“La colònia de Soler-Botey estava situada en un gran edifici sobre el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer, comarca d’Osona, que havia estat requisat als seus propietaris, els marquesos de Santa Isabel, i convertit en una residència per a nens refugiats. Els nens que hi residíem érem refugiats procedents d’hospicis de Madrid, d’Astúries, d’Euskadi i alguns catalans amb problemes familiars. El meu germà i jo feia poc que érem orfes de mare per segona vegada.
La colònia la dirigia el Sr. Gaspar, que era coix i calçava una sabata ortopèdica. La seva dona, la Sra. Mas, i la seva filla, la Srta. Montserrat. Havien estat mestres del Grup Escolar Lluís Vives i, després de la guerra, el 1939, els van desterrar a un poble de la província de Lleó, on la Srta. Montserrat es va casar amb algú. Quan ens van evacuar a França, ens va acompanyar la Srta. Montserrat, que va estar amb nosaltres fins que vam tornar a Espanya.
Dies abans d’exiliar-nos ens havien entrenat a doblar la manta del llit a manera de bandolera. El cordill per lligar-la el teníem penjat als peus del llit. Quan vam marxar, ens van fer vestir amb diverses peces de roba, una sobre l’altra, i ens van fer deixar els objectes personals que teníem: col·leccions de segells i de minerals, revistes infantils, etc.
Un viatge en autobús i tren cap a França
Vam sortir de Soler-Botey en dos autocars en direcció a Perpinyà. A mig camí ens van donar un entrepà amb botifarra negra i, a l’estació de tren, unes noies de la Creu Roja ens van donar tasses de brou. En passar pels carrers de Perpinyà, tots els nois de l’autocar fèiem molts crits de sorpresa i admiració en veure els carrers tan il·luminats i els aparadors de les botigues tan plens d’articles.
Vam anar en tren a París. Allà ens van portar d’una estació a una altra en un autocar de la policia. En aquest trajecte vam veure la punta de dalt de tot de la torre Eiffel. Quan vam arribar al Château d’Ambrines (a prop d’Arràs), ens van allotjar en una casa gran, envoltada d’un gran parc que era propietat d’una societat de caçadors que l’havia cedit per allotjar els refugiats espanyols. Allà ja hi havia altres famílies espanyoles instal·lades. Dormíem en lliteres múltiples superposades. El menjar el cuinava, en una gran olla, el senyor que ens cuidava, monsieur Lapin.
Els pares dels nois catalans de la colònia s’havien organitzat i, després de mesos sense saber on érem, ens van localitzar a través de la Creu Roja i van gestionar el nostre retorn. Feien torns de guàrdia a l’estació del Nord, per saber immediatament el moment de la nostra arribada abans que sortís publicat al diari. Ens va acompanyar fins a Fuenterrabia la Srta. Montserrat.
Allà vam quedar en mans de les noies de l’Auxili Social i seríem sotmesos, durant més d’un mes, a un adoctrinament nacional-catòlic. Ens feien resar i cantar el Cara al Sol abans de cada àpat. En aquest lloc coincidíem nens desemparats, com nosaltres, procedents de col·lectivitats assistencials, i nens que havien estat acollits per famílies franceses, que els tornaven a Espanya amb el cotxe i el xofer de la família. No he tingut mai notícies dels nois que es van quedar al Château d’Ambrines.
Sobre les meves impressions, en el moment de la meva marxa a l’exili, em costa concretar-les. Possiblement, en aquell moment no sabia on anava, ni en què consistia exactament un exili. Érem uns nens de menys de deu anys, força sacsejats per la vida, però amb poca capacitat per analitzar els nostres sentiments”.
Els germans Anselm i Àngel Cartanyà eren orfes, per segona vegada, de mare. Tot i estar a Soler-Botey, no van perdre contacte amb la família. El 2 de gener de 1939 escrivia la següent carta a la seva tia:
“Estimada tia Pilar: M’he alegrat molt en rebre la seva carta. Moltes gràcies pels segells que m’ha enviat. Ja en tinc 555. Ja vam fer la festa i ens van donar un dinar extraordinari.
Aquí dalt fa molt fred. Els Pirineus estan nevats i el Montseny també. Dissabte passat vam anar a Vic. Un noi que es diu Ynglada i jo vam anar a buscar aigua oxigenada i una destral que uns dies abans uns altres ens havien portat perquè la reparéssim. Vam pujar en el carro d’un pagès veí.
Nosaltres també vam celebrar el Nadal. Ens van donar per dinar escudella barrejada, de segon plat verdura amb naps, de tercer carn de cabrit i de postres dues prunes seques, un tros de torró d’ametlla que va fer Dª Paquita i una galeta de vainilla que la vigília de Nadal ens havien portat els anglesos.
Amb les galetes també van portar blocs per escriure cartes, llapis, regles, claus, cartolines, paper secant i una pilota de reglament. Doni molts petons als avis i al Paquito i una abraçada del seu nen. Anselm”.
Aquesta carta ens ofereix alguns interrogants. Si tenien pare, tia i avis, per què van ser enviats a l’exili? Anselm Cartanyà ens respon aquest dubte afirmant:
“La meva tia Pilar, germana de la meva mare, i els meus avis materns eren persones molt religioses, de dretes, de parla castellana, amb les quals, a mi i al meu germà, el meu pare sempre ens va fer tenir relació, perquè eren els nostres familiars, però ell no hi va tenir una relació fraternal. D’altra banda, el meu pare feia poc que havia quedat vidu per segona vegada.
El meu pare va ser mobilitzat i, com que era ferroviari, passava molts dies fora de casa perquè feien el manteniment i la reparació dels desperfectes ocasionats pels bombardejos. El meu pare tenia molt bones relacions amb els mestres del Grup Escolar Lluís Vives, tres dels quals van ser destinats a la Colònia Soler-Botey -el Sr. Gaspar, la seva dona, la Sra. Mas, i la seva filla, la Srta. Montserrat-. Suposo que totes aquestes circumstàncies van influir en la decisió del meu pare de portar-nos a la Colònia Soler-Botey”.
Quan van tornar de nou a casa?
El 9 d’agost de 1939, La Vanguardia publicava la següent referència: “Continuant la tasca portada a terme per la Delegació Extraordinària que, en nom del Caudillo, s'ocupa de retornar a Espanya els nens que es van endur els rojos, ha arribat avui a la nostra capital, procedent de l'estranger, una nova expedició composta pels nens següents: Anselm i Àngel Cartanyà Comas, Antonio i Isabel Anglaña Paría, Angelina i Maria Alagarda Eriberri, Maria Teresa i Joan Nolla Panadón, Arturo i Vicent Llepart Rodríguez, Antònia i Demetrio Roca Val, Maria Rosa i Aurora Cutillar Clos, Montserrat, Josep i Antoni Lucas Sanmartín, Antoni i Maria Serós Rosell, Alícia, Alberta i Carles Cunillera Ruiz, Francisca Marcos Sabater, Francisca Fuster Beniges, Ernesto Carretero Saldich, Joan Roura Fina, Josep Ruiz Gavilán, Anna García, Paquita i Camilo Juvé Closas, Dolores Alcolea Marqués, Antònia, Josep i Joan Mordal Sallent, Fernando Solau Brú, Dolores Llores Iglesias, Laura Egea Lloret, Teresa Cufiari Pedra, Joan Arnaez Turdó, Maria del Carmen i Asunción Corch Santier, Dolores Alcolsa Marqués, Antònia, Montserrat i Mercè Fabregat Faure, Antoni, Emili i Josep Trallera Monclós, Josep i Eladi Alsina Martín, Irene i Alfonso González Vela, Ramon Garerta Plantada, Maria Bañeras Torras, Irene Rodríguez Castro, Francisca i Maria Solsona Climent, Antonio Sacanell Doaraz, Júlia i Anna Fernández Tur i Joan Reichac Lleonart. Es prega als pares i familiars d'aquests nens que passin de nou a una i de quatre a sis per les oficines de la Junta Provincial de Protecció de Menors i Tribunal Tutelar de Menors, Passeig de Gràcia, 61, per a través de les formalitats legals de costum fer-se càrrec dels nens”.
