La degradació del turisme a Catalunya
El turisme a Catalunya ha experimentat una transformació preocupant en l’última dècada. El que un dia va ser un destí conegut per la seva riquesa arquitectònica, gastronòmica i cultural, s’ha convertit per a molts visitants en un simple escenari d’oci desenfrenat. Barcelona, en particular, ha estat víctima d’aquesta metamorfosi: les seves Rambles, abans passeig emblemàtic de la cultura local, avui són un bulevard comercial on costa sentir el català o el castellà entre la multitud d’idiomes estrangers i reclams turístics estandarditzats.
La Costa Brava i la Costa Daurada, antigament destinacions familiars i de descans, han vist proliferar els "beach clubs" i les festes alcohòliques. Localitats com Lloret de Mar o Salou s’han convertit en sinònims internacionals de turisme juvenil desbocat, amb conseqüències evidents: vandalisme, soroll nocturn, saturació hospitalària a l’estiu i incidents que degraden la imatge del destí.
Aquest model turístic ha tingut efectes col·laterals devastadors per als residents: des de la gentrificació que expulsa veïns de barris tradicionals fins a la transformació del comerç local en botigues de souvenirs i franquícies internacionals. La vida quotidiana dels catalans s’ha vist alterada per un turisme que sembla haver oblidat que la principal riquesa d’aquesta terra no són les seves platges, sinó el seu patrimoni cultural.
Les dades són eloqüents: segons l’Observatori del Turisme de Barcelona, la despesa mitjana per turista ha disminuït un 15% en l’última dècada, tot i l’augment del nombre de visitants. Això reflecteix clarament un canvi en el perfil del visitant, que cerca cada cop menys experiències culturals i més entreteniment barat. Mentrestant, ciutats competidores com Lisboa, Viena o Florència han aconseguit augmentar la despesa mitjana per turista posicionant-se com a destinacions culturals de qualitat.
El paper de la Generalitat i els governs independentistes
És paradoxal que, mentre els successius governs de la Generalitat han defensat la singularitat cultural catalana com a eix del seu projecte polític, hagin estat incapaços d’articular una oferta turística basada en aquesta mateixa cultura. La instrumentalització política de la cultura catalana ha produït una visió reduccionista i parcial del que realment constitueix el patrimoni cultural d’aquesta terra.
Els plans estratègics de turisme impulsats per les administracions independentistes han prioritzat la promoció d’una imatge estereotipada i, en ocasions, folklòrica de Catalunya, mentre es descuidava la profunditat i complexitat del seu llegat cultural. La cultura s’ha convertit en un instrument al servei de la construcció nacional, no en un fi en si mateix que mereixi ser preservat, estudiat i compartit amb els visitants.
Aquesta visió esbiaixada ha portat a una promoció cultural que exclou o minimitza aportacions fonamentals. Per exemple, la riquesa de la literatura catalana en castellà, amb figures reconegudes internacionalment com Eduardo Mendoza, Juan Marsé o Carlos Ruiz Zafón, amb prou feines té reflex en la promoció cultural oficial. El mateix passa amb l’herència sefardita o la petjada àrab al sud de Catalunya, aspectes que enriqueixen el patrimoni català, però que no encaixen en el relat nacionalista predominant.
La política cultural de la Generalitat ha mostrat sovint una desconnexió amb la realitat plural de Catalunya. En lloc d’abraçar i promocionar aquesta diversitat com un valor afegit únic per al turisme cultural, s’ha optat per una visió monolítica que, irònicament, ha empobrit l’oferta i ha contribuït a la banalització del destí.
La cultura catalana ignorada o manipulada
Mentre els esforços polítics es centraven en símbols identitaris com l’estelada o les manifestacions independentistes, tresors culturals genuïns decauen sense l’atenció que mereixen. El MACBA, referent internacional de l’art contemporani, ha vist retallats els seus pressupostos mentre augmentaven les partides per a esdeveniments de contingut polític. El MNAC, amb una de les millors col·leccions d’art romànic del món, rep una fracció dels visitants que acudeixen a la Sagrada Família, malgrat el seu valor incalculable.
Figures essencials com Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Mercè Rodoreda no reben la projecció internacional que mereixerien. El turisme literari, tan desenvolupat en destinacions com Dublín amb Joyce o Edimburg amb Walter Scott, amb prou feines existeix a Barcelona tot i comptar amb obres universals com L’Ombra del Vent o La Plaça del Diamant.
Aquesta substitució de la cultura per la identitat ha portat al fet que, mentre milions de turistes fan cua per fotografiar les obres de Gaudí (sovint sense comprendre el seu context en el modernisme català), ignorin completament les catedrals romàniques de la Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat, o els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus, joies arquitectòniques incomparables.
La gastronomia catalana, reconeguda mundialment, ha estat un altre camp desaprofitat. Més enllà de l’èxit dels restaurants d’alta cuina com El Celler de Can Roca, la rica tradició culinària catalana amb prou feines té presència en l’oferta turística estàndard, on predominen les paelles precuinades i les sangries industrials en detriment dels autèntics plats tradicionals com el pa amb tomàquet, els calçots o l’escudella i carn d’olla.
Turisme de qualitat: què significa i com s’aconsegueix?
El turisme de qualitat no implica necessàriament elitisme econòmic, sinó una oferta que respecti l’autenticitat del destí i atragui visitants interessats a comprendre i valorar la seva cultura. Aquest model ha estat implementat amb èxit en altres destinacions europees.
Viena s’ha posicionat com un destí cultural de primer nivell mitjançant una estratègia integral que combina el seu llegat musical, arquitectònic i històric. Els turistes que visiten la capital austríaca gasten un 30% més que la mitjana europea, i el seu impacte en la qualitat de vida local és significativament menor que a Barcelona.
Lisboa ha transformat la seva imatge apostant pel seu patrimoni literari (la Casa Fernando Pessoa), musical (el Fado) i arquitectònic (la rehabilitació del barri d’Alfama). El resultat: un augment del gasto mitjà per turista i menys tensions amb els residents.
La regió d’Emília-Romanya, a Itàlia, ha desenvolupat amb èxit el turisme gastronòmic. Bolonya o Mòdena han convertit la seva tradició culinària en un reclam turístic de primer ordre, atraient visitants d’alt nivell adquisitiu interessats no només en el producte final, sinó també en el procés i el context cultural.
Propostes i conclusió
Catalunya necessita replantejar urgentment el seu model turístic sobre una base cultural sòlida i autèntica. Algunes propostes concretes podrien ser:
- Desenvolupar rutes culturals temàtiques que connectin punts del territori català, del modernisme urbà al romànic rural.
- Potenciar el turisme literari en català i en castellà, des de Ramon Llull fins a Javier Cercas o Quim Monzó.
- Revaloritzar el patrimoni immaterial com la sardana, els castells o les festes populars, explicades en el seu context.
- Integrar la gastronomia en l’oferta cultural amb museus vivents, rutes del vi i experiències de cuina tradicional.
- Preservar i promocionar el català i el castellà com a llengües vives en les zones turístiques.
- Diversificar el turisme territorialment i temporalment, potenciant llocs menys coneguts i esdeveniments culturals tot l’any.
La veritable cultura catalana —rica, plural, mestissa i universal— és el gran tresor que Catalunya pot oferir al món. És hora que les institucions deixin d’instrumentalitzar-la políticament i comencin a valorar-la com a motor d’un turisme sostenible i de qualitat. Només així es podrà recuperar la posició com a gran destí cultural europeu i garantir que el turisme enriqueixi i no empobreixi la vida dels ciutadans.
El futur del turisme català passa per reconnectar amb les seves arrels culturals autèntiques. No es tracta de negar allò festiu o lúdic, sinó d’integrar-ho en una oferta més àmplia i profunda que faci justícia a l’extraordinària riquesa cultural d’aquesta terra mediterrània. Només així podrem parlar d’un model turístic veritablement sostenible i beneficiós per a tothom.
