Experiència laboral a edat primerenca
A la meva llunyana adolescència, als 14 anys els joves (de tots dos sexes, no faig servir el llenguatge inclusiu absurd i redundant) ja podíem treballar. Hi havia contractes d’aprenent que permetien als nois formar-se a les mateixes empreses per aprendre un ofici i integrar-se al món laboral. Avui potser ens sembli una aberració que comencessin a treballar a una edat tan primerenca, però llavors es veia diferent. Els nens que no volien continuar estudiant no estaven obligats a quedar-se en una escola que no els interessava i aprenien una professió. Els que sí volien, mentre tenien ja una nòmina, podien assistir a les classes de batxillerat o formació professional en horari nocturn, ja que les empreses estaven obligades a permetre’ls sortir amb prou temps per als estudis.
Les conseqüències eren que els joves, quan rondaven la vintena, ja tenien una bona experiència laboral, havien madurat personalment alhora que ajudaven amb els seus ingressos a l’economia familiar –els nens deixaven de ser una càrrega– i, en la majoria dels casos, havien aconseguit estalviar. A més, molts es quedaven a les empreses amb contractes d’adults per a tota la vida, i els més atrevits es veien capaços de crear el seu propi petit negoci. D’altra banda, els que acabaven els estudis sabien que, gràcies al fet que la universitat tenia una gran exigència acadèmica, en sortir-ne tenien feina assegurada.
Això va canviar quan els sindicats van aconseguir l'eliminació dels contractes d'aprenentatge, quan es va prohibir contractar menors de 16 anys i es van suprimir les classes nocturnes.
Per què avui els habitatges són tan cars?
I què dir de l’habitatge? En aquella època (anys 60, principis dels 70), l'Estat havia posat a disposició dels espanyols pisos a preus molt assequibles. Hi havia, per tant, una bona oferta a preus adequats. Els interessos a pagar eren molt alts, però en pocs anys (10 o 12) les hipoteques es podien cancel·lar. El mercat del lloguer era exigus, tot i que els inquilins tenien grans avantatges, i el cost era mínim.
Ben aviat els polítics van voler canviar la situació. Van començar a posar restriccions per construir –sòl no edificable, prohibicions d’alçades...– amb la intenció de fer un urbanisme més humà. Idees ben vistes però que, com tota medicina, té contraindicacions. La conseqüència lògica va ser l'augment del cost dels habitatges. Tot seguit, els tipus d’interès van baixar moltíssim. Allò que en si mateix sembla una bona notícia, va ser un incentiu per continuar augmentant els preus. Alhora, estalviar deixava de ser rendible. I, mentre, per a l’Estat, la construcció d’habitatges va deixar de ser una prioritat.
Els bancs, que fins llavors havien deixat en mans de les caixes d’estalvis la financiació d’hipoteques, es van llençar a una cursa boja per captar-les donant moltes facilitats. I molts joves es van llançar a endeutar-se. Va arribar una tremenda crisi que va acabar amb molts desnonaments i també fent caure la majoria de les caixes d’estalvis (que, dit sigui de pas, estaven dirigides per polítics i sindicalistes demagògics i irresponsables). No van caure els bancs, perquè estaven regits per professionals.
I els lloguers? Als anys 60-70 n’hi havia pocs. L’anomenada “renda antiga” era molt favorable per als inquilins i poc interessant per als propietaris. Felipe González –amb Boyer pel mig– va liberalitzar el mercat i el lloguer es va convertir en una fórmula més atractiva, amb multitud d’empreses que es van crear per comprar i posar pisos a disposició de ser llogats. Tot i això, l’augment de la població, les traves a l’edificació, el preocupant moviment “okupa” i el deteriorament del parc immobiliari a les zones menys afavorides han generat que els preus continuïn pujant, i a les nostres administracions només se’ls acut posar-hi més traves.
Accès al treball
En aquells ja remots anys, els joves tenien accés a la feina, aconseguien, després del servei militar obligatori –els nois– i ben aviat les noies, estalvis i ingressos suficients per comprar un habitatge i també per crear una família i tenir fills. Així va arribar l'anomenat "baby boom", en què la població espanyola va créixer exponencialment.
No cal explicar què passa avui dia. En arribar a la vintena, els joves no tenen experiència laboral, no han adquirit l’hàbit de treballar (a més, els missatges que es donen, fins i tot des del govern, són que “cal treballar menys per viure millor” –Yolanda Díaz, dixit–), no tenen estalvis propis ni obtenen facilitats d’una banca escarmentada per adquirir uns caríssims habitatges, ni tampoc per anar de lloguer.
No existeix cap solució màgica. Sobretot si busquem solucions posant més dificultats per crear feina i per posar habitatges al mercat. I no només passa per aconseguir reduir el preu de les cases i pisos, sinó també per fomentar que la joventut pugui disposar d’estalvis propis, aconseguits amb el seu esforç i la seva feina.
