia passat i que, òbviament, es van anar cap a Cantàbria amb la sensació d’haver regalat un punt.
A nivell anímic és important no haver perdut per al Balonmano Granollers, però també és cert que a nivell pràctic (o matemàtic) les diferències es mantenen amb el Torrelavega (-3 punts) i si demà guanya l’Ademar al Benidorm s’allunyaria també dels lleonesos. En qualsevol cas, sembla que el calendari és més benèvol per als de Rama d’aquí a Nadal i, encara que mai no existeix rival fàcil, almenys s’enfronta a equips menys competitius que Torrelavega, Ademar o Bidasoa, en les properes setmanes, així que hauria d’assegurar aquests punts davant el Cangas de Morrazo i Guadalajara fora i Nava a casa.
Almenys saber que durant unes setmanes (fins al febrer) no torna la competició europea hauria de servir per recuperar físicament i mentalment un equip que no està preparat per disputar dos partits d’alta tensió cada setmana. En aquesta Lliga dels mortals, pel que sembla, tiren endavant els modestos que no disputen competició europea (Torrelavega) i pateixen els que sí (Ademar, Bidasoa o Granollers).
