Quan a un li queda ja menys temps per arribar a la incòmoda vellesa, li arriben els records de la fecunda joventut que va viure. I de sobte apareix a la meva memòria històrica aquesta preciosa cançó que em va ensenyar el meu estimat director de l’Institut, Bernat Cifre, a qui recordo acompanyant-nos per llançar una fulla de diari des de la torre Eiffel, recitant poesies de Costa i Llobera al teatre d’Epidaure o portant-nos als llavors països comunistes Iugoslàvia i Hongria, entre els anys 1974 i 1976.
Em remunto a anys anteriors. I torno a la meva memòria històrica. I dic meva, perquè la memòria és sempre una cosa personal i intransferible, i qualsevol llei que pretengui imposar un relat històric sobre ella vulnera la nostra llibertat.
Al Col·legi Nacional Pereantón
Els meus pares van triar que el meu germà i jo assistíssim a l’escola pública, al llavors anomenat Col·legi Nacional Pereantón. A les classes érem uns 40 alumnes i només quatre procedíem de famílies catalanoparlants; per això em resulta fàcil recordar els seus cognoms: Pey, Rifà, Grau i un servidor. Amb els dos primers encara mantinc una gran amistat. També recordo que les filles de l’impressor Garrell van ser una excepció en triar el Pereantón, ja que la majoria de les famílies catalanoparlants triaven l’escola privada —religiosa o no— com els Escolapis, Vedruna, Cervetó, Educem, Jardí…
Eren anys d’immersió lingüística en castellà. Ara es fa el mateix, però en català. Tanmateix, reconeguem-ho, hi havia importants diferències. I només parlaré del que jo vaig viure a Granollers —és memòria, no història, tot i que pot servir per apuntar anotacions històriques—. L’elit política (franquista), econòmica i cultural tenia com a llengua materna el català. Per tant, el català era la llengua que utilitzava la “gent important” en el seu dia a dia, encara que després públicament s’expressés en castellà. És a dir, pel fet de pertànyer a famílies catalanoparlants, ja formàvem part d’un esglaó social superior.
A l’escola privada, la majoria dels mestres eren locals, mentre que a la pública també n’hi havia de procedents de tota Espanya, ja que aleshores el magisteri públic era un cos nacional. Recordo amb molt d’afecte sobretot Francisco Roselló —a qui considero el meu gran mestre i amb qui mai vaig perdre el contacte— i també Miquel Noguera —qui ens feia classe de català i era el pare del regidor de Junts, Josep Maria— i l’entranyable Balbina Busquets.
Ni “Cara al sol” ni reis gots
A l’escola ningú ens va ensenyar el “Cara al sol”, ni ens van fer aprendre la llista dels reis gots, però ja des de tercer molts aconseguíem multiplicar i dividir amb fluïdesa, i escriure amb molt poques faltes d’ortografia. Vam conèixer textos d’Antonio Machado, Rafael Alberti i Miguel Hernández, però ningú ens va parlar de Manuel Machado ni de José María Pemán. També vam aprendre la geografia de tota la península, però molt poc d’història (de fet, mai vam arribar al segle XX). Els nens i les nenes estàvem en aules separades, però al mateix centre. Al pati, ningú controlava en quin idioma parlàvem, i gairebé sempre els nens jugàvem amb els nens i les nenes amb les nenes. Tot i això, sovint es podien veure nois saltant a la corda amb elles, i fins i tot recordo que l’equip femení d’handbol ens va desafiar a un partit en què ens van derrotar amb claredat. Sí, sí, ens van guanyar elles...
Molts alumnes, en deixar l’escola, ja començaven a treballar, però els professors es preocupaven d’animar-los, fins i tot parlant amb els pares, perquè els més aptes estudiessin batxillerat o iniciessin la formació professional. En ambdós casos, existia la possibilitat de compatibilitzar feina i estudis gràcies al torn de nit.
Un curs que recordo amb molta il·lusió va ser el de 5è (si no m’equivoco, va ser el de 1970-71). Vam ser un curs pilot del nou pla d’estudis en què s’anava a implantar l’EGB. El règim ja havia decidit unir en la mateixa aula nois i noies.
Iniciatives de l’alumnat i auge de l’esport
A Granollers vivíem un auge de l’esport escolar gràcies a la ferma decisió de l’alcalde Francisco Llobet i a la magnífica direcció de Jaume Bellavista, molt ben acompanyat per Alejandro Viaña. A més de tenir un dia a la setmana reservat per utilitzar les instal·lacions esportives de la ciutat —pista d’atletisme, pavelló i piscina—, participàvem en els jocs escolars.
L’equip d’handbol del col·legi havia arribat a entrenar al descampat de la Renfe —avui Parc Torras Villà— a les 7 del matí. Els pares no tenien cap problema a deixar que els nens sortissin al carrer a aquella hora tan primerenca, ja que aleshores la seguretat era màxima. Ningú temia cap perill més enllà dels pocs vehicles que hi poguessin circular. I les grades en els seus partits s’omplien de nens i nenes que animaven l’equip de la seva escola. A més, presentàvem equips en molts altres esports, tant de nois com de noies.
D’altra banda, s’encoratjaven les iniciatives dels alumnes. Vam organitzar, sense supervisió dels professors, una revista setmanal que confeccionàvem amb ciclostil els dissabtes a la tarda i veníem els dilluns. Amb el que recaptàvem de les vendes i dels anuncis —sí, ens anunciaven les dues llibreries Carbó, les joguines Xirau, la Paradeta...—, vam comprar els premis per a la competició d’escacs que també vam organitzar els alumnes. Els premis es van lliurar al festival de final de curs al cinema Majestic. Aleshores, afortunadament, Hisenda no va perseguir els nostres ingressos ni els sindicats es van queixar pel treball infantil que vam realitzar.
Diuen que “qualsevol temps passat va ser millor”. Realment no és així, però puc afirmar sense cap dubte que, tal com cantàvem a l’himne estudiantil, la meva infància i joventut va ser fecunda, i m’apropo a una incòmoda vellesa.
