En la setmana en què l’Espanyol ha complert 124 anys d’història, sempre a contracorrent i entre angoixa i molta glòria, s’enfronta a un Futbol Club Barcelona, etern rival, en un gran estat de forma. Ara mateix ningú donaria ni un ral per l’Espanyol, que ve de perdre 4-1 a San Mamés i 0-2 davant el Sevilla. Per altra banda, els culers arriben a aquest derbi, que a més es jugarà a casa seva, després d’imposar-se contundentment amb un 4-1 al Bayern i un 0-4 al Madrid. El Barça esclafa i l’Espanyol és esclafat. Tanmateix, els blanc-i-blaus tenen raons per, almenys, tenir fe en aquest derbi.
En primer lloc, l’Espanyol té l’obligació moral de lluitar i confiar en aquest partit. Haver tornat a Primera li permet enfrontar-se de nou al seu màxim enemic, i desaprofitar aquesta ocasió per la dificultat del repte seria com a mínim ingenu. A més, tornar a jugar un derbi significa una nova oportunitat per demostrar que l’Espanyol és molt més que la menyspreada i degradada imatge del club perico que dia sí i dia també mitjans, institucions i personalitats del que l’expresident Collet anomenava el “nacionalbarcelonisme” s’encarreguen de construir.
El dia en què els pericos, equip i afició, no arribin a un derbi amb ganes de fer-se valer i contestar, amb futbol i dignitat, tot allò que els cau durant l’any –des del “hi ha clubs als quals se’ls mor un jugador i van de funeral cada setmana” fins als tuits de la televisió pública catalana celebrant els gols del rival de l’Espanyol amb excessiva i premeditada eufòria– serà símptoma que alguna cosa molt profunda s’ha trencat al club blanc-i-blau.
Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, només un 3,1% dels catalans són de l’Espanyol davant d’un 75,4% de culers (i la xifra de merengues gairebé quadruplica la de pericos). Per tant, tractant-se del derbi més desigual de tots els grans d’Espanya (el sevillà, madrileny, asturià o fins i tot el valencià estan molt més igualats), ¿quin millor moment per demostrar capacitat de resiliència i que, malgrat la diferència entre ambdós clubs, l’Espanyol es mereix respecte?
D’altra banda, més enllà dels motius morals, els pericos també tenen raons esportives per creure que puntuar en aquest derbi és possible. I aquí cal fer referència al passat. Perquè l’Espanyol, en els darrers temps, com pitjor ha estat, millor ho ha fet davant els seus veïns. Sense anar més lluny, en la temporada del darrer descens, l’Espanyol va treure un punt del Camp Nou després de dotze anys sense fer-ho. Aquell Barça va acabar la Lliga com a líder, deu punts per sobre del segon. En el descens anterior, va gratar un altre punt en l’últim minut a Cornellà gràcies a un gol de Wu Lei. Aquell Espanyol va baixar amb uns pobres 25 punts. I mirant encara més enrere, és imprescindible parlar del ja conegut “De la Peñazo”. El 2009, davant el totpoderós Barcelona de Guardiola, un Espanyol cuer i en estat crític va protagonitzar una victòria al Camp Nou que, a dia d’avui, continua sent l’última dels blanc-i-blaus a la casa dels culers.
L’Espanyol té ben poc a perdre en aquest partit, perquè està a anys llum del pressupost, magnitud i futbol del Barça. Potser això és el que, si repassem partits anteriors, ha portat els pericos a treure bons resultats davant del seu etern rival quan la situació esportiva era deplorable. La realitat d’aquest club és la que és i no sembla que aquest any hagi de ser molt més fàcil que els anteriors. Però si hi ha una cosa que caracteritza l’Espanyol és que sempre creix davant les adversitats, i haver ascendit a Primera sempre que ha baixat a Segona és una de les moltes proves d’això.
No oblidem que el club blanc-i-blau va protagonitzar l’any passat –a Ipurua– la remuntada més ràpida de la història del futbol professional del nostre país. Així doncs, això és l’Espanyol i tot pot passar. Un derbi és l’oportunitat perfecta per demostrar al món la veracitat de la dita que afirma que “no hi ha res més barceloní que l’Espanyol”. Que tothom tingui un bri d’esperança, perquè la defensa d’allò en què tant creiem s’ho mereix.
