Es va exiliar a Madrid, on va haver de compartir idees amb Ortega i Gasset. Es va exiliar a París. Va tornar a Madrid, on va ser falangista i franquista. Va tornar a Catalunya i va viure oblidat a Vilanova i la Geltrú. Després de la seva mort, la seva figura, en comptes de reivindicar-se, es va anar oblidant, i només se’l recorda quan es parla del Noucentisme, però poc més.
Per a la cultura catalana, Eugeni d’Ors va ser un traïdor. No només per exiliar-se a Madrid, sinó per ser falangista i per donar suport a la dictadura franquista. Un bon català –segons l’opinió dels il·lustrats pseudopensadors catalans– no es refugia a Madrid, no hauria compartit les idees de José Antonio Primo de Rivera i encara menys donaria suport a la política anticatalana de Franco. D’Ors va ser condemnat, i encara avui dia la seva figura no s’ha rehabilitat.
Eugeni d’Ors i Rovira va néixer a Barcelona el 28 de setembre de 1881 i va morir a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) el 25 de setembre de 1954. Va cursar estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Va ampliar estudis a París (1906) i a Heidelberg (1908). Aquell any es va doctorar en dret i filosofia a Madrid. Eugeni d’Ors va ser l’*alma mater* del Noucentisme.
La nova estètica artística enquadrada dins del Noucentisme es basava en tres principis: ordre, claredat i racionalitat. Per a d’Ors, el Modernisme era romàntic, irracional i carregat d’emotivitat. D’Ors no va fer més que posar sobre la taula el vell dilema de modernitat o classicisme, o el que és el mateix, les normes apol·línies –proporció i serenitat clàssiques– enfront dels excessos dionisíacs dels modernistes. En aquest cas, la modernitat –Apol·lini– era el Modernisme i el classicisme –Dionís– el Noucentisme.
I, és clar, d’Ors no es va contenir a l’hora de jutjar l’obra d’Antoni Gaudí, el màxim exponent del Modernisme. Tot i que podien coincidir en postures polítiques –recordem que d’Ors va ser la mà dreta de Prat de la Riba–, discrepaven en la seva concepció global de l’Art. Com escriu Robert Hughes: “El gòtic enciclopedista de Gaudí començava ara a ser considerat una cosa tan repugnant com un barret vell. No és cap exageració dir que d’Ors es va llançar a enterrar en vida l’ermità de la Sagrada Família; per a Xènius, la Sagrada Família era un desastre grotesc”.
Eugeni d’Ors no va comprendre la concepció global de l’Art que tenia Gaudí, i menys la seva concepció de l’arquitectura. Gaudí, que estava destinat a ser el Bernini català, estava per sobre d’etiquetes i moviments artístics. D’Ors va formular una distinció entre el món de la natura i el de la cultura, així com entre el romanticisme i el classicisme. La seva idea que la Sagrada Família era un desastre grotesc es basava en el fet que Gaudí s’havia inspirat en la natura per decorar-la. Si era la casa pairal de Déu a la terra, el més lògic és que estigués decorada amb obres creades per Ell.
Sobre aquesta concepció de Gaudí, són aclaridores les paraules de Joan Bassegoda: “Veia en la natura l’obra de Déu, perfecta. Per això deia: “Jo no crec, copio!”. Gaudí prenia de la natura els patrons, les formes. “El millor llibre d’arquitectura és l’arbre que veig des de la meva finestra”, deia”. Com negar-se a copiar l’obra feta per Déu? Impossible. De fet, Gaudí i d’Ors coincidien en pensaments polítics. Per exemple, d’Ors opinava que la democràcia no era més que la ideologia revolucionària dels instints de la burgesia. Per la seva banda, Gaudí pensava que la democràcia era el govern de la ignorància i l’estupidesa.
Tanmateix, d’Ors va argumentar que l’home noucentista tenia la suficient capacitat per crear un ordre en les coses per sobre de les forces de la natura. Potser, si hagués comprès el veritable pensament de Gaudí –aquest no copiava de la natura perquè no sabés crear el seu propi ordre, sinó perquè ja l’havia creat Déu–, el Noucentisme hauria transigit amb l’obra de Gaudí, i aquest no hauria estat marginat els darrers anys de la seva vida.
Durant aquests anys, d’Ors va ser una de les màximes personalitats polítiques de Catalunya. Estretament lligat a la política d’Enric Prat de la Riba, va començar a publicar a *La Veu de Catalunya* –diari afí a la Mancomunitat– les seves *Glossari*. A través d’ells expressava les seves opinions polítiques. Eugeni d’Ors va ser el millor col·laborador intel·lectual que va tenir Enric Prat de la Riba. Va ser d’Ors qui va introduir les idees de Maurras sobre el nacionalisme integral a tota Espanya.
Així mateix, va ser nomenat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, de 1917 a 1920. D’aquella època són tota una sèrie d’obres, en català, que directament o indirectament van marcar els intel·lectuals del moment. De totes elles, destaquem: *Oceanografia del Tedi*; *Gualba, la de mil veus*; *La Vall de Josafat*; *Glossari* (1906-1914); i especialment la seva novel·la *La ben plantada* (1912).
Aquesta novel·la és l’obra més representativa d’Eugeni d’Ors, en la qual va instaurar les bases del seu pensament polític. Teresa, la protagonista, és la representació del seny català que postulava Torras i Bages. Teresa, en un moment de l’obra, diu: “No he vingut per imposar una nova llei sinó per restaurar la vella. Jo no porto la revolució, sinó la continuïtat. La teva Raça, Xènius, està avui prostrada per molts mals. Llargues centúries de servitud han extingit les antigues virtuts. Hi ha la corrupció en les arts, mare dels pitjors ultratges. Hi ha homes enfurismats que perpetuen l’anarquia (...) però tot això és cendra i pols (...) tot passarà i aviat”. Cal dir que *La ben plantada* va estar influenciada per *El jardí de Berenice* de Maurice Barrès i per la *Invocació a Minerva* de Charles Maurras. Teresa representa la tradició catalana, aquella que defensaven Torras i Bages i Prat de la Riba, i que va quedar plasmada a les Bases de Manresa, enfront de l’Espanya centralista.
Com escriu Oriol Pi de Cabanyes: “Hi ha persones que són superiors a les seves obres. I d’altres, com d’Ors, que són inferiors al que deixen quan moren. Ja va escriure Pla que qui es volia anomenar Xènius “va ser un home dominat per la seva màscara”. “Tota la vida va fer comèdia”, em va confessar una vegada, literalment, el seu biògraf Enric Jardí, també ell més centrat en el personatge”. D’Ors, malgrat tot el que s’ha dit, no se’l prenia seriosament. No direm que fos un bufó, però sí un personatge ambigu.
Es diu que, en certa ocasió, d’Ors es va quedar tancat en un lavabo públic. Per poder ser alliberat, va cridar “socors”, és a dir, socors. Tanmateix, segons s’explica, tothom va entendre que d’Ors estava tancat al lavabo perquè, en comptes d’entendre “socors”, oïen “soc Ors”, això és, sóc Ors.
És un joc de paraules, però demostra clarament que la figura de Xènius estava per sobre de la talla intel·lectual. És al que es refereix Pi de Cabanyes: l’obra d’Ors és molt superior al personatge, malgrat que ell sempre va voler sobresortir més que la seva obra. Aquest personatge creat no deixava de ser ell mateix: Eugeni, Euxeni, Eugenio, Euxenius, Xènius.
La mort de Prat de la Riba, la incomprensió de la societat catalana i les idees polítiques de Puig i Cadafalch van fer que, el 1920, d’Ors decidís exiliar-se. Escriu Pi de Cabanyes: “Vist a distància, és possible que s’equivoqués emigrant a la capital del regne. Molt millor li hauria anat si s’hagués exiliat a París”. Si, com hem dit abans, a *La ben plantada* atacava el centralisme polític, tan contrari a la política i cultura catalanes, ara, vuit anys després d’haver-la escrit, marxava a Madrid.
Aquesta decisió, que pot semblar insignificant, no ho va ser per als intel·lectuals catalans. D’Ors els havia traït. Era un traïdor a Catalunya per haver-se instal·lat a Madrid. Per això, Pi de Cabanyes diu que hauria estat millor un exili a París. I potser té raó. Si ho hagués fet, potser avui dia, la figura d’Eugeni d’Ors estaria valorada i reconeguda pel que va ser: un dels millors pensadors que ha donat Catalunya en la primera meitat del segle XX.
Ja a Madrid, d’Ors va alternar la seva tasca com a crític d’art amb la seva tasca filosòfica. Va passar una breu temporada a París per tornar a Madrid. Si a Catalunya d’Ors va ser l’abanderat del Noucentisme, a Madrid es va convertir en l’exponent de la hispanitat i de la tradició catòlica. És a dir, d’Ors es va situar per sobre del bé i del mal i va transformar el seu pensament. Si a Catalunya defensava la catalanitat i el fet diferencial dels catalans, posteriorment va defensar la unitat d’Espanya.
Són dos conceptes que poden conviure perfectament. Tanmateix, el sector separatista català no podia acceptar que d’Ors hagués canviat de jaqueta. Aquesta va ser la segona traïció que se li atribueix a d’Ors. Només faltava que ingressés a la Real Academia Española. Això va fer que el seu comportament fos imperdonable. Però, d’Ors era així. Tota la vida va fer comèdia. Xènius volia ser recordat més pel seu personatge que per la seva obra. És com el cas del tenor Beniamino Gigli, que volia ser millor que Caruso. Va estar cantant fins pocs dies abans de morir, perquè el públic no l’oblidés. Es va estrenar una pel·lícula anomenada *El Gran Caruso*, interpretada per un jove tenor anomenat Mario Lanza. La fama d’aquest últim, gràcies a la pel·lícula, va superar l’afany de Gigli per aconseguir la glòria. A d’Ors li va passar el mateix: la seva obra va superar Xènius.
Tampoc se li va perdonar que s’afiliés a la Falange i que donés suport a la dictadura de Franco. És el mateix que hem dit abans. Catalunya havia estat oprimida per la política centralista de Madrid i ara, després de la guerra civil, Franco la tornava a reprimir. Com podia estar Eugeni d’Ors al costat de Franco? Potser no ho va estar, però va ser el paper que li va agradar interpretar en aquell moment.
Finalment, va tornar a Catalunya i es va retirar a Vilanova i la Geltrú. El menyspreu de la intel·lectualitat catalana es va posar de manifest en tornar a la seva terra. Se’l va continuar ignorant. Per això es va retirar a aquella població. I per això va demanar ser enterrat a Vilafranca del Penedès. Com escriu Pi de Cabanyes: “Com que tot a la seva vida volia ser un intent de transformació de l’anècdota en símbol, fins i tot la seva residència temporal a l’orient de Vilanova i el seu desig de ser enterrat a Vilafranca no s’han de considerar fets mancats de significació. Per aquella platja havia tornat a una Catalunya a la qual ell tant havia contribuït a crear una imatge d’autoestima. I per aquell cementiri va desitjar reintegrar-se a la terra dels orígens materns”. L’Eugeni d’Ors que va tornar a Catalunya era el mateix que havia marxat el 1920. Malgrat tot, era el mateix que, el 1912, va escriure *La ben plantada*.
Sobre la concepció filosòfica d’Eugeni d’Ors, que és la base fonamental de la seva obra i la que ha superat Xènius, escriu Marta Torregrosa: “La concepció filosòfica d’Eugeni d’Ors es pot descriure a grans trets com una peculiar síntesi personal del vitalisme i el pragmatisme apresos a París durant la primera dècada del segle, sobre una base de pensament escolàstic més tradicional, però renovat en termes d’un intel·lectualisme classicista... Eugeni d’Ors pretenia una reforma de la filosofia que qualificava com una veritable revolució kepleriana de la filosofia, perquè preconitza la substitució dels principis de contradicció i de raó suficient –instruments al servei del racionalisme en la seva pretensió d’encaixonar la realitat en la limitada presó del determinisme conceptual– pels principis de “participació” (cada realitat assumeix un significat que la transcendeix) i de “funció exigida” (cada realitat és funció d’altres realitats anteriors, concomitants o subsegüents). Els principis de contradicció i raó suficient només serien vàlids en un món lògic constituït per conceptes asèpticament racionals i mecànicament determinats (E. Rojo Pérez, *La ciència de la cultura*, 11). Però, per a Eugeni d’Ors, el secret, celosament guardat tant pels filòsofs com pels científics, és el reconeixement que el pensament té sempre un caràcter figuratiu, síntesi de percepció i de concepte, que transcendeix la lògica de la raó. La racionalitat és només una part del nostre saber i de la nostra vida. La raó és important, però no és capaç de conferir sentit a aquelles dimensions del nostre viure que, al cap i a la fi, ens resulten més importants: el llenguatge, l’art, la música, la religió, la cultura”.
Se’l va acusar de donar suport a Franco. Salvador Dalí, Josep Pla, Martí de Riquer o Carles Sentís també van estar en la línia d’Ors. Tots ells són ben vistos per la intel·lectualitat catalana. Han oblidat el personatge o les actuacions que aquest ha fet i s’han centrat en l’obra que ens han llegat. Per què no ha passat el mateix amb Eugeni d’Ors? Senzillament per desídia. És més fàcil deixar les coses com estan que canviar-les. O, potser, perquè d’Ors va morir fa més de cinquanta anys i no va tenir temps per fer-se perdonar.
Si, com va escriure el seu fill Álvaro, “la filosofia orsiana és intuïtiva, com gairebé totes les filosofies recents, i és també humanista. Es proposa la substitució de la Raó per la Intel·ligència, cosa que suposa que la Intuïció, el Gust i l’Experiència la nodriran. És una filosofia que persegueix, sense descans, la seva inscripció a la Vida. El filosofar i el viure caminen junts en diàleg obert i constant”, per què se l’ha defenestrat? Hem dit que d’Ors és el més important intel·lectual que va donar Catalunya en la primera meitat del segle XX. Malament paga una societat, una cultura, l’ostracisme envers un Xènius que ho va ser més per la seva obra que pel personatge que li va agradar interpretar.
