El Balonmano Granollers és un equip ple, ple fins a vessar, de joves jugadors i promeses que ronden els 18-24 anys, acompanyats d’alguns veterans amb mil batalles com el “quarentí” de La Llagosta, Antonio García, o el baluard defensiu de Santa Maria de Palautordera, el doctor Oriol Rey, i el recentment fitxat Jordi Deumal per a l’extrem esquerre, tots dos amb 30 anys. Fora d’ells, els altres són uns “nens” si els comparem amb els blaugranes.
I malgrat això, avui han donat la cara, han mantingut la flama encesa gairebé tot el partit i han fet vibrar els 5.100 espectadors que omplien el Palau d’Esports de Granollers. Tot un rècord per a aquest esport.
En qualsevol cas, si em preguntéssiu de quant anava a perdre el Granollers als primers 20 minuts de la primera part, us hauria contestat que de molts. Teníem una defensa que no sabia interpretar el joc blaugrana ni tallar les línies de passada ni frenar els seus llançaments. En 18 minuts el Barcelona ja guanyava de 5 (8-13) i continuava igual als 20 amb el 10-15 que reflectia el marcador.
Els extrems tenien autopistes per córrer perquè era impossible frenar-los; de fet, Hampus Wanne va aconseguir ni més ni menys que 7 gols a la primera part i Aleix Gómez 3. Els “bazookes” que llançaven N’Guessan, Mem i companyia eren imparables i, per si faltava alguna cosa, el pivot es passejava per l’àrea amb massa comoditat.
No era un problema de porters: ni Gonzalo Pérez de Vargas, al Barcelona, ni Roberto Rodríguez, al Granollers, paraven gaire cosa perquè els atacants xutaven amb molta facilitat a porteria. En aquell moment, al minut 18, el toledà només portava 4 aturades i el sevillà del Granollers, tres, una menys. Però alguna cosa devia veure Antonio Rama que va fer entrar el júnior Pau Panitti per Rodríguez. I va funcionar. A més, va reorganitzar l’equip ofensiva i defensivament, provocant aquell joc d’alta velocitat que tant agrada a Rama i als seus nois.
Com si fos un talismà, Panitti va fer que els seus companys se sentissin més segurs gràcies a un parell d’intervencions, i d’aquell 10-15 es va passar, en deu minuts, a endossar al Barça un parcial de 7-3 que va servir per anar al descans amb només un gol per sota: 17-18. Tot un gest si tenim en compte com havia transcorregut la major part d’aquests primers trenta minuts de joc.
A la segona meitat, el partit es va convertir en molt més tàctic i igualat. Els primers cinc minuts van veure empats a 18, 19 i 20 que van posar a la nombrosa afició local amb l’esperança a flor de pell. Fins que va sortir el millor porter del món, el danès Emil Nielsen, substituint Pérez de Vargas. I la va liar, igual que ho va fer Panitti a la porteria vallesana, posant tots els problemes del món als seus rivals i aconseguint tres aturades gairebé consecutives que van ajudar els seus companys a prendre avantatge en el marcador amb el 20-24 al minut 10 que provoca temps mort d’Antonio Rama.
Tot i això, els joves locals van treure forces d’on no n’hi havia i es van posar a només un gol d’aconseguir empatar el partit: 24-25 als 18 minuts de la segona part. Després 25-26 amb penal de Pablo Urdangarín, que no en va fallar cap (ja podem afirmar que és l’especialista nº 1 des de 7 metres per davant d’Antonio García), al minut 19, i a partir d’aquí temps mort de Carlos Ortega, entrenador visitant, amb tres consignes: defensa, defensa i més defensa.
Tanta tensió defensiva blaugrana i l’evidència que la força física es va esgotant, com les piles, va provocar que els de Rama fallessin absurdament en atac, llancessin a les mans dels porters, pensessin massa de pressa en les passades quan ni les cames ni les mans seguien aquella velocitat i es perdessin en discussions bizantines amb els àrbitres (per cert, no em van agradar gens: no es pot jugar sempre a cavall guanyador) que els va fer perdre la concentració i el partit, això sí, amb orgull i amb un aplaudiment per recordar d’aquests més de 5.000 aficionats que van omplir el super Palau de Granollers.
Dos exiguus gols en 12 minuts no van significar res davant els cinc gols blaugranes en aquests mateixos 12 minuts finals. 27-31 i s’ha acabat! Però per als que saben d’aquest esport i els amants de l’estadística, els oferiré una dada: en els set partits de Lliga disputats pel Barcelona fins al moment, el seu guarisme inferior de gols havia estat de 36, abans d’arribar a Granollers, cosa que demostra la gran defensa local davant d’un equip, òbviament, d’una altra galàxia.
Com dèiem a la prèvia del partit, avui s’enfrontaven David contra Goliat. Un equip de 700.000 euros de pressupost contra un de més de 7 milions i, malgrat això, el David de l’handbol català i espanyol li ha jugat de tu a tu al Goliat de l’handbol europeu. Xapó pel Balonmano Granollers.
