Ara que X ha avançat cap a una llibertat d’expressió autèntica, on qualsevol veu pot ser escoltada sense filtres ideològics ni censures convenients, els senyors aburgesats de La Vanguardia semblen sentir-se incòmodes. En renunciar a aquesta xarxa social, el mitjà mostra clarament que el que realment els molesta no és la “desinformació,” sinó la manca d’un “protector” que els blindés dels seus propis biaixos ideològics. Sense l’escut de la censura, el seu discurs esbiaixat queda exposat i sense el suport d’aquells que ara poden expressar-se lliurement sense por a represàlies o etiquetes.
Aquesta postura de La Vanguardia suggereix una actitud elitista i allunyada dels valors d’una premsa independent. No és la qualitat de la informació el que volen protegir, sinó el seu propi espai segur, aquell en què només ells tenen l’última paraula, sense qüestionaments. Defensar la llibertat d’expressió implica justament acceptar la multiplicitat de veus, fins i tot quan no són afins. La veritable democràcia exigeix tolerar totes les opinions, no només les que s’ajusten al discurs establert.
En un context on les xarxes socials ofereixen el potencial d’un autèntic espai de llibertat, abandonar la plataforma de X reflecteix una incomoditat amb la igualtat i una aversió a l’obertura total. Temen potser que, sense la censura imposada, la seva línia editorial ja no compti amb el suport automàtic d’una base fidel? En lloc de retirar-se amb arguments que semblen excuses, seria més honest acceptar que l’autèntic objectiu és mantenir intacta la seva posició ideològica, sostinguda en gran part pel suport de fons públics i pels beneficis d’un sistema que cuida bé aquells que li són fidels.
La sortida de La Vanguardia de X es pot interpretar com una mostra de por a la pluralitat i a la llibertat. Qui fuig de la llibertat absoluta es troba al costat contrari de la democràcia i s’acomoda sota l’ala de la dependència. La veritable llibertat d’expressió no selecciona, no abandona ni fuig; es manté oberta, especialment en temps de controvèrsia.