Catalunya, el País Basc, Astúries i altres comunitats històricament industrials han carregat durant dècades amb la responsabilitat de ser el motor productiu real d’Espanya. Són aquestes regions les que transformen matèries primeres en béns tangibles, sostenen ocupació de qualitat i equilibren la nostra balança comercial amb exportacions reals. Tanmateix, el prestigi social i el reconeixement polític d’aquest paper fonamental s’han anat diluint en les darreres dècades.
La indústria moderna, lluny dels tòpics del passat, genera ocupació d’alta qualitat, estable i amb nivells de protecció laboral superiors als de molts sectors emergents. A Catalunya, on la tradició industrial es remunta a més de dos segles, aquesta base manufacturera ha facilitat la transició cap a sectors industrials avançats que combinen producció física amb innovació. Les empreses industrials catalanes paguen salaris mitjans un 15% superiors als del sector serveis, i presenten nivells de temporalitat significativament inferiors.
Les regions amb múscul industrial posseeixen, inevitablement, més capacitat de pressió i influència. Catalunya, com a principal pol industrial espanyol (concentrant prop del 25% de la producció industrial nacional), ha d’aprofitar aquesta fortalesa per exigir inversions estratègiques, infraestructures competitives i marcs reguladors favorables a l’activitat productiva. La veu catalana a Madrid i Brussel·les ha de ser, abans de tot, la veu d’una potència industrial.
A diferència de sectors volàtils com el turisme o especulatius com certs segments financers, la indústria genera béns físics que s’exporten, millorant la balança comercial i sostenint l’estabilitat monetària nacional. Les exportacions catalanes, que el 2023 van assolir rècords històrics, estan dominades precisament per productes industrials: automoció, química, farmacèutica, alimentació processada i maquinària. Aquesta capacitat exportadora atorga sobirania econòmica, reduint la nostra dependència de decisions externes.
El camí de la industrialització no està exempt de dificultats. Les regions industrials pateixen especialment quan la demanda mundial es contrau. La crisi financera de 2008, la pandèmia de 2020 o els recents problemes en la cadena de subministrament han afectat durament territoris com Catalunya, demostrant que fins i tot les regions millor gestionades depenen de factors globals.
La indústria tradicional ha generat passius ambientals significatius. Tanmateix, lluny d’abandonar la indústria, el repte consisteix a transformar-la. La reindustrialització verda no és una contradicció, sinó una necessitat: producció circular, descarbonització industrial, eficiència energètica i manufactures sostenibles han de convertir-se en el nou paradigma industrial espanyol i català.
Històricament, algunes zones industrials han suportat càrregues desproporcionades: han generat riquesa que s’ha redistribuït a altres territoris, mentre rebien menys inversions en serveis públics, infraestructures o qualitat ambiental. Les regions industrials han d’exigir retorns proporcionals a la seva aportació, garantint que l’esforç productiu es tradueixi en benestar local.
L’amenaça més seriosa per al nostre teixit industrial és la competència de països amb costos laborals menors, requisits ambientals més tous o ajudes estatals més generoses. Protegir la nostra base industrial requereix marcs reguladors intel·ligents, suport públic decidit i innovació constant. Un cop perdut el teixit industrial, reconstruir-lo resulta extremadament difícil.
En un context global fascinat per l’economia digital, pot semblar anacrònic defensar la indústria manufacturera. Però precisament ara, quan el món s’enfronta a crisis de subministrament, tensions geopolítiques i vulnerabilitats evidents, l’aposta per la producció física pren renovat sentit estratègic.
La pandèmia i les tensions geopolítiques han demostrat els riscos de dependre excessivament de cadenes de subministrament globals. Espanya, i Catalunya com a principal motor industrial, han de recuperar capacitats productives en sectors estratègics: tecnologies sanitàries, components electrònics avançats, materials crítics per a la transició energètica, o maquinària especialitzada. No es tracta d’autarquia, sinó d’autonomia estratègica.
La nova indústria ha de superar la falsa dicotomia entre producció i sostenibilitat. Catalunya, amb la seva potent indústria química, pot liderar la transició cap a una química verda i circular. Les comarques industrials basques estan transformant la siderúrgia tradicional en processos baixos en carboni. Les fàbriques d’automoció espanyoles poden evolucionar cap a la mobilitat elèctrica i connectada.
La digitalització no és enemiga, sinó aliada de la reindustrialització. L’anomenada Indústria 4.0 integra robòtica avançada, intel·ligència artificial, internet de les coses i fabricació additiva per crear ecosistemes productius altament flexibles, eficients i personalitzats. Les tradicionals regions industrials tenen ara l’oportunitat de liderar aquesta transformació, aprofitant el seu coneixement productiu acumulat i combinant-lo amb noves capacitats digitals.
La dependència energètica ha estat històricament un dels talons d’Aquil·les de la indústria espanyola. La transició cap a un model energètic basat en renovables ofereix una oportunitat única perquè les nostres regions industrials guanyin competitivitat.
Ser una regió industrial al segle XXI és un compromís amb l’economia real, amb l’ocupació de qualitat i amb l’autonomia estratègica. Espanya, i particularment Catalunya com el seu principal motor manufacturer, han de recuperar l’orgull industrial i convertir-lo en un projecte col·lectiu. Això requereix un nou pacte entre administracions, empreses, sindicats i societat civil per situar la reindustrialització al centre de l’agenda política i econòmica.
En un país on massa sovint s’ha idealitzat l’economia especulativa o la de serveis de baix valor afegit, recuperar la cultura industrial és un acte de responsabilitat col·lectiva. Les xemeneies del segle XXI no expulsen fum negre, sinó vapor d’aigua; les fàbriques modernes no són espais hostils, sinó entorns tecnològics avançats; els productes industrials contemporanis no són rudimentaris, sinó complexes combinacions de maquinari i programari. Ha arribat el moment que Espanya, amb Catalunya al capdavant, recuperi la seva vocació productiva i la projecti cap a un futur sostenible, tecnològic i socialment just.
